De la plaça de 'la Verge' els coloms se n’han anat

24 maig 2016 01:00h
S’enlaira un vídeo sorgit de la concentració de diumenge 22 de maig, de l’escola concertada a la plaça de la Verge, que en veure’l produeix una considerable cara enrogida. Perquè no es pot ponderar, perquè desproveïdes de pudor, una nodrida i significada representació de gavines llogarenques, encapçalada per l’exconsellera Bonig, la més notòria i cridanera de totes, l’exconsellera Català, i el també ex Font de Mora, els que més mal li han causat al valencià tancant i no atorgant línies (excepte quan la llei els ha obligat) i el faulista provat, també ex, Gonzalez Pons (ara a l’exili daurat de Brussel·les) soci de Floriano (vaja parella de dos), als quals ni a Gènova els volen veure, canten tots a una veu, la cançó: “Llibertat, llibertat, llibertat”. Llavors, els coloms, espantats, se n’han anat.

La molada de gavines, paradoxalment i incongruentment, ací pot raure el motiu de la desbandada dels coloms, és hereua ideològica adaptada als temps que corren, d’aquella que ha protagonitzat històricament esdeveniments gruixuts en contra de la llibertat i la democràcia. 

Casos com els ocorreguts al 1923 o al 1936, entre altres, per tal de refermar manipulant valors propis atribuïbles a Déu, a la Pàtria o al Rei, als quals ‘per se’, de segur, ningú de bona fe li té cap tírria. Cal dir que la molada, dimonis emplomats, curiosament, ha fet de Jesucrist, la Verge i els Sants, productes típics espanyols, dignes per damunt de tots, d’encabir-se en el catàleg de la Marca València i la marca Espanya, cosa que pot ser també un motiu afegit per a l’espantament...

La tírria, però, brolla en veure l’actitud de manipulació descarada, arbitrària i partidista que la molada ha fet de la llibertat, iniciant la davallada d’un valor desitjat i plausible, passant al nou liberalisme, en un mal govern, prostituint-la, propiciant un balafiament de recursos, acomodant-se en un llibertinatge que no torna, ni per eixes, els cabals desapareguts a les arques dels valencians. En alguns casos, presumptament, cal dir-ho. Ben pensat, també un altre motiu de pes pel qual els coloms de la plaça de 'la Verge' mogueren.

Lluny d’això, en lloc de porgar el que pertoca pel seu mal govern, curiosament, s’atrinxeren plegades, darrere les reivindicacions de l’escola concertada, contra la qual, ‘per se’ també, hom no hauria de tindre res en contra, tot i que es deixen revifar i manipular aspiracions i anhels, per aquells que han protagonitzat vint anys sinistres i infames, mentre governaven abusant del meritat valor. Una hipocresia com el Micalet de la Seu, a més de carregar orgullosament contra aquells que democràticament han estat triats, perquè obrint finestres, alcen estores, agranen brutícies i ens deixen tranquils, sense témer escurades de butxaques, i conseqüentment més afeblits de moral. El motiu de l’atrinxerament, pot ser, així mateix, un altre motiu més a afegir a la volada columbòfila.

Amics i amigues, de la concertada particularment, hom no pot creure que algú desitge acabar amb cap model que es nodreix de fons públics, que acompleix allò que es concerta i per tant la llei. Per la qual cosa, els problemes s’haurien de resoldre raonant amb els que governen, lliurar-se’n d’aquells que manipulen les creences, han consentit sobrecostos en la construcció d’escoles (creant aules en contenidors), augmentat les ràtios, minvant-les de mestres, i apropiant-se impunement de la paraula llibertat. Un motiu, potser també, pel qual els coloms de la plaça de 'la Verge' hi fugiren.

Estendre’m causaria malaltia i, segurament, raent escampats enlloc, els coloms, símbols de pau, tan adients per a la plaça, afligits i cansats, mai més hi tornarien. 

Em fa pensar novament l’Estellés, del poble de Burjassot, al poema “Has perdut el costum de l’alegria, editat per l’AVL en Pobles del Mural del País Valencià, del qual extrac una estrofa. “Has perdut el costum de l’alegria –has perdut el costum de tantes coses-, no dónes crèdit als teus ulls, et quedes a la vorera del camí, dubtós”.

Els dubtes, s’acabaran? No ho sé, qui sap això. Potser, fe i esperança, en sàpiguen. Ja veurem.


Joan Puchalt i Sanchis
Albal, l’Horta Sud - País Valencià
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next