El PSOE, en la cruïlla

20 juny 2016 01:00h
Gettyimages - Pacte
Compassar el meu estat ànim, essent coherent amb la foto de portada del bloc en aquest diari, realitzada i triada benèvolament per un estimat amic del digital, en una actitud serena i reflexiva, em costa força. Perquè la majoria dels escrits que adrece són motivats per l’enuig, un eufemisme com el Micalet de la Seu, açò d’enuig. Però, què he de fer si ara els pal·liatius i els eufemismes s’estilen per tal d’ésser políticament correcte i no causar dolència a l’esperançadora gestió engegada pel govern del Botànic?

Però, no em puc mossegar la llengua, davant de les declaracions recents de Jordi Sevilla Segura, les quals m’han deixat irat. A Sevilla, un valenciano de soca-rel, economista, exministre del PSOE, “ministrable” ara mateix, assessor i carn i ungla de Pedro Sánchez, amb allò de “deixar governar el partit que, a les votacions del 26J, haja sigut el que més suport parlamentari haja obtingut”, li ha caigut, com a cap altre del partit, la S, de socialista i l’O, d’obrer, fins a l’extrem que les seues postures són tingudes molt en compte per les gavines.

Arran d’elles i atesa l’última enquesta del CIS, servida el  proppassat 9 de juny, si les gavines i els naranjitos sumaren, plegats, 160 escons (120+40) i no reberen oposició per la manca d’acord entre Podemos, amb 90 escons, i el PSOE, amb 80 (un total de 170), aleshores el PSOE deixaria governar el PP. Algú en vol més?

Ni hom ni jo ens hauríem de sobtar, perquè la cosa no ve d’ara, sinó del model de pacte contra natura, sorgit de les eleccions d’Alemanya, el novembre de 2013, entre demòcrata cristians i socialdemòcrates. Tots dos es van repartir el govern que ha servit, a la vegada, a les gavines per enlairar, postular i pressionar  l’opinió pública per a la gran coalició amb el PSOE i d’excusa per a alguns dels del puny i la rosa per a conservar privilegis; a tots dos, les portes giratòries.
 

A les votacions europees de maig de 2014, uns i altres i, particularment l’Isidoro de la jaqueta de pana de Suresnes, conegut com en Felipe González, i, qui sap si, pròximament, “Comte de Triana” (Qui t’ha vist i qui et veu Felipe!) ja féu campanya per la fórmula. Una fórmula que els alemanys han emprat per tallar els passos a la ultra dreta, i ara, sense cap mena de dubte, per les evidències, pretenen, els d’ací, tallar-los als rojos comunistes, nacionalistes perifèrics, antisistema i dimonis emplomats.

És a dir, en tots dos casos, l’alemany i l’espanyol, hi ha un front nacional, de gran coalició o cohabitació a la moderna, una fórmula magistral adient per assolir els propòsits esmentats. No cal a dir, ací, quins són titllats, per uns i altres, com a antisistemes.

Hi ha una única variant, a l’Estat espanyol. Aquesta és que la ultradreta és part intrínseca del PP, gavines rapinyaires que han estat incapaces, per tal d’afavorir el podrimer, de reconvertir-se en una dreta civilitzada i moderna.

Heus ací alguns trets que recalquen el que expose, si partim de la base que ningú del PSOE, de manera pública, vol parlar de la hipòtesi del sorpasso (encomiable, s’ha de dir). Però, totes les enquestes, els situen al tercer lloc en les votacions.

En aquest escenari, el “moderats”, dels quals formen part Javier Lambán d’Aragó i Guillermo Fernàndez Vara d’Extremadura, entre d’altres, són partidaris de permetre un govern de les gavines i rebutgen qualsevol acord o aliança amb Podemos. A la tesi, s’afegeixen Felipe González, Alfonso Guerra o José Bono, que ja han defensat, per activa i per passiva, pactar amb el PP. No cal dir, per omissió, quina baronessa socialista està radicalment en contra d’un acord amb Podemos. Toca, ho diré, l’amiga de Ximo Puig que, en boca de la consellera d’hisenda d’Andalusia, ja va dir, al febrer d’enguany, que la Junta estarà molt vigilant de les negociacions bilaterals pel deute històric valencià, al marge de no perjudicar els interessos andalusos.

Cal recordar que el deute històric andalús, xifrat en 1.204,41 milions, fou liquidat el 2009, amb un acord bilateral amb l’Estat, així com els 447 milions d’Extremadura, el 2014. Convé recordar, també, que, ací al País, per sort nostra, també per la d’ells (perquè treballen ací), hi ha un bon grapat d’andalusos i  extremenys i, també, de castellans i aragonesos, residents, que contribueixen, en bona mesura, al PIB.

La Generalitat Valenciana, per justícia i solidaritat, els presta els serveis inherents que els pertoquen, sense que la Madre Pàtria els sufrague, com a la resta de l’estat, per la qual cosa, a hores d’ara, han contribuït, en bona mesura, al nostre deute, que és de 41.000.000.000,00 d’euros, el més alt de l’Estat, per càpita, i no hi ha ningú que li pose remei.

Al ramell de punys i roses “moderades”, hi ha Jordi Sevilla (pels arguments esmentats adés), qui, a més a més, manifesta que el PSOE ix a guanyar les eleccions però argumenta que es tractarà, si guanyar no és possible, d’evitar-ne de noves. Per aquest motiu, si els números no quadraren, s’hauria de deixar governar el candidat que obtingués major suport parlamentari, com deia.

Cal dir que Sevilla és el principal refractari d’un pacte amb Podemos, per dos motius: un, que el seu programa econòmic és inviable i, l’altre, que Podemos té damunt de la taula l’eixida d’Espanya de l’euro. Algun dubte? Per la meu banda, no.

Comptat i debatut, de moment, el PSOE podria fer dues coses, al meu parer. D’una banda, si fóra coherent amb les últimes derives hagudes, hauria d’unir-se amb el PP i Ciudadanos, d’una vegada. D’aquesta manera, moderaria uns i altres i es convertiria en l’anhelada dreta civilitzada que ens deixaria tranquils (també a catalans i balears). L’altra opció és optar, d’una vegada per totes, per un bloc progressista d’esquerres, federalista –com cal–, que  reconega la pluralitat i diversitat de les nacions que componen l’estat i que propicie, pas a pas, un estat federal –com cal–, que no s’enrase per de sota sinó per d’alt, amb les màximes competències econòmiques i d’autofinançament, culturals i de llengua, socials i igualitàries.

Una crida que sent, per la finestra oberta de l’estudi a ma casa, em distreu: “Atención bando, esta tarde a las 19h en el parque de San Carlos, míting del Partido Socialista Obrero Español. Intervendran el número uno de la lista de la candidatura al Parlamento Español, José Luis Ávalos y Ramón Mari, alcalde de Albal”. Pense en Ximo Puig i tracte de remetre-li un missatge telepàtic de resultat incert. Quanta feina has de fer encara! Quants gripaus et resten per engolir! Xe, remetre’ls a pastar fang!

Tot seguit, d’una manera inopinada, quasi com un autòmat, vaig al meu bloc, i veig aquell de la foto de portada, d’actitud serena i reflexiva, que alça la vista, dóna tres cabotades, tres, les quals interprete que volen dir... “ausades, ausades, ausades” i torna a la posició inicial. Toca, exclame, per alguna cosa es comença; realitat i ficció compassades, agafades de la mà!.

Atenció Joan, atrotinat!, qui es mou és l’home tranquil del retrat. Això, no hauria d’ésser així, ets tu qui hauria d’abaixar de la parra, lloc on, potser, indegudament i injustificadament, irritat, has pujat. Ves al llit, doncs ara, no són hores, ni temps, de cabòries, ni d’enrònies, ni de res, perquè el Botànic sembla verd.


Albal - l'Horta Sud - País Valencià
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next