En qualsevol país es posarien les mans al cap només insinuant aquest tipus d’actes. Obres que mai es podran justificar, actuacions urbanístiques de dubtosa legalitat, accidents soferts per la ciutadania que no han tingut cap responsabilitat política, balafiament de fons socials injustificables, converses telefòniques d’alts càrrecs que fan avergonyir els ciutadans i tot un cúmul de fets que situen el País Valencià en el rànquing del paradigma del balafiament i els despropòsits més vergonyosos.
Possiblement les causes les haurem de trobar en què no som un País normal ens diuen Comunitat Valenciana i això pot ser la causa de la malaltia. Si atenem a l’estricta definició del terme “comunitat” el resultat és el següent: “una comunitat és un grup de persones que viuen en interacció. La paraula s’usa sovint per referir-se a un grup que està organitzat”. Ampliant el significat del terme podríem arribar a parlar també de comunitats referides a éssers vius, bé siguen animals o vegetals (comunitat de veïns, comunitat de regants, comunitat de formigues, comunitats vegetals, etc).
És clar si les persones que millor s’oganitzen en un lloc arriben a dominar totes les instàncies de poder, acaben convertint aquest lloc en la seu finca privada on poden actuar impunement i sense escrúpols. Doncs bé, una cosa així ens ha passat als valencians, estem sotmesos a la impunitat d’un grup que exerceix el seu domini a casa nostra sense respectar ni afavorir les senyes d’identitat que ens van llegar els nostres avantpassats. Presidents que no saben parlar en valencià, lleis que fan perillar la pervivència del nostre sistema educatiu que ha demostrat la seua eficiència sobradament, entrebancs burocràtics per a exercir de valencians en tota la seua extensió, autoritats pagades amb els nostres impostos que obliguen a canviar de llengua els ciutadans i un munt de pecats culturals que atenten diàriament la dignitat del nostre poble. Diu un amic meu que aquest País no serà normal fins que no tinguem un president que haja fet els seus estudis íntegrament en valencià.
D’ací uns dies celebrarem el 9 d’octubre, la data de naixement del poble valencià i ho farem, com ve sent habitual les darreres dècades, amb la coentor més absoluta i el menyspreu als valors més significatius del nostre poble, la nostra llengua. Veurem autoritats fent discursos en castellà i d’altres intentant usar-la de manera tan forçada -ja que mai la parlen- que més aviat fan el ridícul més espantós.
Voldria acabar aquestes reflexions fent referència al nostre País, al País Valencià. En aquesta ocasió voldria fer una referència en defensa del nom País Valencià front a Comunitat Valenciana de manera molt lligada a l’oratge. De vegades a la televisió escoltem les previsions del temps per als pròxims dies. Són moments que em fan patir moltíssim, ja que m’obliguen a ser subjecte actiu amb l’oratge. Mireu, quan la televisió ens anuncia que “demà plourà a la Comunitat Valenciana” em veig obligat junt a tots els ciutadans i ciutadanes del nostre País a eixir al carrer i mullar-me, perquè si plou damunt la Comunitat Valenciana, vol dir que plourà damunt les persones i els éssers vius, no damunt el nostre territori. Potser aquest siga l’aval definitiu per a mostrar als tossuts de sempre que la terminologia País Valencià abraça més enllà dels éssers vius, a més defineix de manera clara i palesa: el paisatge, les ciutats, les muntanyes, els rius, les valls, la costa, la mar, la llengua, la història, la cultura i tot un territori, la nostra terra, que amb tanta estima s’ha de defensar davant la violació sistemàtica dels que només volen acceptar la seua Comoditat Valenciana.
