Xàtiva i el borbó: 57 anys cap per avall

Per a gaudir de Xàtiva ens hem de remuntar al Paleolític Mitjà. D’aquells temps perduts a la memòria conservem el DNI en forma d’os d’un antic poblador neandertal que va viure a la Cova Negra. Des d’aleshores tot un seguit de pobladors han donat vida a aquesta ciutat i els pobles del voltant. La Sait ibèrica, la Saetabis Augusta dels romans, la Saetabi visigoda, la Medina Sateba musulmana, la Xàtiva foral cristiana, la Nueva Colonia de San Felipe i, de bell nou, la Xàtiva que coneixem en l’actualitat. Tot un esdevenir històric que ha conformat una de les ciutats més encisadores del País Valencià.

Passejar per Xàtiva equival a endinsar-se en una ciutat que conserva una trama urbana amb el traçat medieval que la va caracteritzar. Carrers tortuosos, estrets, amb sabor a temps i records. Carrerons que dirigeixen la mirada cap a la muntanya i el Castell. Silenci conventual al seu pas per les portes dels recintes monàstics. Esglésies que ofereixen retaules gòtics impressionants i advocacions misterioses. Palaus que respiren l’antiga grandesa dels senyors que els habitaren. Un plaer, un autèntic gaudí de la història, les llegendes i els fonaments de la nostra cultura.

Però quan es parla de Xàtiva ens hem de remetre, ineludiblement, als socarrats, a la crema de la ciutat, al genocidi d’un poble que va defensar aferrissadament els drets dels valencians arrossegats pel Decret de Nova Planta. Davant el monument als maulets retrem homenatge als herois que saberen dignificar la seua resistència plantant cara al borbó.

I d’aquesta resistència us vull parlar per a enaltir la figura d’una persona que sempre ha demostrat una especial sensibilitat davant el fet valencià. Un defensor de la nostra cultura que, a banda de practicar la seua vocació religiosa amb una convicció i entrega total, també ha sabut practicar el seu esperit històric i cultural amb un fet que ha convertit Xàtiva en un referent en la recuperació nacional del País Valencia. Estic referint-me a en Francesc Gil i Gandia.

Corria el mes d’agost de 1956, quan Francesc Gil, recent ordenat sacerdot i destinat a fer una substitució a Xàtiva, va tindre la feliç idea de convertir el Museu de l’Almodí de Xàtiva en tot un referent per al nacionalisme de les nostres terres. Les seus inquietuds culturals el portaren enseguida a mantenir una estreta amistat amb Carlos Sarthou Carreres, aleshores director del Museu de l’Almodí. Durant aquest calorós més d’agost de 1956, el jove sacerdot li comentà al director del museu que el quadre de Felip V, una pintura mediocre del pintor Josep Amorós, s’havia de penjar cap per avall com a penitència pel càstig infligit a la ciutat de Xàtiva. Conta Francesc Gil que, ell mateix, amb el beneplàcit de Carlos Sarthou va pujar a una cadira, canvia el clau de costat i el penjà cap per avall. Aquest fet ha esdevingut una operació de màrqueting que mai li podrà pagar el Museu. Un percentatge molt elevat de visites que rep l’establiment es deuen a la curiositat de veure el borbó en aquesta posició tan incòmoda.

Sovint quan faig les visites a la ciutat de València i estic explicant la Catedral, em trobe amb mossèn Francesc Gil Gandia canonge de la Catedral. Als seus 81 anys es queda parat darrere del grup de gent que porte i assenteix amb el cap les meus explicacions. Després sempre aprofite per a saludar-lo i ell em contesta que dóna gust escoltar en valencià les explicacions de la Catedral. Tot seguit amplia els meus coneixements amb alguna explicació complementària. Gràcies mossèn Francesc Gil pel seu mestratge i el seu exemple.