Classe mitjana com a perversió del llenguatge i altres eufeminsmes

Els eufemismes són recursos que els parlants d’una llengua, en qualsevol dels registres, van creant per endolcir la duresa d’una paraula, d’una expressió o d’un nom concret, que lús o els prejudicis han degradat o que algú, interessadament, els margina. Deixant de banda els cultismes, els tecnicismes i les denominacions científiques, pensem en paraules o expressions com “prenyar”, “dona prenyada”, tan bíbliques, que han donat pas a “embarassar”, “estar o quedar embarassada”, “estar en estado”, etc. També el verb “parir”, edulcorat amb un “donar a llum”, o “desocupar” han sofrit els rigors dels canvis eufemístics. En el terreny escatològic els actes de defecar o d’orinar, i els llocs habilitats per a eixes necessitats fisiològiques, han anat rebent noms substitutoris que, al seu torn, han sigut substituïts per altres, a mida que els anteriors anaven perdent el seu valor eufemístic. Així, en menys d’una centúria, en esta llengua, s’han usat per a eixos llocs específics noms com “comú” (o “comuna”), “latrina”, “excusat”, “vàter”, “lavabo”, “ servei”, “servici” i altres.

Però és en els àmbits socioeconòmics i polítics on els canvis, modificacions i apropiacions o integracions terminològiques adquirixen autèntiques perversions del llenguatge, per la manipulació interessada d’algunes denominacions. D’eixa manera, l’acomiadament de treballadors/ores es “dulcifica” terminològicament anomenant-lo “regulació de l’ocupació”, “flexibilització de plantilla”, etc. Així, a l’acomiadament massiu de treballadors/es de RTVV, que ha provocat la irresponsable i dilapidadora gestió de les llumeneres directives de l’ens, se li diu ERO (Expedient de Regulació de l’Ocupació). Els substantius “regulació”, “ordenació” i “flexibilització, que sovint tenen connotacions positives, s’usen per a causar drames personals i col·lectius.

Una altra denominació plena, aparentment de sentit positiu o innocu, com és “classe mitjana”, ha sigut utilitzada com a instrument alienant i “desconscienciador” de milions de treballadors/es, per a fer-nos creure que qualsevol empleat o assalariat amb ocupació més o menys estable era de classe mitjana. Durant els últims 25 anys, més o manco, els adalils del neolliberalisme i els seus ben mudats gregaris ens han volgut fer creure que la immensa majoria dels que vivim en esta part del món havíem alcançat l’estatus de pertinença a la classe mitjana. Tenia igual que guanyàrem 8.000 que 800 euros al mes, tots érem classe mitjana. Però la crisi provocada pels mercats especuladors i els seus vicariats ens ha tornat a la realitat que la majoria som assalariats i, per tant, classe treballadora. L’escriptora Beatriz Gimeno ho va explicar admirablement en un memorable article, “Esto es capitalismo y somos clase trabajadora”. A l’esmentada classe mitjana pertanyen, deixant de banda els milionaris de les classes altes, les persones que tenen propietats, béns o recursos econòmics i productius que donen o poden donar per a viure folgadament durant bastant anys, independentment que, a més, tinguen un sou d’altri. És a dir, els que tenen control de la seua mantinença. Els que només tenim, o podem tindre i perdre, el sou per a viure som treballadors, de l’empresa, del camp, de l’administració, de la sanitat, de l’educació o de la cultura, però treballadors/es, amb el nivell de conscienciació que això deu comportar. De classe mitjana, res. Una perversió lingüística com una altra.