Ens introduïm en … l’aparent

(Un bon llibre per al calorós estiu i per a sempre)

L’any 2013, concretament en un dia calorós del mes de juny, més específicament un dia 28, en plena Fira de Sant Joan i Sant Pere, se celebrà a Alberic el lliurament dels premis literaris en la seua 41ª edició. El premi de poesia recaigué en una obra no poc original. El seu autor, que signava com a Carles Robert, amb l’obra titulada com a Temps mort, resultà ser en realitat Jordi Julià, un experimentat, malgrat la seua joventut, professor de l’àrea de la llengua i la literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona. El títol, en realitat, era L’aparent. Tot un ventall de misteris que envoltaven la vida i obra del personatge en qüestió. Resultà, a més a més, que es tractava d’un escriptor consagrat, que havia obtingut valuosos premis veritablement importants, com ara el de poesia, que porta el nom de Vicent Andrés Estellés, de Burjassot, que nasqué l’any 1993, just a la mort del gran poeta del poble, així com el de poesia Vicent Andrés Estellés dels premis octubre, que aparegué per primera vegada l’any 1972. Una pregunta surava en l’aire: ¿Tan importants són els premis literaris d’Alberic? Pel que sembla així és i la cosa va a més. Com a alberiqueny em sent orgullós de moltes coses. Esta és una d’elles: la d’haver creat i haver mantingut al llarg dels anys uns premis literaris que passegen el nom del poble pertot arreu. Sols una paraula: gràcies. Gràcies a tots els qui fan possible que així siga.

A més, el propi ajuntament, a instàncies de l’alcaldia i de la regidoria de cultura, tingué la fortuna, en el marc d’una major dignificació d’esta manifestació cultural de primer orde, de concertar un acord de col·laboració amb Perifèric edicions, una de les editorials de major prestigi en l’àrea del domini lingüístic al que pertanyem per història, per tradició i per realitat sociolingüística, mitjançant el qual podria fer-se realitat el somni de publicar en suport paper les obres guanyadores, en les modalitats de poesia i narrativa.

És per això el motiu pel qual, Jordi Julià, amb la seua obra L’aparent, encetava esta nova etapa editorial compartida entre l’ajuntament i Perifèric edicions. És per això el motiu pel qual, en el marc del lliurament dels premis literaris 2014, i com a aperitiu, com se sol dir en terminologia taurina, amb el permís de l’autoritat i si el temps no ho impedix…, un any i un minut més tard que l’any 2013, és a dir, a les 19,36 hores d’una calorosa vesprada del 28 de juny del 2014, sota la presidència de la regidora de Cultura i del Sr. Alcalde, compareixien l’autor, Jordi Julià, i qui tingué la sort de rebre la comanda de l’autor, de la presidència del consistori i de l’editor, qui firma la present crònica, i presentar l’obra, perfectament enquadernada, que anava a formar part d’una col·lecció on han tingut cabuda famosos escriptors, on destaca la presència d’un premi Nobel de Literatura. Tot un luxe.

D’allò que va ocórrer eixa vesprada, jo no els parlaré. Uns altres redactors i escrivans ho han fet ja. Tan sols m’endinsaré en el que significa l’obra citada per a algú que ha tingut el privilegi d’endinsar-se en un petit microcosmos en el marc del gènere poètic, com a observador extern, com a persona aficionada a la lectura i a l’escriptura, en la seua particular manera de rebre i lliurar paquets de literatura condensada.

Quan un lector obri un llibre de poesia allò que habitualment espera trobar és un grapat de fulls que seguixen, en el seu conjunt, uns esquemes clàssics pel que fa a la temàtica. Pàtria, fe i amor han estat els paràmetres temàtics dels Jocs Florals i això és el que més coneix el gran públic. Sobretot el tema amorós és el que més s’associa quan es pensa en to poètic, quan s’escriu poesia o es tria un llibre de poesia per a llegir.

Però, en realitat, en els temps que corren, moment de revisió dels esquemes de valors a què s’està acostumat i època del trasllat de la galàxia Gutemberg a no se sap molt bé on, moltes persones veiem en el llibre imprés la conservació d’un gran tresor, i així ho percebem més encara quan es tracta de ser una caixa que conserva paraules i frases enllaçades d’una manera màgica.

En l’obra poètica de Jordi Julià, guanyadora del premi de poesia Francesc Badenes Dalmau d’Alberic, edició del 2013, ens trobem en la sorpresa de no poder encabir-la com a una obra típica de la poesia tradicional pel que fa a la temàtica emprada. Es tracta d’un llibre on, principalment, hi ha una manera clara i personal, molt personal per cert, d’expressar pensaments i sentiments. Una forma d’expressió sincera i bella. Una cosa que és l’objectiu primordial de qualsevol persona que, tot i que siga per un moment, desitja sentir-se lliure, comunicar-se amb tota la gent que vulga aproximar-se a les peticions de combregar amb idees. I… com no! Mostrar la felicitat que es té a l’hora d’escriure i que vol transmetre qui el puga o el vulga llegir. És el mateix que, en certa mida, pretenien els filòsofs clàssics de l’antiga Grècia: cercar l’enyorada felicitat.

Des del primer moment de la lectura ens endinsem a voler entendre el paisatge interior que l’autor intenta descriure. Ens fa pensar. I això per més d’un motiu. D’una banda perquè allò que escriu està molt ben dit. És, com dirien els majors, una descripció molt assenyada. Per una altra part perquè el llenguatge poètic de l’autor no és el que podríem anomenar fàcil. La poesia no és en si una manera d’expressió senzilla. I encara menys ho és quan la mà de l’autor trasllada al paper paraules que corresponen a conceptes metalingüístics que estan dotats d’una profunda càrrega de continguts.

Amb tot el que portem dit no ens ha de sorprendre que el jurat considerara que el llibre poètic de Jordi Julià era mereixedor de ser premiat amb el modest, però digne, premi de poesia Francesc Badenes Dalmau, nom del poeta alberiqueny que va destacar en el camp de les lletres valencianes de l’època de la Renaixença, que es dóna a finals del segle XIX i principis del XX, que va per l’edició 42 i que s’ha convertit en un dels més antics al llarg i ample de les terres valencianes.

En el llibre es diu Plantem dubtes, / preguntes (…), i és que realment no es pretén resoldre les preguntes que el lector es planteja mentre es llig. Ans al contrari, el que es vol és que cadascú es plantege interrogants que lluny d’haver de resoldre de forma immediata en la seua totalitat, deixa que suren en l’aire perquè es vagen donant solucions un dia darrere d’un altre. Com déiem, obliga a pensar i a què cadascú busque solucions. En eixe sentit, desperta la imaginació i la creativitat, cosa que li dóna al llibre una altra possibilitat, i és la de resultar com a un bon instrument per a l’aplicació didàctica. Es pot utilitzar com a eina facilitadora del procés d’ensenyament-aprenentatge, en especial en centres d’Educació Secundària i d’Adults.

Algú es preguntarà, fins i tot quan llija el llibre, si l’autor i la seua obra són neutres. En esta vida res és neutre. En donar forma als pensaments i als sentiments, com fa l’autor, en parar atenció en unes persones determinades o en uns indrets, es pren partit, pren decisions. I això es fa en este llibre.

Si observem, amb una anàlisi no exhaustiva, l’aparició de les paraules, veiem que els substantius apareixen amb una relativa freqüència en la manera que tot seguit s’indica, tot seguit una ordenació que obeïx a les freqüències en la presència del conjunt.

Això ens fa una idea dels camps semàntics que forma la seua poesia. Uns camps semàntics on estan absentes les guerres i els fenòmens abstractes, que l’autor detecta molt allunyats.

D’altra banda, convé parar atenció en els dos verbs que ell empra amb una major freqüència dins d’un ample ventall. Es tracta de passar (referit al temps, a les persones…), en 5 ocasions i d’estimar, en 3.

Pel que va a l’ús de la primera persona, cal dir que en 22 ocasions s’està referint al pronom persona singular (jo), si bé de la mateixa manera que veiem en poetes moderns, com ara Raimon (jo vinc d’un silenci…) la forma en singular s’està referint a una pluralitat, a un col·lectiu, cosa que fa més explícita en l’ús de la primera persona del plural (nosaltres), que s’explicita com a mínim en 10 0casions.

Des del punt de vista de la toponímia, no hi figuren molts noms de llocs. Apareix les Torres de Serrans, de fàcil identificació a la ciutat de València i el Pati de Sant Roc, lloc que no situa el lector fàcilment, però que cal deduir, com l’autor ha afirmat oralment en alguna ocasió, amb l’obra estellesiana Coral romput. En toponímia passa el mateix. Són pocs els noms que apareixen: Sant Esteve, Fuster, probablement en referència al famós assagista de Sueca, Baudelaire, Yeats, Rimbaud, Pessoa, Borges, en clara referència a literats que l’autor admira, el famós pintor Van Gogh i, finalment, Cola, Ricardo Reis, Álvaro de Campos, Bernardo Soares, Alberto Caeiro i Yorick, probablement personatges ficticis o que prenem eixos noms com a prototipus de perfils determinats de persones.

Predomina la rima assonant, com ara en els exemples que indiquem:

En unes altres ocasions, però en un significatiu menor nombre de casos, la rima que apareix és la consonant.

Convidem a la seua lectura també en els moments en què la persona disposa de temps per a fer allò que vulga. en els moments en què els descans es fa necessari.

Hem de celebrar, no ens resta més que fer-ho així, la iniciativa de l’ajuntament d’Alberic i d’edicions Perifèric d’haver acordat una línia de publicacions nova, on, este llibre, és l’inici d’una trajectòria que esperem siga molt llarga.

És just també que es tinga un record positiu envers el jurat dels premis literaris Alberic 2013 per l’encert de triar una important obra d’un autor d’ampla i llarga volada, i, com no!, al propi autor per haver-se fixat en el nostre poble, en la nostra comarca i en la resta de terres valencianes, on sempre serà ben rebut, i, sobretot, destacar la forma que prenen les seues paraules quan, negre sobre blanc, són les més pròpies i genuïnes de l’estàndard d’un valencià arrelat perfectament a la nostra particular manera de parlar i d’escriure. Anem fent camí. Clar que sí! Gràcies.