Requisit lingüístic ja

14 abril 2016 01:00h

El requisit lingüístic no és una prioritat per al Consell, aferme. Això és el que hom podria deduir, de les recents declaracions d’altíssims càrrecs d’aquesta raquítica i marrada autonomia, tot i que el valencià és llengua cooficial i pròpia al nostre territori, convé recordar una vegada més, emparat el dret a ésser usat i atesos en ell, en aquesta tirallonga de lleis, articles i apartats. També per al record de molts, als quals se’ls ompli la boca de l’acompliment imperiosa de la llei, funcionaris i gavines inclosos, els quals sols volen posar la llengua en un altar per cantar-li lloances.  

A la Constitució Espanyola en el Títol Preliminar, article 3, apartat 2, que resa: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes, d’acord en sos Estatuts”.

A l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, Títol I, article sisè, apartat 1, que resa “La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”. L’apartat 2 “L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana”. L’article novè, apartat 2 “...Així mateix, els ciutadans valencians tindran dret a dirigir-se a l’administració de la Comunitat Valenciana en qualsevol de les seues dues llengües oficials i a rebre resposta en la mateixa llengua utilitzada”. L’apartat 3, “La Generalitat vetllarà per una Administració de Justícia sense demores indegudes i pròxima al ciutadà”.

A la Llei 4/1983 de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià, Títol Primer, Capítol Primer, Article 11 Apartat 1 “ En les actuacions administratives ... l’Administració actuant haurà de comunicar-los tot allò que els afecte en la llengua oficial que demanen...” A l’article 12, apartat 1: “... tots els ciutadans tenen el dret de poder adreçar-se a l’Administració de Justícia en la llengua oficial que creguen convenient d’usar, sense que se’ls puga exigir cap mena de traducció i sense que se’n puga derivar retard o demora...”.

Així que, després d’aquest reguitzell de legislació que empara el dret,  heus ací una altra de termes estrictament polítics, en la qual, alguns trets que s’extrauen, fets i declaracions, ens fan pensar en una manca de voluntat immediata de resoldre conflictes i entrebancs no buscats, que els valencians sofrim al respecte. El més recentment conegut, de l’advocat Escortell a Benidorm, per exemple, el qual es va dirigir en valencià i volien dissuadir-lo, i que un servidor va parlar en un article recent anterior i, no n’enllistaré més, perquè per a la qual cosa no disposaria de paper. 

- Ximo Puig, president de la Generalitat sobre la implantació d’un requisit lingüístic “sense crear crispació ni confrontació, una fórmula amb la qual tots els valencians tinguem accés a les dues llengües, i inclòs des del punt de vista de l’educació, efectivament més prompte que tard l’anglès, perquè tots tinguem accés a les tres llengües”. Tot i que el dret ciutadà és poder-se expressar en les dues llengües, sobre el termini per fer efectiu el dret, ha dit “en aquest moment no hi ha ninguna decisió de govern”, això sí, “és un objectiu a acomplir”.

Per a quan senyor Puig?, perquè a hom no li hauria d’estranyar tanta prudència, ja que el 22 d’agost de 2012, enmig de les festes del LIII sexenni de Morella, un servidor presentà una queixa, registre d’entrada 204, a l’Ajuntament, en l’Oficina d’Informació Turística Municipal, perquè els fullets del sexenni s’oferien sols en castellà.  Com a descàrrec verbal inicial, la funcionària encarregada adduí motius econòmics, perquè si hi n’ha bilingüe, digué, són més cars. Han passat tres anys i mig, i encara espere, no sé si fonamentadament, rebre una contestació per escrit. Tot i que si és en castellà, no cal, no cal que me l’envien. Aleshores, l’alcalde no era el senyor Puig, cal dir-ho perquè havia deixat de ser-ho, sinó Rhamsés Ripollés,  qui l’havia succeït el 30-6-2012, un més i mig abans. És el senyor Puig del mateix partit que Ripollés? Em pareix que no, el senyor Puig crec que és del PSPV, i el senyor Ripollés del PSOE. 

- Vicent Marzà, conseller d’Educació Cultura i Esports, ha dit recentment que el requisit lingüístic en l’administració pública valenciana “ha de ser una realitat en els pròxims anys”, tot i que precisant, “l’assumpte és competència de la Conselleria de Justícia, i no serà ell qui diga allò que s’ha de fer, en l’àmbit d’actuació d’altres companys de govern, encara que s’han presentat a unes eleccions, i el programa ho contempla, i ha d’acomplir-se”. Confirmant així mateix, que no s’ha debatut al si del Consell. Quan es debatrà senyor Marzà? En els pròxims anys no, senyor Marzà, per favor, ja.

- Gabriela Bravo, consellera de Justícia, al·ludida per activa i per passiva, i als fets pot hom remetre’s, ha signat fa poc un acord amb els sindicats majoritaris CCOO, UGT i CSIF, sobre una convocatòria de places a l’administració, on s’augmenta sis punts de mèrit el coneixement del valencià, per a l’accés a 262 places públiques. Però de requisit, lògicament, res de res. Més avant, ja veurem, això no són hores ara de tractar-ho. Açò de la meu collita.

- Ferran Puchades, secretari autonòmic de Justícia, davant l’atropellament recent sofert pel d’advocat Escortell al Jutjat de Primera Instància número dos de Benidorm, on presentà la demanda esmentada abans, diu el perquè no hi havia traductors de valencià, manifestant que se n’habilitaran al 2017.  Carrega les causes de “l’incident” en els valencianoparlants, perquè, desgraciadament diu, són molt poquets els casos que es presenten en la nostra llengua. És a dir, un assumpte numèric. Puchades, secretari de jutjat en excedència, manifesta no obstant això, que no es tracta d’un problema administratiu (què ha de dir), sinó “sociològic”, perquè el valencià és considerat pels valencians un problema i una font de conflicte, i per estalviar-se’l molts (tots menys u, sembla) opten pel castellà. Bona nit cresol que la llum s’apaga.

- La Comissió d’Estudi per a la reforma de la Funció Pública Valenciana,  encarregada “d’analitzar els aspectes que funcionen bé i aquells que caldria millorar, de la Llei 10/2010 d’Ordenació i Gestió de la Funció Pública Valenciana”, (que teòricament hauria d’estudiar el requisit lingüístic), que presideix el catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat d’Alcalà d’Henares Miguel Sánchez Morón, ací no hi ha entesos, ha iniciat els treballs preparatoris, segons Puchades al seu Facebook, amb una reunió escenificada en la qual era present ell mateix, així com la directora general de la Funció Pública, Eva Coscollà. 

Coscollá ha estat rebuda a bombo i platerets pel president del Sector d’Administració Autonòmica del CSIF, aquell sindicat que es mostra rotundament en contra del requisit lingüístic en l’Administració Valenciana. Coscollà ha estat també justament elogiada, ha de dir-se, per companys/es del mateix sindicat, perquè per fi, hi ha una funcionària que els entén al capdavant d’eixe departament.  

Així que, amigues i amics, què hi farem de tot açò?, en mans de qui estem?, a qui estan demanant permís? Ens encoratgen  novament els nostres referents, els nostres poetes, l’Estellés de Burjassot citant  un vers de l’Ausiàs March,  a l’encapçalament del poema “Fundacions de la ràbia” al Llibre de Meravelles,  “Fes-nos haver tant fe com volem” .

I què volem? Volem l’aplicació aviat dels nostres drets reconeguts a les lleis? Volem atenció en la nostra llengua, dignificant-la, posant-la a la mateixa altura que l’altra oficial, sense entrebancs? Volem aviat l’estudi, legislació i promulgació d’una altra llei d’Ús i d’Ensenyament del Valencià, perquè la que hi ha és notòriament superada?, dins de la legalitat, reforçant el nostre dret a ésser usada a l’administració, a l’ensenyament, sense menyspreu, al punt que ens diguen de vegades “a mi hábleme en cristiano”?  Volem per a això la implantació del requisit lingüístic a tota l’administració pública? A altres autonomies de l’Estat en llengua pròpia, està legislat el requisit?

No tinguen por, senyors representants del poble, tinguem fe en nosaltres. Hom no vol crispació ni confrontació, perquè hom, sense dubte, vol com vostès, l’acompliment de la llei, amb l’esperit que es contempla en elles, d’afavorir allò més feble, i feble és la llengua del País, sense causar-li dolor ningú, i no haver, que dur, de perdre la fe en vostès.

Joan Puchalt
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next