Religió i escola

3 novembre 2013 01:00h
Com és sabut i debatut, la famosa LOMCE porta camí de batre un rècord. Es tracta del rècord de ser el projecte de Llei orgànica més contestada per part de la ciutadania. I això que, en el moment actual, tan sols ha passat l’aprovació en el Congrés dels diputats, on tot el ventall de partits de l’esquerra parlamentària han votat en contra. En estos moments ha arribat al Senat, on s’està debatent i, sembla que passarà més o menys igual que en la Cambra Baixa.

Doncs bé. Per a parlar d’eixa llei en el moment que es troba necessitaríem tot un llibre de no menys de 200 pàgines. Llibre que, molt probablement, no es vendria perquè sols es referiria a la versió actual d’un marc legal que encara és projecte. Tan sols em referiré a dos temes de l’àmbit curricular, si bé no deixen de tindre un rerefons ideològic, com sol passar sempre. Fins i tot les lleis de pressupostos tenen una base ideològica, ja que són una mostra pràctica dels programes que es volen dur a terme, i estos sempre provenen de les instruccions d’una o més formacions polítiques.

Pense que els dos temes curriculars que poden tindre més importància, o almenys són dels que majorment afectaran les nostres comunitats educatives, són el de la supressió de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania i l’espenta que se li dóna a l’assignatura de religió. En el primer cas, a banda de ser ruïnós per a la indústria del llibre, ja que afecta els impressors, les editorials, els autors, els distribuïdors, els autors i els receptors, ja que molts editors, sobretot eixes persones que invertixen els seus diners en el món del llibre, es pregunten el que han de fer en el moment en què es produïsca el fenomen de l’eliminació de dita assignatura amb els llibres que encara tenen en els magatzems que, en molts casos, acaben de reeditar-se o reimprimir-se, també té una importància vital en els plantejaments de les dutes a terme d’uns temes o d’uns altres, i amb uns objectius o amb uns altres. La veritat és que des del moment en què el Partit Popular començà a fer pública la seua idea en este aspecte, comencí a preguntar-me el per què a qualsevol persona pot molestar-li que, en una societat democràtica com la que pretén ser o és, la nostra, l’alumnat puga conéixer els principis bàsics pels quals es regixen les democràcies de tot el món, en especial referència al cosmos que puga representar l’estat espanyol o totes i cadascuna de les comunitats autònomes que es va començar a formar a partir de la decisió del 1978 de donar “café para todos”, siguera quina siguera la història, la situació geogràfica i sociològica de cadascun dels territoris. Però eixe seria un altre tema: figues d’un altre paner.

Pel que fa a la presència de la religió en els centres educatius, tot i que es mantinga la característica d’assignatura opcional, no ho acabe d’entendre massa. En primer lloc, no s’entén que es pretenga que l’avaluació dels seus contiguts hagen de puntuar en el conjunt de matèries de cadascun dels cursos de l’Educació Primària i de l’Educació Secundària, tal com es pretén que marque la llei futura. Però, el bo del cas és que comença per no entendre’s que una assignatura amb el nom de Religió haja de formar part de les programacions dels centres de la xarxa pública. O el que és el mateix, no entenc de cap manera que la Religió “Catòlica”, ja que en realitat és l’única que en realitat s’endinsa en el món acadèmic, s’haja d’estudiar, ni molt menys practicar, en el marc de les escoles i Instituts. Algú em diu que hi ha un concordat i tal. Doncs bé. Ja és hora que es torne a revisar eixe acord amb Roma. No negue que la cultura de les religions, de totes les religions, com a fet cultural i històric que és ha de ser tractat, estudiat i conegut pels nostres escolar. Fins a eixe punt d’acord. Però, això pot estar inclòs en unes altres matèries d’obligat acompliment per a tothom: Coneixement del Medi Natural, Cultural i Social, Ciències Socials, Educació per a la Ciutadania, Ètica, Filosofia, etc. I si cabera, podria encabir-se en una nova assignatura que es diguera cultura religiosa i on es contemplara el coneixement de totes les religions monoteistes o no. I això sense que hi haja cap pràctica religiosa en el marc escolar, ni de la religió majoritària ni de cap altra. La religió s’ha de practicar en el lloc natural per a això: en el temple, en la mesquita, en la sinagoga... i que cadascú la visca com crega convenient, però mai permetent un adoctrinament sectari en les nostres escoles.

next