Hipòcrites

25 novembre 2016 01:00h
A Rita Barberà ben notòriament li han importat una bleda els mitjans de comunicació aliens, i la política d’oposició, als quals ha combatut infal·liblement, amb totes les forces, que han estat moltes, fins a l’extrem que se n’ha burlat d’ells al llarg d’anys i panys, saltant balconades a les festes, sense cap de pudor. Allò que veritablement li ha importat, no ho he vist jo solament, ha sigut ella mateixa, Déu, la Pàtria i el Rei i el PP, tots plegats com a reducte d’occident. El decaïment de les seues forces i el seu traspàs ha estat a causa del PP, perquè “ha muerto de pena, por los suyos, y en esa pena, la fundamental aportación la han tenido los suyos, frase resum pronunciada pel seu cunyat José M. Corbín, quan explicava, endemés, que la família li va recomanar que s’apartés de les institucions per a dedicar-se a la seua defensa.  

De la Pàtria i el Rei se n’ha anat ben farcida, estic ben segur que en el referit a Déu, infinitament misericordiós, ha deixat passar la seua ànima, perdonant-li-ho  tot, absolutament tot; més encara aquest any, que el Papa l’ha declarat com “el de la misericòrdia”.

Tornant a les gavines, combregant un servidor modestament amb l’erudit francès Paul Valèry, que va dir que “allò més profund de l’home és la pell”, he de dir que els rapinyaires, fins a la medul·la, tenen la pell de baqueta i no els fa falta cap de ploma.

Primer, perquè Barberà els ha sumat tot allò que ha pogut i més, fins aplegar a tornar a presentar-se a les eleccions, després d’aquell innombrable moment de “caloret” en què la seua família i ella decidiren no presentar-se una altra vegada, essent-los fidel i fent cas al prec de Rajoy i Cospedal; hi va cedir.

A última hora tothom ho hem vist, quan ja no ha sumat, com va dir una altra boca jove, Levy, una de les poques benèvola, sotssecretària d’Estudis i Programes del PP que “ha d’apartar-se, perquè esta causant-li dolència al seu partit”. “Em repugna la conversa que es va llegir a la premsa, entre Maria José Alcón i el seu fill, en la qual explicava com Mari Carmen Garcia Fuster, secretària del grup popular a l’Ajuntament de València, li va demanar que emblanquinés diners. “Són impresentables, increïbles, no es poden tolerar”, va afegir.     

En segon lloc, amb les despulles de Rita Barberà a Madrid, calentes encara,  l’infamador, per no dir una altra cosa ben grossa, Rafael Hernando Fraile, portaveu al Congrés dels Diputats, el més destacat cínic polític, fa política de la mort de l’Alcaldessa d’Espanya, amb aquestes frases: Apartamos a Rita, pero las hienas siguieron mordiendola o “Fue apartada precisamente para evitar su linchamiento”. Una pallissa que el cínic atribueix als mitjans de comunicació, que acompleixen la seua missió d’informar, i a l’oposició política per les seues denúncies. Aquests, com he dit al començament, li ha importat una bleda, com el passeig triomfal amb Ferrari pel circuit de F1 o els episodis reservats als vencedors des de la Roma antiga, del qual ni el senyor Hernando Fraile, ni ningú de la seua corda, no va dir olives.  

Massa sabien les gavines, amb Mariano Rajoy, que el 2014 era considerat un cridaire, un actor teatral de fonaments fanfarrons i llengua d’escurçó que acredita, en eixir-li per la boca, nombroses malifetes en forma d’insults explícits o dissimulats. Sols una mosta, una, quan a una tertúlia, opinant sobre la memòria històrica, va manifestar que “alguns se’n recorden del pare, quan hi han hagut subvencions”. Malvat, polític, clar.

Per tal de recalçar arguments, i acabar-ho d’arrodonir, heus ací el que diu la periodista Mayte Alcaraz a l’ABC en un article titulat “Mis últimas tardes con Rita, en el qual Rita deia dels joves del PP que li importaven una bleda, com Javier Maroto, a qui va dir que “se n’anés a Eurovisió” quan la va titllar públicament “d’indigna”, exigint-li que tornés el carnet del partit i que es convertís en una sense sostre de la política, tot i que morirà en un hotel molt fi a pocs metres del Congrés de Diputats, segons conta Alcaraz.

No, no eren els imberbes els que veritablement li importaven a “la farruca i vehemente Rita”, segueix Alcaraz, contra els quals disparava públicament, perquè li havien llevat protagonisme a la seua amiga Cospedal, sinó que amb boqueta menuda, carregava contra el PP de José Maria Aznar i Esperanza Aguirre, amb estes paraules: “Ara resulta que tots els mals venen de València. Però en quina comunitat i amb quin president o presidenta comença la Gurtel?”.  Ah, Aznar, i tu dient amb les despulles de Rita calentes, quan encara era a l’Institut Anatòmic Forense, que les gavines l’han deixat sola, quant te l’estimaves.   

Què fem, amigues i amics, de la palla fem com solem dir els valencians?   Tothom diu la d’ell, i un servidor no s’estendrà, perquè no hi disposa de paper prou per dir-ne més, i si volgués em costaria temps i salut bolcar-ho a un PDF que ningú mai de la vida llegiria, perquè ja se’l saben tot.

Me’n vaig a beure aigua i a airejar-me. Vos deixe ací a l’estimat vinarossenc Joan-Elies Adell, que a un poema seu escriu:

“Ja només hi haurà obscuritat: no tinc més imatges per oferir-vos. L’únic instant de sempre, el temps d’una mirada. També se m’han endurit els ulls. Ara sé de llocs on la injustícia solidifica. No m’amoïna el desordre, sinó la impudícia de qui tempta amb la vida aliena”.

El temps d’una mirada. Versos per a Marc.  Editat per Tàndem. Llibre que inclou vuitanta-vuit poemes dedicats a l’inestimable poeta nostre Marc Granell, un mestre per a ells. També per a nosaltres.


Albal, l’Horta Sud – País Valencià, de l’any que l’AVL li ret homenatge a Sor Isabel de Villena, a la qual cap de l’altiplà, com a Marc Granell i Joan-Elies Adell, mai de la vida li dedicaran res.   
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next