Rearmament ideològic i social

23 juny 2013 01:00h
Leonardo Giménez
La insuportable crisi està evidenciant la imperiosa necessitat d’una revolució democràtica en defensa i aprofundiment de la mateixa democràcia, si no volem que la llibertat econòmica il·limitada, la voracitat dels mercats financers i la lliure circulació de béns materials, però no de drets humans ni laborals, devore els valors del sistema democràtic.

La sobirania popular, representativa de la democràcia, i les sobiranies dels estats s’estan buidant de contingut perquè s’ha potenciat sense límits ni barreres un vessant del lliberalisme com és el purament mercantil, que debilita els valors de la democràcia, com són les llibertats individuals i col·lectives reals, la igualtat, la solidaritat i la justícia social. La sacralització del lliure mercat i el dogma de la no-intervenció política en l’economia han conduït a una nova fase del capitalisme, la del poder desmesurat i indiscutit del mercat dinerari, i a continuació, com era previsible per la mateixa lògica del sistema, a una nova crisi cíclica, cosa que semblava superada per l’assentament dels pilars de l’estat del benestar. Per a arribar a esta situació de buidatge dels valors democràtics i socials va vindre molt bé la caiguda del bloc comunista, la desllegitimació dels règims revolucionaris i la consegüent desvaloració dels projectes col·lectius i de les idees i polítiques progressistes, alhora que es potenciava i prestigiava l’individualisme i el triomf personal. Esta crisi desesperançadora no s’haguera donat fa 50 anys, pel temor del capitalisme a esclats insurreccionals que pogueren propiciar els projectes revolucionaris.

Es potenciava un estat del benestar que fera innecessària cap revolució en sentit clàssic. I la classe treballadora tenia capacitat d’intimidació. El conformisme amb què s’estan admetent els embats del neolliberalisme i la situació de milions de desocupats i de desesperança té molt a vore amb el desarmament ideològic induït per la (contra)revolució conservadora americana, Reagan, Thatcher, el pensament únic, Fukuyama, amb el concurs de bona part de la socialdemocràcia desarmada, amb el llagoter i servil Blair de còmplice necessari. L’actual crisi se superarà “tècnicament”, però en vindran altres, que gradualment aniran suprimint les conquistes socials, aprimant l’estat i la mateixa democràcia fins al no-res, si no ens tornem a amerar de les idees que inspiraren les polítiques de drets i servicis col·lectius, públics i personals, i si no ens rearmem ideològicamen en clau col·lectiva i no recuperem la capacitat intimidatòria. I com que els mercats i el neolliberalisme no afluixaran ni soltaran el mos, caldrà una revolució democràtica que comence per exigir la rebel·lió contra la dictadura mercantil, reestablir les idees i les polítiques de la democràcia avançada i social i tornar a la sobirania popular i als estats la capacitat de dirigir l’economia, sense sotmetiments a poders, com els dels mercats, que no emanen de la voluntat dels pobles. I revisar el concepte de globalització, perquè l’actual no inclou el lliure exercici d’idees i establiment de drets laborals com a condició per a comerciar.

Si en la Xina i en altres països treballen 14 hores al dia, sense cap dret laboral o social, la asimetria i el desequilibri són ben palmaris. El futur ha de ser la jornada laboral i el model xinés? Quin horror. Que tornen Marx i la Revolució Francesa, però ací i allà.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next