No seran tots competents en el valencià

27 gener 2017 01:00h
GettyImages - Gat

Els funcionaris de la Generalitat, a aquest ritme, no seran tots mai plenament competents en valencià. Ho afirme i comente tot seguit, començant amb aquestes paraules que no són meues:

“No feu cas de les lleis. Bé: feu-ne cas per evitar mals majors... Les lleis sempre han estat dictades per “prohibir”. I si en trobeu alguna que sembla facilitar “llibertats” fixeu-vos-hi, perquè només ho sembla ... Fins i tot –com a la vigent Constitució espanyola– parlen de “llibertats”, però de seguida hi trobareu una clàusula precautòria en la qual ja us adverteixen que aquestes “llibertats” seran regulades  després d’una o altra manera. Advertireu, de seguida, que tot són prohibicions que la gent que té el poder aplicarà com li plaurà”. “La mitologia de la llibertat és una fal·làcia”.

Endevineu qui és l’autor del text? Sí, efectivament, Joan Fuster. Què hi faré? No me’l puc llevar del cap, tampoc l'Estellés o Josep Pla, per exemple. Sóc ratllant l’addicció. Sembla mentida en un com jo, m'he fet major en quatre dies i me’n resten altres quatre per a seguir essent en aquest món!

Com que Fuster, entre d'altres, ja ens ho deixà escrit, cal recordar el fet una altra vegada que la Constitució espanyola, preliminarment, en l’article 3, apartat 3, deixa ben palès: “La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. La meua gata, que rau al meu costat, atenta als bioritmes com sempre, denota que sóc irat, dóna una ullada a l’ordinador, es queda per un moment atònita i, tot seguit, i amolla un bon mèu.

Al capítol 1r, secció 1a, article 3, resa açò altre, respecte de la llibertat religiosa, que s’entrebanca amb lleis i reglaments posteriors, “No tindrà (l’estat) confessió de caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les conseqüents relacions de cooperació en l’Església Catòlica i altres confessions”. En aquest punt, la meua gata, que no ha perdut el fil de l'escriptura, n’amolla dos mèus, dos. La mire i em diu: “Home, ací sí que s'han ocupat de debò perquè, intrínsecament, fil per randa, s’assumeix el Concordat amb la Santa Seu signat el 3 de gener del 1979, pel qual, entre altres coses, s'escripturen propietats i, a sobre, no paguen IBI, com tu”. Tot per justificar la molt solapada, el segon mèu.

Dels drets i deures dels ciutadans, per citar-ne algun, en cite un, a la Secció 2a, article 35, apartat primer que diu que: “Tots el espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball... i a una remuneració suficient per a satisfer les necessitats seues i les de la seua família... En aquest moment, la gata, totalment posada en la faena assumida, amolla tres mèus, tres. ”XICA!!!”, li etzibe.

Tot ve perquè la consellera de Governació i Justícia del País, Gabriela Bravo, a l’esborrany de la sublim nova Llei de la Funció Pública —ha dut un catedràtic de la Universitat d’Alcalà d’Henares–, perquè ací no n’hi ha, substitutòria de la vigent del 2010, que fa del requisit, competència o el que fos, un succedani genèric que preveu la meritada, ajustada al lloc de treball, d’igual manera com he comentat adés de la Constitució, remetent a un reglament posterior, el qual, al meu parer, hauria ja d’ésser inclòs per blindar-lo a la llei, sense contemplacions. El reglament que proposa s’hauria prèviament de negociar, amb el desficaci que, els principals i majoritaris sindicats, així com diverses associacions cíviques, signant un acord recentment de punts bàsics, li van remetre perquè els incorporés.

De la manera que Justícia proposa, sense blindar-la, la competència del funcionariat en valencià dins de la llei, enmig d’un riu d’aigües turbulentes, en eixe lloc estant, ja se sap, riu revolt, guany de gavines rapinyaires pescadores, a la primera de oportunitat de canvi, la derogaran.

D’altra banda, la consellera Gabriela Bravo és fiscal.  Els fiscals, no ho agafeu com una vulgaritat, amb flaire de bajanada que sobrés, són, no hi hauria d’oblidar-ho, per damunt de tot, funcionaris, defensors, lògicament, per tant, dels interessos i causes de l’estat. Conseqüentment, un polític responsable com Ximo Puig, hauria de tenir-ho molt compte, o potser ja ho haja tingut, ja que alhora de decidir sobre propostes encomanades a la consellera, haurà de decidir, entre defensar-la a capa i espasa o passar-se per l’engonal les seues recomanacions sota el risc ben probable que la nomenada li digués, "aquí t’ho quedes". Per a mi, tan s’hi val. Què hi farà Puig? M’ha dit un pardalet que el president del Consell i de la Generalitat recalçarà allò que Gabriela Bravo li plante damunt de la taula.

A eixe pas, companys, els funcionaris de la Generalitat mai seran plenament  competents en valencià, per desgràcia d’ells i de nosaltres. Així que, amics i amigues, la llibertat és una fal·làcia perquè es vol justícia en un món depredador i caòtic. Què hi farem? Altre cop hi haure de plànyer? Molt em tem que hi s'haurà de fer, en tot cas, darrere d’una pancarta.

M’encoratja Estellés novament, ell té la culpa:“Sóc d’un poble de l’horta i he viscut el combat. He viscut el combat. He viscut el procés pel qual arribeu ara a conclusions als carrers de València i plantegeu els greuges i plantegeu l’oblit en què se us ha tingut. Companys. Germans. Lluiteu. Pancartes de quitrà. Arguments d’una còlera que ja no espera més. Esmoleu les corbelles i penetreu el dia. No vacil·leu, amics, germans, en escapçar”. Mural del País Valencià.
 

Albal, L’Horta Sud – País Valencià.
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next