A l’escola de pràctiques de les tertúlies televisives, hi ha el perill de convertir-se en hipòcrita psicològic, com Casado sembla haver-hi caigut. Al tret s’aplega mitjançant un mecanisme consistent de dues operacions: l’una de simulació en mostrar allò que es desitja, i l’altra de dissimulació en no mostrar-ho, que plegades amaguen les veritables intencions. Els psicòlegs conclouen que els qui la pateixen, evidencien la inhabilitat de decidir. Sobre els hipòcrites psicològics, diguí la meua a l’article del 17-11-2015, que sota el títol “Pablo Casado i la hipocresia psicològica de les gavines”, La Veu del País Valencià va publicar, el qual clicant ací podeu llegir, si voleu.
Casado, pel que sembla, a l’article li vaig conferir benevolència, amb el currículum i les accions que l’avalen, amb més barra que rostre, ha estat recentment al País, concretament a Alacant (l’Alacantí) per predicar els propis i escarnir els estranys, deixant ben palès que la careta sota la qual es presentava, li ha caigut, i ha aparegut allò que a FAES ha estudiat, el predomini de l’Espanya profunda, nacionalista i excloent que els és ben paradigmàtic, no per raó, sinó pel sentiment generalitzat inherent.
Hom no esperava que fes referència a “gavines púniques rapinyaires”, ni tampoc les del Cap i Casal, molt menys a les russes de l’encendrada Xàtiva, ni les encarcerades en salmorra, amb sal de Torrevella, a quin sant a les d’ulleres de sol de Castelló, ni d’aquelles exsaltadores de balconades raents ara a la “Taula”, operant-se de “pitufeo”, ni per descomptat dels assumptes i gestions del patriarca xiriveller, o les del veges tu a saber. De les sabudes mai diria tampoc Casado, que sí, que allò del 1936 fou un cop d’estat com una casa i que són ben penedits de la repressió posterior, i del cap interès de facilitar els familiars de les víctimes que ho demanen, una honrosa sepultura.
Casado, allunyat deliberadament de qualsevol memòria poc interessant, ha vingut, entre altres coses, a amenaçar la majoria dels valencians, 54% dels vots davant el 40%, criticant el president de la Generalitat, pel paperot que ha representat, i ha esmentat el 1936, perquè Puig ha intentat crear un front popular, això sí que ho recorda. Quelcom dit sense velamen, es pot interpretar, que si d’això se n’adonés, es veurien legitimats per promoure una acció com aquella. Hom no s’hauria d’estranyar, perquè el ministre de Defensa, Morenés, davant la suposada “amenaça de la secessió de Catalunya”, i la seua particular interpretació de l’article 8 de la Constitució, respecte del paper de les forces armades, va dir “Si todo el mundo cumple con su deber, no hará falta que las Fuerzas Armadas cumplan ningún papel”.
Casado ha dit, usant el seu dret “democràticament”, que conseqüentment i coherentment, l’Estat i el País, allò que necessita no són els rojos i separatistes del 36, sinó partits responsables com PP, criticant que el govern del “populisme, comunisme, regionalisme i pancatalanisme, quasi, de Compromís”, no esta fent res de bo ni per Alacant, ni per la Comunitat Valenciana. De la frase remarcada, filant prim, fórmula adient per extraure missatges, hi reste “regionalisme”, per parar esment, perquè també l’inclou dins dels enemics. La seua inclusió denota allò que pensen, és a dir, l’Espanya ancestral, inclusiva i extractiva, la qual ja ens van recordar al 1707, i al 1936.
Cal dir que la Constitució, de vegades, no s’acompleix, exemple, l’Article 2, del Títol Preliminar que “…reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren, i la solidaritat entre totes elles”. A l’apartat 3, de l’Article 3, del mateix Títol Preliminar “…La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya, és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. “El dret al treball i a un habitacle digne”, capítol tercer, Article 47. El dret a “expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”. Article 20 apartat a).
Pel que fa a allò amb què amenacen, la interpretació subjectiva de l’Article 8 apartat 1, del Títol Preliminar esmentat abans sobre les forces armades, i el paper assignat de garantir la integritat territorial i l’ordenament constitucional. L’Article 1, apartat 3 del Títol Preliminar 3 “La forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentaria. L’Article 16, apartat 3, del capítol primer, Secció 1a “Ninguna confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran a compte les creences religioses de la societat espanyola, i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les demés confessions”. Se n’adona hom del perquè la Constitució és sagrada i sols en el cas que es modifiqués, ho seria d’una mena restrictiva i centralitzant, tirant-nos-la al rostre quan els ve de gust.
Honorable president de la Generalitat Valenciana, també admirable pel seu empeny, oblide’s de la pretesa Espanya plural-perifèrica, articulada amb una constitució federal plausible, perquè al PSPV no hi ha empenta prou per avançar, davant el Consell de Castella inclosos els escolans naranjitos. Menys encara si li cal, perquè al PSOE, li han caigut les lletres substantives de “SO”, restant-li “PE”, tement hom que la deriva mampresa, l’obligués, de moment, a ésser un agent doble, contrari a d’allò que molts valencians/es desitgem i esperem.
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
