Religió i ciència

Eixe ha estat un tema de reflexió permanent. I això no sols per part dels filòsofs, polítics o seguidors d’una determinada religió, sinó per part de qualsevol persona.

La qüestió sobre l’existència o no de Déu ha preocupat sempre. El fet de fer ciència al marge d’opinions centrades en Déu ha portat a més d’un científic a passar per dificultats serioses, acusacions, condemnes i marginacions. Pensem en alguns exemples representatius del que estem dient, com ara Copèrnico (condemnat per afirmar que el sol és el centre de l’Univers), Galileu, Darwin… Estes persones el que pretenien, com a bons científics, era fer ciència. Però a la religió vigent i hegemònica del moment no li venia gens bé les seues investigacions i descobriments. Eixa ha estat la tònica general durant segles i segles.

De qualsevol manera, cal dir que els científics, en línies generals no han atacat directament les religions. Les postures més decidides han sigut per part dels científics ignorar-les o, fins i tot, intentar incorporar religió i ciència. Va ser la postura d’Albert Einstein, que arribà a dir que la ciència sense religió és inútil, i la religió sense ciència és cega. No s’ha de considerar un atac, com alguns han volgut veure al llarg de la història, el fet de practicar la ciència. Sempre hi ha excepcions, és clar.

Tot i allò dit, hom reflexiona sobre com casar religió i ciència i, veritablement, no és fàcil que encaixen fàcilment els dos conceptes. Quan et trobes davant de la tessitura de fer ciència en el marc d’una religió, com pot ser la majoritària en l’estat espanyol, apareixen els problemes. ¿Com coincidir ciència i fe en molts fets històrics, com ara que Déu creara l’home, la mare de Jesús fóra verge, tres persones i un únic Déu i tantes coses més? Quan li ho preguntes a algun dirigent religiós la resposta que se’ns dóna és que és una qüestió de fe, és a dir, que t’ho has de creure i prou. No hi ha cap resposta ni explicació científica. La veritat és que això no quadra. La ciència és allò que es pot demostrar i que, a partir de la demostració, es poden fomentar tesis i principis. No és una qüestió de fe, ni molt menys.

Per molts intents que s’han dut a terme per part de diferents veus, la incredulitat ocupa el cap de molta gent que té la ciència com a arma resolutòria i instrument en la pressa de decisions lògiques i coherents. No s’acaba de veure que siga el mateix crear la vida per l’acció d’un déu i el que significa la teoria de les espècies, tal com la va formular Charles Darwin i els seus seguidors amb tota classe de demostracions i explicacions detallades. No és el mateix, no, per molt que s’hagen volgut fer arreglets filosòfics, teològics, psicològics, sociològics i lingüístics.