L’Ús i Ensenyament del valencià i el Decret de Plurilingüisme

25 setembre 2016 01:00h
 
El 23 de novembre de 1983, es va promulgar la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”, emparant-se amb la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia vigents. Han passat tants anys, que alguns i algunes dels que hem feu la deferència de llegir aquestes ratlles, no hi éreu, i ara venturosament hi sou, també per motius obvis, jo. La llei pretenia, és clar, regular l’ús de la llengua pròpia tant a l’ensenyament com en l’administració, a la fi també, de preservar-la del dret a ésser tractada, com a cooficial que ho és, en igualtat de condicions que el castellà, l’altra llengua oficial, assegurant-li en certa manera un futur esperançador de creixement, tant a nivell oficial com social.

Com que trenta-tres anys després d’aquella promulgació, dels quals n’han governat vint d’una manera despòtica, apallissant i desacreditant el valencià,   quasi com en aquells quaranta de l’antediluvià del bigot i la veu aflautada, la llei ha quedat palesament ineficaç i desvirtuada, al meu parer, perquè segons la Conselleria d’Educació, actualment a nivell sociològic, un 72,4% de la població del País, entén valencià, un 50,9% el sap parlar, un 52,9% el sap llegir i un 34,70% el sap escriure. Les xifres contrasten, denotant una important davallada, amb les de 2010, quan el 93,9% l’entenia, i el 76,7% sabia parlar-lo.

Si les dades són decebedores, pel que fa a l’ensenyament, no ho són manco, ja que el 70% de l’alumnat a l’ensenyament obligatori és matriculat en castellà i minsament un 30% restant ho és en valencià, recalçant la ineficàcia i l’obsoletíssim de l’ordenança. Si les xifres evidencien que la davallada és important, la nefasta llei retrògrada i ideològica LOMCE, així com el decret del trilingüisme imposat per les gavines amb traïdoria, sense comptar amb la comunitat educativa ni en FAPA a l’agost de 2012, han vingut a administrar-li l’estilet al bescoll, perquè el valencià, minoritzat i apallissat, és durament marginat, llevant-li hores d’ensenyament, en favor del castellà i l’anglès, amb tots els corrents mediàtics i globals a favor.

Davant d’aquest marc, sense disposar-hi d’una necessària nova llei d’ús, ni tampoc de la derogació de la LOMCE, per raons evidents que caldria esmenar aviat, el Govern Valencià, a diferència del que féu l’exconsellera Català, amb perdó, pel cognom, també ho diria ella, per si li s’esmuny alguna paraula en la llegua materna torrentina, mitjançant la Conselleria de Cultura, ha posat damunt la taula, la bona, un esborrany de decret de plurilingüisme per negociar, amb la forta influència de les Universitats Valencianes, també d’altra experta gent entesa.

Com que d’expert i entès, servidor, res de res, esmente allò que em sobta, és a dir el decret em sembla poregós arran de les dades sociològiques esmentades adés, així com també en parar l’orella al carrer, per oir la llengua que es fa servir, esbrinant i recalçant  per tant, que em sembla  poc ambiciós en quant a les meues pretensions. Si amb la proposta  s’hi avança, es nota, com diuen les dites, “per Santa Llúcia, avança el dia un pas de puça”, també “per Nadal un pas de pardal“ o si de cas, aquest més atrevit: “a Sant Vicent de la Roda, avança el dia una hora”, perquè servidor voldria vehicular, d’entrada ja, l’educació en valencià, i incorporar el castellà escalonadament, i l’anglès i altres llengües quan els sociòlegs consideraren.

No prestaré atenció, a la defensa que hi fa la Conselleria d’Educació de les seus bondats, ni tampoc cap esment del que diuen els programes electorals dels partits que recalcen el Consell, perquè no m’interessa soscavar res de res d’un pretès govern progressista i presumptament valencianista, ni molt menys tampoc del que diuen els enemics acarnissats del valencià, dels que podria dir són, les veus dels seus amos, la bramadora escridassària Bonig, ni molt menys els naranjitos joseantonianos, del nou Rivera, ni tampoc dels de Déu, Pàtria i Rei, i per a idioma, el meu.

Però, considerant el marc legal establert, considerant que la proposta tal qual, és notòriament poregosa, perquè sembla tindre més sostre per recórrer, així com que el document tan sols és un esborrany, i mirant el got mig ple, ja que la proposta és sobretot un esborrany, estant oberta, caldria proposar, de banda dels agents implicats valencianistes, mesures valentes, perquè la llengua del País, segueix essent supeditada i menystinguda, no tant perquè encara no ha assolit l’irrenunciable dret reconegut que les lleis li atorguen, sinó perquè camina a hores d’ara per un camí vers  la seua desaparició, essent inajornable conferir-li aquelles mesures, que bordejant la llei sense sobrepassar-la,  necessàriament calguen.               

Pel que fa a la pretensió de la llei i de les actuacions del successius governs al País, perquè els valencians i les valencianes foren atesos, ara i adés, amb la llengua pròpia, els resultats són ben palesos; la Plataforma per la Llengua, deixa any rere any, comprovat, confrontat i assenyalat, en un informe de greuges que recull, tan sols els denunciats, que aquell valencià que vol ser atès en valencià, encara no l’atenen degudament, i si sí, enllà veurem quan li resolen les comandes presentades, sovintejant allò conegut, per manotejat, intimidatori, infamant i comminant  de “a mi hábleme en cristiano”.  

Diverses organitzacions, entre elles, per l’absència de complexos com Escola Valenciana, denuncien fa temps l’absència de normativa pel requisit lingüístic per accedir a un lloc de funcionari a l’administració, des de fa els trenta-tres anys que la vida i vigència de la llei en la qual es contempla el dret.  Cal recordar que Escola Valenciana, i tots aquells que s’estimen la llengua del País, com La Veu i la mateixa entitat informen, que cada tercer dijous de mes, darrere d’una pancarta, amb megafonia, música i una auca del “Tio Canya”, es planta davant les Corts, al Palau dels Borgies, cantant la cançó, reivindicant la promulgació aviada del decret, o el que calga, perquè, ja n’hi ha prou!

Comptat i debatut, amigues i amics, es fa absolutament necessari, aviat, una nova llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, on es contemple, entre altres coses, l’abolició de les fronteres lingüístiques, per descomptat l’exempció del valencià, així com, més que aviat encara, un decret, llei o allò que calga, perquè els valencians siguem atesos en la llengua del País, per funcionaris pagats amb els nostres impostos, a la qual cosa, endemés, hi ha dret. 

Res més,  amigues i amics, si de cas, mes Estellés:
Vell m’ha arribat l’alegria frenètica d’aquest moment, indestructible ja, de furiós vent agitant banderes i el sol entrant pel passadís content, pujant al llit dels amants i cantant, i no puc ser d’aquest o aquell partit: minimitzar seria l’alegria i destruir el lluminós conjunt. Valencià sóc, de soca i arrel, i fonamentalment em dec al meu País...


Albal,  l’Horta Sud – País Valencià

Dels dies de Llíria, quan  els dimonis se’n van; del mes d’Estellés, de l’ametlla al torró, i de les fulles cansades, que se’n van al racó; de l’any del senyor, que a Sor Isabel de Villena li reconeixen de la llengua, ésser maó.     
 
 
 
       
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next