La corrupció

13 juliol 2016 01:00h
 
El senyor Martín Quirós és admirable a més de venerable. Perquè, ¿qui rebat això en un home de vuitanta-set anys, que encara escriu articles d’opinió, i a més a més, per haver-ne escrit més de cinc-cents, és membre del Consell Valencià de Cultura? Jo mateix estic, des que caiguí en el compte, frenèticament afanyant-me i escrivint-ne, tot abans que l’hora suprema m’abaste, per tal d’ésser un candidat al CVC plausible, perquè sóc privat, irremeiablement, de qualsevol altre mèrit que no fos ser valencià, i pare de família.

Del senyor Martín Quirós llig el penúltim escrit, li’n desitge una interminable tirallonga,  publicat a Levante EMV l’11 proppassat, titulat “El comienzo de la corrupción en España”. Amb una mancança absoluta de memòria històrica, pròpia de la gentada de la seua corda, Quirós situa el començament de la corrupció política, al 7 d’octubre de 1981, barrejant promeses electorals incomplides de Felipe González, amb finançament de partits, tot atorgant-li Felipe la màxima que “per a  les votades de tot tipus, hi ha fons estatals perquè compensen els partits de les despeses de les campanyes en funció dels resultats”. Però, per a un referèndum (OTAN d’entrada no, cita), compromès a mort el PSOE amb el sí, com sabem, ni un cèntim. Això fou motiu, defensa Quirós, perquè els socialistes compromesos, com deia, amb el resultat, decidiren finançar-se de qualsevulla manera. Exposant, diu, mecanismes, raons, estratègies i mitjans logístics per obtenir diners, Filesa, Malesa, etc.

No li llevaré a Quirós el mèrit i l’actitud de denunciar accions de corrupció política, però, sí li retrauré els motius de fer-ho d’una manera esventada i esbiaixada, a fi que es faça invisible la seua manera d’oblidar-se de fets històrics, tant dels recents com dels antics, als quals l’autor, deliberadament potser, no els vol parar esment. Quirós, de la corda de Fraga Iribarne i d’Alianza Popular, conseqüentment, encara que no volgués, seguidors i col·laboradors d’aquell del bigot i la veu aflautada, qui amb fama d’auster i altres virtuts afavorí la corrupció compulsiva del seu clan, segons Mariano Sánchez Soler, analitzant els negocis de la família de Francisco Franco. Símbol d’austeritat, d’honradesa i treball, segons deien i es diu, s’ha convertit Franco, a més de llegenda, perquè defensors i hereus dels seus postulats els hi ha a cabassos, en tradició. I mut.

Diu Sánchez Soler que els Franco estaven totalment convençuts que els emparava la llei (segons conclou recalçant en un altre estudi, José Muñoz Lorente de la UV Carlos III), que llavors, les conductes de tràfic d’influències estaven acceptades i institucionalitzades, perquè no eren tipificades de delicte. Amb eixos vímets, perquè havia de ser dolenta la corrupció? Afegeix Sánchez Soler diu que les empreses “FRANCO, SA”, n’eren cinquanta, el capital social de les quals, a la mort de l’incorrupte al 1974, era de 100.000 milions de les antigues pessetes, ara 6.815 milions d’euros.
 

D’altra banda, segons l’historiador Angel Viñas al seu llibre “La otra vida de Franco”, demostra entre altres coses concretes que a Franco li feien gràcia els diners, així que manifestà les partides de cafè subministrades pel brasiler   dictador Getúlio Vargas, les quals el seu cosí i secretari, Francisco Franco Araújo, administrava des de la “Comisaría Nacional de Abastecimientos y Transportes”, com creia convenient. També, l’equivalent a onze mil euros d’ara mensuals, que la companyia nord-americana ITT, accionista majoritària de la “Compañia Telefónica”  li girava fins a un temps que no es pot determinar, que el Caudillo administrava al seu arbitri. Lògicament, conclou Viñas, “Telefònica” tardà bastant en ser nacionalitzada.  Això, tan sols comptant la història, tot just fregant la democràcia que hi coneguem.

D’una ullada de repàs recordatòria, n’ix una altra més antiga, la qual el senyor Quirós es suposa ha de conèixer, perquè a més de metge i periodista és, com deia adés, membre del Consell Valencià de Cultura. Ens situa el fet als temps de Francisco de Sandoval y Rojas, I duc de Lerma, en les acaballes del segle XVI, començament del XVII. El duc ens resulta proper, perquè fou el V marqués de Dénia, nét, (però, no es va quedar net), per banda materna de Francisco de Borja, aquell sant nostrat, enamorat de l’emperadriu Isabel de Portugal, esposa de Carles I l’emperador. En veure-la cadàver Francisco, commocionat, abandonà la vida mundana, així com tot allò que hi cregué convenient, aplegant a General dels Jesuïtes, i atribuint-li miracles, esdevingué Sant.

Conten historiadors i saberuts, que el duc de Lerma, quan va aplegar a la Cort de Felip II, era quasi un noble arruïnat, però amic i protegit de Felip III, esdevenint ministre “valido”, acabalà una fortuna immensa a base d’allò que hui es diu “pelotazos”, és a dir,  féu prendre decisions al rei aconsellant-lo, perquè comprés, a preus fora de mercat, allò que ell prèviament i amb visió “comercial immensa”, ja posseïa. Quan el van fer fora, (el Comte Duc d’Olivares, que també va deixar ratlles fetes, va dir, ara em pertoca a mi xuclar),va usar allò que es diu ara també, la porta giratòria, fent-se ordenar cardenal pel Papa de torn, blindant-se`n, que també es diu ara, per tal d’eludir la justícia terrenal, i viure amb una cama damunt l’altra.

Segons conta en un article del 26 de juny proppassat, admirablement Marc Pons, aldiari “elnacional.cat/ca/cultura”, de la corda del Duc de Lerma i col·laborador, també caigut en desgràcia, però no tant com ell, perquè era més “pobret”, hi havia Pedro Franqueza, un Bárcenas d’aleshores vaja, segons relata Pons. Català de la vila d’Igualada de nom Pere Franquesa i Esteve, va aplegar a Madrid amb una mà darrere i l’altra davant, i casat amb una filla d’un oficial laic de la Inquisició, Ana Gabriel, aconseguí un patrimoni injustificable en curt termini, de cinc milions de ducats. Per fer-nos una idea, un cavall, els cotxes de llavors, en valia cent. Caigut en desgràcia com deia, hom pot concloure perquè li van subhastar els béns, i se’n van rescatar solament la meitat. El dos milions i mig restants, van ser enviats per pagar els Terços de Flandes, ja que d’Amèrica no aplegava d’or ni d’argent. Al seu pas per Catalunya, al camí Cervera-Igualada, convenientment, roders catalans (bandolerisme partidista), se n’apropiaren. El professor Llobet i Portella, va estudiar l’acció, concloent que es varen recuperar la meitat del botí. Quina casualitat!, és a dir, dels cinc milions de ducats del patrimoni del “Bárcenas” renaixentista, tan sols es recuperaren, ves per on, un milió dos-cents cinquanta mil ducats.

Així que, senyor Martin Quirós, no m’estendré més, no  parlaré del comte de Romanones, ni del marqués de Salamanca, ni tampoc de Muñoz el marit secret de Maria Cristina de Borbó, mare d'Isabel II, ni d’algun capità general de Cuba del segle XIX, ni dels negocis esclavistes, especulatius i sucrers del marit secret i padrastre, ni tampoc d’altres afers coneguts de diners a Panamà, de  Suïssa, o veges tu a saber. De segur no hi hauria prou de paper per enllistar-ne. Curiosament tots els que han estat descoberts, tots plegats, s’han cregut que no feien res de dolent, fins i tot les espanyes eren ells i són d’ells. Segueixen havent classes extractives a la “Villa y Corte”, que tenen la paella pel mànec, les quals són servides per perifèrics lacais, qui s’alimenten d’alguna molla. Quan són descoberts, no s’esmenen, no tornen allò dilapidat, no s’examinen la consciència ni es proposen no tornar-ho a fer mai més. Amén.

Sí, senyor Martin Quirós, la corrupció política va començar en Felipe González. De la meua banda, transcriuré dues  estrofes d’“A Sant Vicent Ferrer” de l’Estellés de Burjassot al llibre Antologia Poètica, editat, ves per on, pel seu Consell Valencià de Cultura. “Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants, que agafen el tramvia i ploren, cada jorn, silenciosament, quasi sense plorar... De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món. És l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent. ¿O seure’s a un còdol i callar ja del tot? 


Albal, l’Horta Sud – País Valencià, de l’any dedicat per l’AVL a Sor Isabel de Villena.
 
PS Acabe d’oir que l’inefable Martinez Pujalte, va rebre de l’ambaixador Arístegui seixanta mil euros per un informe que va treure d’internet copiat, quan era Diputat a les Corts Espanyoles.          
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next