9 d’Octubre, l’herència

8 octubre 2016 01:00h
El rei Jaume I
“Vull reiterar la comanda ancestral... Recobrarem responsabilitats. Restaurarem l'antic ordre perdut. No em cansaré de reiterar allò que des del fons dels segles ens uneix. Ha de tornar el rei Jaume I... Des d’un dispers començament de coves, arribarem al rei Jaume I” V.A. Estellés. Antologia del Mural del País Valencià. Editat per l’AVL.

Davant els versos del poeta, em faig una pregunta essencial: quin País es trobaria el rei en Jaume si tornés? Tot reconeixent que, de la tornada del rei, el de Burjassot es refereix en sentit metafòric, partint del malmès País que denunciava llavors. Ara mateix, amb un substrat de condicions minses per al valencianisme,perquè assolisca els propòsits de continuïtat i progrès per ell testades, el rei no hi disposaria de suficients hosts i forces al seu regne, per redreçar com en justícia deliberada cregués, aquest desacreditat, devastat i erm País. Així que, per molt que es capfiqués, es veuria impotent, havent de renunciar, plegar i moure.  

Sense més, enllistaré seguidament algunes declaracions recents de polítics que ens governen, i d’ideòlegs que els nodreixen, les quals recalcen la idea d’una manca de fermesa i un cert  pseudovalencianisme. De bestreta, un servidor manifesta, respectant raons d’uns i d’altres, que no és, ni vol ésser de cap partit, tampoc un ideòleg, ni un pretès atorgador de títols de patriotisme.

Proclama Ximo Puig, president de la GVA, “La Comunidad Valenciana debe liderar una nueva idea de España, de la España que hace suya la igualdad de las persones i se identifica con su pluralidad” Potent lideratge de la comunitat s’exerciria,  honorable president, amb un deute de 44.000 milions d’euros, en el qual els lacais del creditor han contribuït força amb el seu mal govern, també pel seu botiflerisme. Independentment inclouríem, en altre tipus de responsabilitat, la del seu propi partit, en el que s’escau del vigent règim de finançament autonòmic de 2009, quan governaven l’Estat. Remembrant, cal dir-se que l’ideòleg del partit segueix essent l’Isidoro, el de la jaqueta de pana, qui ha anat assolint a passes agegantades la condició d’un plutòcrata irredempt, afavoridor d’aquells que menys ho necessiten, qui amb irresponsabilitat els ha induït a bandejar el trèmol govern del País.

D’altra banda, Amadeu Mezquita, un ideòleg del Bloc i de Compromís, manifesta que, el marc conceptual d’un País per liderar una nova idea d’Espanya, es construirà mirant avant, no arrere, com també diu Compromís: “No valen apelaciones a la historia, la lengua o la identidad en una sociedad con una diversidad de oríigenes total. Las herramientas del nacionalismo clásico no sirven, al menos aquí. Hay que reformular la identidad valenciana, reconceptualizar la identidad nacional, conforme a la sociedad del momento: plural, con inmigración, parte del mundo globalizado”. Segueix Mezquita recalçant, “en el caso valenciano, el pasado no nos une. Hay que hablar de futuro para superar dinàmicas antiguas que no ayudan a hacer un proyecto cohesionador. Ahí encontraremos lo que nos une”. Si de cas, algú en vol més, ja sabem, parem el cabàs.

Els elementals del carrer, pam a pam, colp a colp, fet a fet, anem lligant  algunes accions de govern recentment  preses. Exemple, la tebiesa de mires a l’esborrany del decret de plurilingüisme, en el qual, si no es remeia, i en essència es duu a termini, hauran de passar anys i panys, també de tota mena de mitjans, per veure resultats, amb el risc i el desencís que les llengües dominants i els seus actors hagen esborrat per a llavors de les escoles i el carrer, la llengua. Heus ací un altre exemple, en la baixada de braços ajornant mesures necessàries, clares i precises, perquè els funcionaris, fossen d’on fossen, ens atenguen de parla i escrit, en l’idioma del País, per a moltíssims valencians, ateses les necessitats elementals per viure dels més pobres, la senya més preuada, aquella que més ens identifica com a poble, dret al qual, mai de la vida, almenys els que ens l’estimem, haurem de renunciar a defensar-la, per mantenir-la i augmentar-ne l’ús i l’ensenyament.

Seguint en les opinions del nou model de lideratge, el catedràtic de Filosofia del Dret de la UV, en Javier de Lucas, recalçant el president de la Generalitat, diu que “apuesta por la igualdad de las persones y la pluralidad”, tan sols veu un problema, “La igualdad inclusiva, la preocupación por los vulnerables o la insistencia en el respeto a la pluralidad està muy bien, però no es específica del valencianismo. Es, simplemente, recuperar la tradición del liberalismo bueno, el de John Stuart Mill”. “Me gusta que ese proyecto para liderar España, bajo esas premisas, salga de aquí”, afegint “estoy a favor de un estado plurinacional, federal o confederal però me alejo del nacionalismo político de Compromís”.

El senyor de Lucas no hauria de preocupar-se, perquè ni Ximo Puig, ni el PSOE, ni el Bloc i Compromís, ni de conya les gavines, bandejaran conscientment el liberalisme bo de John Stuart Mill, en tot cas, facilitaran amb la seua indeterminació, assolir el dolent, aquell suprematista global d’arpa llarga per al diner, i curta benevolència envers el feble, que soterrarà la llengua feble del País i els seus drets i tot allò de feble que hi haja; alhora,el govern de la plutocràcia establerta, anirà modificant unilateralment la Constitució, o allò que calgués essencial per afavorir-los, aquests, els suprematistes d’arpa llarga, al voltant d’una paella amb places limitades, es fumaran cigars puro havans, repapats a seients de vímet, o als entapissats d’un iot a les aigües de paradisos fiscals, rialla rere rialla, i amb les dues mans al nas, al mode de trompeta, ens faran, tururut.

Quina cosa he de dir endemés, des que l’Estellés escrigué el poema d’adés fins a ençà; a altres articles ja ho he dit, vosaltres de sobres ho sabeu, després de més de deu anys de govern timorat, vivint anys de mal govern de les gavines, ens han dut, a banda d’un descrèdit i immensa base de corrupció i balafiament, a la més absoluta pèrdua de capacitat negociadora davant els creditors i l’Estat. A més a més, han deixat contra les cordes el valencià,  minoritzat, desprestigiat socialment, fins al punt de consentir que s’enlairés, vanagloriant-se’n de valencians de soca-rel i no usant-lo, que és un idioma que no hi val per a res, aplicant-li decrets capadors, i retallant-li línies d’ensenyament, tractant d’introduir anglès, xinès o el que calga, a costa d’hores d’ensenyament, i fitant línies d’exclusió dins del nostre propi territori. Açò últim, els socialistes amb la llei d’ús i ensenyament del 1983, de la qual diuen els que governen ara, uns i altres, que no és una prioritat fer-ne una altra, ni tampoc esmenar-la.

El rei en Jaume se n’aniria horroritzat, veient la castellanització a Sogorb i Oriola, la galopant a les grans ciutats, la invasió de gent d’altres llocs, durant anys i panys, a la qual, no ningú els ha dit ni olives, que ací hi ha un idioma mil·lenari, el qual cal aprendre. Se n’aniria també enrogit i impotent, i veient què n’hi ha al territori regnant, la dinastia borbònica del coronat Felip VI, procedent de França, hereua d’aquell rei francès que derrotà el seu pare, Pere el Catòlic a Muret, al 1213, qui defenia els seus vassalls occitans, també amb llengua pròpia, de les seus escomeses i les del Papa, amb l’excusa d’una croada hipòcrita contra els càtars. Curiosament, la mateixa monarquia que al 1707, per just dret de conquesta, va abolir els Furs i tots els drets i privilegis atorgats per ell al poble valencià. Pensaria llavors en Jaume impotent, que si els Furs foren abolits pel just dret de conquesta, ell mateix hauria de tenir el just dret de reconquesta. Però, com exercir-lo?

El rei s’enutjaria igualment, de la divisió provincial del 1837, la qual partia el regne a l’estil francès, incorporant territoris aliens que només han fet, fins ara, que donar-nos la vara, atorgant com a la constitució de 1978 la sobirania nacional al poble espanyol, sense haver reconegut els seus estats, els quals també són nacions, i estableixen així una “comunitat de veïns”, que no la reconeix, en aquest cas, ni un dels pares que la va parir, l’inefable Emilio Attard.

Sí, amics i amigues, sí, el rei en Jaume se n’aniria amb el cap catxo, el cor corprès, la cara enrogida, veient-hi les infàmies ofertes pels aristòcrates de les Germanies al seu poble, les de certs Borbons, les dels cacics al segle XIX, dels generals colpistes perpetuats fins a la seua mort, les dels seus hereus establint una plutocràcia, recalçats, no tan sols pels poders fàctics, sinó també pels mediàtics, sistema el qual, presumptament, amb la seua forma de governar, ha facilitat fins a extrems insospitats la corrupció i l’amiguisme, el qual, hui dia governarà, si Déu no ho remeia, contra la gent del seu ben parit regne, contra els pobres, com les rates, incomplint allò que hi va testar “Ameu i protegiu totes les persones i el poble. Feu regnar la justícia i vetleu perquè els grans no oprimeixen els menuts”.


Albal,  l’Horta Sud – País Valencià
 
País Valencià, en el dia i més que En Jaume I, féu l’entrada a Valencià ciutat. De l’any que l’AVL, homenatjant-la, li dedica a Sor Isabel de Villena.
Bona diada a tothom!!!
Salut, llengua i País.
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next