El/la “burrogavina”, un híbrid

11 febrer 2017 01:00h
Un personatge important i popular al meu poble fou Salvador Verdeguer, “el tio Salvoret de Picola”, perquè fou un home de seny significat, en aplicar-lo a la quotidianitat. Al tio Picola, que fou barber, el distingia un humor àcid, però de molt de trellat. El vaig conèixer de ben jove i ho recalque, un seny transmès al seu entorn familiar, als amics, a la parròquia i a tothom que volgués oir-lo. D’un dels seus néts, Patricio, sóc a dies d’avui amic des de la infantesa i he de dir que ha heretat moltes de les seus qualitats.

No sols el tio Picola, a qui molts li deien mestre, exercia l’ofici amb mestria, sinó que sabia de bous i toreros, de futbol, de dents i de ferides, d’agricultura, i d’allò que calgués, fins i tot de joc de cartes, de dominó i de parxís, de billar, i d’escats... Entre els nombrosos parroquians i amics, amb estima mútua, es trobava mon pare, Juan Puchalt, qui junt a ma mare Josefa Sanchis han estat i són referents bàsics.

Quan el tio Picola entrava al casino de la Cooperativa Agrícola, que sovintejava, molts es quedaven expectants parant l’orella per fer esment del que diria. Aquest en veure una sola partida del que fóra, deia: “Aquesta és la millor partida del casino”, i a riure’s, no hi havia altra. Si era de dos pa dos, posem per cas, preguntava en veu alta: “Qui guanyen, els burros?”. Els que perdien ho afermaven; les rialles, generals. Un dels seus acudits repetits fou aquest: “Els burros per molt que estudien, no deixen de ser burros”. El tio Picola disposava d’una gran predilecció per la paraula burro, la qual l’usava a discreció segons vingués al cas, especialment aplicable als de dues potes.

Sabem que els burros de quatre potes −encomiable l’ajut que encara li presten a l’home−, creuats de cavalls o altres equins purs, fins i tot zebres, esdevenen híbrids, matxos, mules etc. Ara, però, he descobert, ves per on, que es poden creuar amb gavines, resultat: burrogavina. Burro per capficat, feiner i rutinari, gavina per podrida rapinyaire, en especial les llogarenques del PPCV, les quals ho arramblen tot i s’han dopat il·legalment de diners perquè nou empresaris encausats per Gürtel, les han untat segons han confessat a la Fiscalia els donants.   

Beneficiaris del finançament a títol d’hereus, convé recordar, són els del PPCV d’ara, transformats en gavinesburro −de segur que el tio Picola hauria aprovat el malnom−, representats per la senyora Bonig, el senyor Bellver, les senyores Gascó i Català, els senyors Santamaria, Betoret i César Sánchez −el de Calp que li ha afegit la “e”, així com la resta de la bancada, transformats tots plegats en gavinesburro que formen part de la molada-ramat a les Corts del País,  les quals complementen, deixant  ací  constància per a la posteritat, amb les senyores Bernal i Diaz, Ferrer i Gallén, Garrigues i Marcos, Ortiz, Parra i Yàñez, així com els senyors Bertomeu i Caballero, Calpe i Casanova, Castelló i  Císcar, Font de Mora i Ibáñez, Mulet i Navarro, Pastor, Pérez i Salas, Soler i Zaplana.

Els esmentats, tots plegats, no sabien de res, i potser fossen a la barra d’un bar fent-se unes birres, alguns en NNGG tocant collons al Twitter, o a les Illes Caiman de vacances, a les Barbados o les Bermudes, a la de Mann, o a les Seychelles o veges tu a saber, qualsevol paradís pot ser, aprenent a fotre al pròxim. A la bandada d’adés s’encabeixen histrions i bufons considerables, com Bonig, Ibáñez, Castelló o Bellver, així com jabalins, un argot parlamentari d’agitador com he comentat en alguna altra ocasió. Fernando Pastor, per exemple n’és un, hi ha altres com ell, els quals només fan bult i soroll quan al faristol hi ha l’oposició per posar-los nerviosos.

Agafats tots de la mà, amb el suport d’una onada a les naies de secessionistes lingüístics plegats, una gentada que defensa a capa i espasa que el valencià és una llengua única, és a dir, el Pare, l’ibèric el Fill, que barrejat amb el castellà castís, que és l’Esperit Sant, faria un híbrid que podrien nomenar Vacas, un insult amb tota regla als filòlegs, als valencians, als nostres ancestres, al País i, al mateix Déu Nostre Senyor. De segur no sols el tio Picola, sinó tots nosaltres els diríem burros, burros i burros, de dos potes clar, perquè els de quatre potes no ho són.

El PPCV, gavines podrides, per altra banda, s’han quedat com “Camot”, en voler ressuscitar la “Batalla de València” a les Corts del País, perquè al recent debat sobre diferències i similituds del valencià i el català, no ha rebut ni el suport dels naranjitos joseantonianos del C’S; debat, per cert, on s’ha lluït l’esplendorós histrió senyor Bellver, que defensava una altra vegada una proposició de llei per tal de diferenciar les arrels de la nostra llengua. Bellver a la seua intervenció per tal de fer la punyeta, mostrant que és un pocavergonya polític, ha faltat al respecte la resta de partits excepte Compromís, ja que han enviat dones a intervindré en el debat d’un assumpte seriós com la llengua, dient textualment, irònicament, i hipòcritament: “Quiero reconocer la valentia de las mujeres por defender una posición que és muy incómoda”. Així se les gasten els beneficiaris del dopatge financer del seu partit.

Cal dir per acabar, una altra vegada, la posició de les burrogavines respecte de la llengua recordant aquest missatge en aquesta piulada recent del Grupo Popular Corts que el diari La Veu PV va publicar el 5 de febrer: “El español y el inglés proyectan e integra, mientras que el valenciano aísla i tensiona”. Què defensen els coents? El valencià? Què volen les burrogavines? La unió i cohesió dels valencians?

El poble valencià que és un poble permissiu i tolerant, tant que li pugen a cavall, hauria de revertir-ho passant-se’n al contracop per tal de soscavar les arrels d’una por ben concreta, escenificada en un patriarcat impossible d’un pare i una mare ben bordes, instal·lat ja no en Madrid, sinó a aquest País que tant estimem.

Vos deixe, com no, amb aquests versos de l’Estellés en “Vaig perdre el temps oint els rossinyols, els rossinyols amb capsa de sabates, els rossinyols d’ull de poll i durícia, els rossinyols de morenes augustes, els rossinyols que cagaven dimarts, els foscos plets i controvertides veus de gargall que no arribava a ésser-ho, però era just escoltar les raons. [...] Veia pujar la maror de tarquim, la vanitat preponderant i única, i el llarg desdeny per l’amargor del poble.” Mural del País Valencià. Antologia editada per l’AVL.
Joan Puchalt i Sanchis


Albal, l’Horta Sud – País Valencià (Europa)
 
 

Descargas

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next