Montoro i Moscovici no es poden comparar

5 agost 2016 01:00h
Montoro
Ens assabentàrem fa uns dies que la Unió Europea li perdonava el pecat  d’incompliment del dèficit en els comptes de 2015 a l’Estat espanyol. Pierre Moscovici, comissari d’Assumptes Econòmics, ho féu saber aviat esbrinant el perquè, a una entrevista que el diari “El País” publicà el 30 proppassat. Cal dir que el cost del pecat hagués pogut muntar els 2.200 milions d’euros.

Moscovici, un amic fent-nos comptes, li ha guanyat la partida a la part més intransigent en la matèria de l’executiu comunitari partidari d’un escarment gloriós, ha adduït literalment que, “els espanyols, també el portuguesos, han fet un esforç considerable davant una crisi econòmica terrible, els quals amb un índex d’atur que encara hui dia hi ha, del voltant d’un 20%, d’un 50% de juvenil, no entendrien una multa gruixuda, perquè la considerarien una humiliació, a més de generar una animadversió a la Unió Europea”. Mirant-ho en bons ulls, Moscovici no anava errat, considerant també el recent Brèxit anglés.

El comissari, partidari de la multa zero, explica que com a contrapartida, el Govern espanyol que hi resultés d’aquestes eleccions, o de de les properes, qui sap això, haurà de retallar deu mil milions d’euros de despeses en dos anys, una “benèvola” moratòria, per tal que al 2018, el dèficit estructural no sobrepasse el 3,10 del PIB. Això sí, si aquestes condicions no s’acompliren, a banda d’ésser congelats els fons estructurals d’un import superior als mil milions d’euros, hi hauria una sanció automàtica de cinc mil milions. Com que el govern en funcions ja s’ha compromès, ha resultat de moment una xicoteta alenada, fruit d’una negociació política, i això ja veurem qui ho paga.

I ací al País, ¿què hi farem davant les “maniobres orquestrals amb l’obscuritat”, a més a bombo i platerets, de l’inefable en Cristòbal Montoro? Aquest ens descomptarà de les transferències estatals que calga fer-se 19 milions d’euros, import d’una multa imposada per la Unió Europea al Regne d’Espanya, interessos inclosos, per la vilesa dels governs anteriors del PPCV, d’amagar als calaixos, envilint i deshonrant els comptes de la Generalitat, disfressant i enfosquint els estatals, pel motiu de factures sense comptabilitzar, de despeses majorment de sanitat i educació, que foren aflorades en els primers “préstecs” del FLA. Comptes adulterats presentats a UE, que se n’adonà, i multà l’Estat, i aquest ens la vol repercutir. El govern valencià d’ara tracta de lliurar-se’n i lliurar-nos, recorrent a la justícia d’instàncies superiors, Tribunal Suprem i  donat el cas, al  Constitucional, i veurem l’assumpte con queda.

En una altra mostra de la manera impresentable d’administrar, una més  que ve al cas ara contar doncs s’ha descobert recentment, diu que el Consell acaba d’autoritzar un suplement de crèdit de 841 milions d’euros, amb càrrec al maleït FLA, per pagar forats d’anys anteriors, on hi ha inclosos aquells pagaments inajornables, per despeses una altra vegada, de sanitat (gases, tiretes, instrumental per a cures, etc.) de l’any 2002 a 2008, per valor de 95,80 milions d’euros, els quals en el seu dia es van pagar als subministradors en préstecs bancaris, pràctica inapropiada des de 1998 sense cobertura pressupostària que n’hauria d’haver hagut, un motiu de pes, pel qual la UE, va sancionar l’Estat, pel dèficit adés esmentat.

Aquest assumpte, la Sindicatura de Comptes (ja veurem quan tindrà capacitat estatuària d’anar a la fiscalia), el denunciava any rere any significant que era producte de la manca crònica de finançament que pateix el País. És a dir, paradoxalment, es pagaran ara els bancs els préstecs que es deuen, amb el diners del FLA de Montoro.
Què fa Montoro mentrestant?, se n’aprofita de la feblesa econòmica del País, de la seua insolvència, de les seues institucions, de la seua nul·la capacitat d’endeutament, de la dolenta, inconfessable i balafiadora gestió dels seus correligionaris, i fent-se el “xulo”, s’unfla dient-nos que anem tancant empreses públiques deficitàries, com l’EMT de València ciutat, i d’Alacant ciutat, per exemple. Encara bo que sembla haver-se’n tornat enrere. És a dir, una altra ‘xuleria’.

De la nostra banda,  amigues i amics, anirem afegint als 44.000 milions d’euros que devem, altres imports per despeses que amb els pressupostos de la Generalitat no es poden atendre per mancança d’ingressos, (amb l’agreujant que altres autonomies millor finançades sí que poden), perquè es sufraguen serveis bàsics del País, circumscrits a la Sanitat, l’Educació i la Dependència. A més a més, d’haver una insuficiència d’inversió en infraestructures, ésser contribuents fiscals nets a les arques de l’Estat, amb la incongruència d’ésser la sisena per la cua de les Autonomies, en quant a renda per càpita.

Hom podria preguntar-se davant d’açò, la diferència que hi ha del tractament que Moscovici i la UE li dispensen a l’Estat espanyol, i el tractament que el País rep de l’Estat espanyol. Podem  aplegar a pensar concloent, per què hom ha d’admetre intermediaris, tractant-nos els quals, exactament, com una colònia.

La meu gata, de capa blanca com el gesmil, amb algun negre tacat, que rau endormiscada a una cadira al meu costat, sent que m’amoïne. Sobtadament es desperta, i m’endossa tres meus, que vénen a dir burlant-se’n el que ja sabem, els valencians tradicionalment, no l’alcem a ella de la cua, perquè sols tenim la voluntat d’estar sense tenir voluntat de ser. Altres, amb les dues voluntats conjuminades, lluiten, persisteixen i els fan cas. Nosaltres, amb sols el vímet d’estar, ben prompte... ben prompte, ni estarem.
 


Albal, l’Horta-Sud – País Valencià, de l’any que l’AVL li dedica a Sor Isabel de Villena
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next