El País Valencià i el 'Brexit'

2 juny 2016 01:00h
Contràriament al que caldria esperar-se de mi, un quasi septuagenari, fent-nos compte, que hauria d’agafar-se al clau de la paret llisa per al gaudi del moment, segons l’Horaci al carpe diem, encara somnie.

Deixaria de somniar, llavors gaudiria del moment, si el pròxim 23 de juny, diada del referèndum del ‘Brexit’, triomfés l’eixida del Regne Unit de la Unió Europea, tot i que hi ha d’haver carambola perquè el somni es consume. Vaja ortodòxia per a un article d’opinió! Tanmateix, no se n’aneu, no sóc cap orat, per demostrar-ho, com a la cançó d’Antonio Machin, “aquí va mi explicación”.
La utopia que retrac de la meua motxilla, apartat necessari, la remou la notícia de “Gibraltar se replantearía la unión con España si triunfa el 'Brexit”, la qual ha estat publicada pel diari ABC Internacional, on podeu llegir tot l’article si vos ve de gust, i signada pel corresponsal a Londres el proppassat 28 de maig,.

En llegir-la, per primera vegada en anys i panys, el País, en versió antiga regne, després províncies, ara comunitat de veïns, podria recuperar els Furs si es donen un seguit de circumstàncies, com deia. Alhora, també, els interessos espanyols i els meus hi coincidirien.   
  
Per a l’argumentació, m’ha calgut un repàs al Tractat d’Utrecht, del 13 d’abril de 1713, i al de Rastatt, del 6 de març de 1714, on s’incorporaren els austríacs (hi renunciaren als drets de la corona espanyola al 1725 en un altre) i on, junt amb el Regne Unit, principal valedor de la causa nostra, obtingueren els beneficis que consideraren.

Després de l’abandó dels catalans a les gràcies dels borbons, que es dugué a terme al tractat esmentat entre anglesos i espanyols del 13 d’abril de 1713, després d’haver-nos fet les ignomínies irreparables conegudes, llavors el Borbó es va comprometre a garantir vides i bens, però no les lleis i les institucions pròpies dels catalans, sotmetent-nos als “privilegis” que posseïen els castellans. L’acord fou criticat per l’ambaixador austríac, comte de la Corzana, que el va considerar indecorós pel sacrifici que els anglesos havien fet per la Corona d’Aragó, a la qual Anglaterra havia donat tanta seguretat per sostenir-la i emparar-la.

Felip V el Borbó, per a nosaltres ignominiós, el retrat del qual hi figurava darrere de la taula del despatx del rei emèrit Juan Carlos I, un servidor feia zàping quan sorgien les imatges de l’habitacle a la tele, estava encabotat en aplicar, a tots els territoris de la Corona d’Aragó, el Decret de Nova Planta i els successius assajats al nostre país, que han estat implacables de perseguir i entrebancar els nostres drets en les esmenes actualitzades fins ara, com sabem.   

Anglaterra, que ja havia obtingut la molla d’allò que volia, va obtenir també, entre altres peccata minuta, la sobirania del penyal de Gibraltar, fet que es va posar sobre la taula, més recentment, en les converses del govern de Zapatero, que foren entrebancades pel Regne Unit adduint la voluntat dels gibraltarenys.

Els gibraltarenys, seguint en els meus arguments tibats per utopies necessàries, en boca del primer ministre Fabian Picardo, coherents amb els seus interessos econòmics davant la possibilitat que el ‘Brexit’ amenace la lliure circulació de diners, que facilita el seu mercat de cinc-cents milions de persones a la UE, són europeistes interessats. Cal dir que el dret a vot al referèndum s’estén al penyal al 80% de la població, tot i que hui dia no estan preparats encara per considerar la secessió. Picardo, esbrinant i matisant, diu entre altres coses que sí, que el ‘Brexit’ és realment una amenaça per a la seua sobirania.

Així mateix, Picardo es planteja l’amenaça d’un nou tancament de la frontera, com el 1969 i el 1975, posant-ho en boca de Garcia Margallo, si el Regne Unit abandonés la UE. Al començament de la legislatura recentment acabada, Margallo ja va declarar la fi de la política de tolerància, del govern de Zapatero vers Gibraltar, posant en pràctica controls estrictes a la duana.
Una frase cèlebre, com recorda ABC, fou aquella de “se acabo el recreo en Gibraltar”, perquè pel penyal ja no hi ha un preponderant interès estratègic i  s’ha bescanviat pel d’una economia força pròspera donada la seua condició de “paradís fiscal” baix el paraigua dels anglesos, a l’estil de Jersey, Bahames o les Illes Verges.

Així que, amigues i amics, donat el cas que el ‘Brexit’ que es planteja prosperara, un servidor veuria amb molt bons ulls que els ‘llanitos’ s’ho madurar-se’n, muntaren un referèndum de resultat favorable a un ‘Brexit’ del Regne Unit, una assimilació a Espanya, perquè al Tractat d’Utrecht sols es contempla una  sobirania anglesa o castellana. Per tant, al tractat es denunciaria i es restabliria la nostra sobirania, adaptaríem els Furs als nous temps, on el valencià, el nostre català dins d’un estudiat, provat i evident domini lingüístic que ningú de trellat posa en dubte, seria l’única llengua oficial i faríem, una vegada tot consolidat, la confederació somniada si ens dóna la reial gana, perdó, la república gana. Aleshores deixaríem d’estar fregits, ves per on, pels ‘brexits’.

Me’n vaig al llit, on potser somnie una altra vagada amb la utopia necessària, que United Kingdom se’n va i una veu d’un personatge físicament inconcret em diu a cau d’orella, com l’altre dia, allò d’”unitat germans, unitat”. Perquè, qui és hom sense algú? És clar, ningú.

Hi hauria un segon pas perquè les utopies, posant els peus en terra, es vagen complint: a les votacions generals d’altre dia clau del mes, el 26. Si votem tots, conseqüents i plegats, potser així es complisca una altra utopia cantada per Pep Gimeno ‘Botifarra’ a l’estrofa de La malaguenya de Barxeta.

“Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, allà on revifen les cendres, del meu País Valencià.  
 

Albal, l’Horta Sud – País Valencià    
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next