Observant i participant en els fets que estan ocorrent estos dies, relacionats amb l’anunci de tancament de la ràdio i la televisió pública dels valencians i de les valencianes, hom té un sentiment contradictori. D’una banda sent vergonya per tindre els governants que tenim, però d’altra banda em sent orgullós de ser valencià. També vull tindre il·lusió i esperança, ja que la pretensió del Consell és tan arbitrària i tan bàrbara que els valencians eixim del nostre procés de narcotització individual i col·lectiva i se’ns permeta veure allò que contínuament se’ns oculta amb armes molt perilloses.
Són les huit de la vesprada de dijous, 7 de novembre. Encara ens trobem en un clar procés de digestió de l’anunci d’una barbàrie més dels senyors del Partit Popular. Tot va molt ràpid. Les xarxes socials s’han posat en marxa gairebé de manera monotemàtica. Els periodistes de Nou televisió i de Nou ràdio, així com el periodisme en general, estan fen mostres d’allò que ja sabíem, però que calia que es demostrara: que són uns bons professionals i que, si se’ls deixa, poden fer una bona ràdio i una bona televisió de qualitat, pública i en valencià. Hi ha motius perquè trone i ploga. Ara és quan el poble valencià ha de perdre la por i manifestar el que vol, que no és més que el que sempre hem volgut, i no sols pel desig o somni de autre nostàlgics i utòpics, sinó, a més, perquè és legal, ja que hi ha una Llei de Creació d’un ens públic que ha d’emetre en valencià i que ha de fomentar que el sector audiovisual valencià arribe al punt que marca la Llei. Caldrà acudir a la manifestació convocada per al dissabte, 9 de novembre, i caldrà fer tot allò que les lleis democràtiques ens permeten fer ¿O és que tampoc podem manifestar el que pensem i defendre l’aplicació de les lleis en una societat que, almenys teòricament, és democràtica?
No em valen les explicacions que des de les altes esferes es donen: que si en el que costa la televisió poden fer-se molts hospitals i molts col·legis, que açò no es pot suportar, perquè hem arribat a tindre 1.300 milions de deute a causa de mantindre RTVV. Miren vostés, caldrà demanar responsabilitats, de la mateixa manera que a cada ciutadà o a cada càrrec públic se’ns demana. i estem obligats a donar-les, diàriament ¿De què són culpables els treballadors i les treballadores de l’ens públic ja acomiadats o els qui encara resten mentre se’ls deixen? Miren vostés, que jo sàpiga, de res relacionat amb la crisi en què ens trobem, ni de res relacionat amb el dèficit o deute públic. A cadascú el que és d’ell. És molt bonic figurar i anar en cotxe oficial, però també és una obligació respondre dels actes dels quals u és responsable. Al Cèsar el que és del Cèsar.
Resulta que la baixa audiència, la caiguda de l’audiència, també serà deguda als treballadors o als potencials espectadors. No, senyors, no. Ni molt menys. Si estos dies s’està demostrant que els tècnics de què disposem poden i saben fer una televisió plural, de qualitat i en la nostra llengua, el telefem que s’ha elaborat contínuament, per a vergonya de qui tinga la responsabilitat, té uns responsables molt clars: els polítics, els qui han gestionat malament. No
No sols no estic d’acord que tanquen la nostra ràdio i la nostra televisió, sinó que exigisc que se li done la solució que ha estat apuntada pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, això és, readmissió. Això no vol dir que amb la readmissió s’ha acabat el problema. Tan sols serà el començament de la solució, ja que tot passa per tot un ventall de reconsideracions. És de dubtosa legalitat triar el camí del tancament com si u demanara un café. Resulta que el President de la Generalitat, Sr. Fabra, quan anuncia per primera vegada que tancarà RTVV ho diu com si diguera: “-Un café… i dos huevos duros”. Se suposa que això i totes les altres malifetes que els bons senyors del Partit Popular es fan amb un criteri electoralista i obeint les instruccions de Madrid, cosa que encara és més nefasta i perillosa. Això porta a dir a algú, amb bona voluntat, crec, que per a això per a què volem autonomia quan en realitat el que caldria dir és “-Per a què volem a estos polítics”. Al final tots demanarem que se’n vagen a casa, que es convoquen eleccions autonòmiques per la via d’urgència, a no ser que algun membre del partit en el poder discrepe obertament i tinga la dignitat de dir-ho, fins i tot sabent que el poden convertir en un cadàver polític. Però, almenys, moriria en dignitat. I això, en l’esquema de valors de molta gent és més lloable que viure de manera indigna i antiètica.
Potser el tema siga un més de tot el rosari d’accions que no fan més que empobrir-nos al valencians i a les valencianes o, el que és el mateix, fer desparéixer els nostres espais públics en matèria de llengua, de cultura, de literatura, d’educació, de sanitat i, pel que s’ha vist, d’economia. En la pel·lícula Casablanca es deia que sempre quedarà París. Ací sempre, potser, només potser, quedarà Caixa Ontinyent. Vergonya, cavallers, vergonya! Això és el que a certes persones els falta, i no poca. Crec que ja ha arribat l’hora perquè els valencians i les valencianes, sense cap distinció, facen palés el seu rebuig i ens manifestem lliurement, en la manifestació o manifestacions convocades i en tot moment. Serà un bon moment per a començar seriosament a reclamar allò que és nostre. I el que és més important, és un bon moment per a recuperar el nostre nivell d’autoestima, una recuperació merescuda de sentir-se orgullós de ser valencià.
