Però no tots els opinadors pensen això. Iñaki Gabilondo fa uns quants mesos va escriure un article, crec que memorable, on deia el que ja sabem, però que tenia la importància de ser escrit per un dels grans referents del periodisme dels últims anys i una autoritat ètica, crec que fora de discussió, molt lluny de la que té el citat més amunt. Gabilondo, en el mencionat article, “Muerte a los sindicatos”, denunciava el clima de desprestigi que s’ha creat contra els sindicats alhora que assenyalava els culpables que, amb la seua actuació, han agreujat la crisi: “Qualsevol lloc i excusa és bona per a utilitzar com a insult la paraula ‘sindicalista’. Es pot ser banquer, sangonera, es pot ser polític en qualsevol dels seus molts càrrecs (regidor, alcalde o delegat provincial.) i atrapar tot el que es vullga, acceptar suborns, realitzar xantatges, revendre terrenys públics, retallar el sou als treballadors o directament despedir-los sense indemnització. Es pot, inclús, augmentar el rebut de la llum als pensionistes fins a asfixiar-los, o eixir en fotos besant xiquets i ancians mentres els col·legis i asils cauen a trossos, cobrar dos o tres sous en tres càrrecs diferents, declarar a Hisenda que s’està arruïnat mentres es cobra de mil martingales distintes, perquè el seu fill obtinga la beca que li permeta comprar-se una moto a costa de l’Estat. En este maleït país es pot ser el que es vullga, però no sindicalista”. El famós periodista donostiarra a continuació feia una constatació de la labor quotidiana i general dels sindicats i acabava amb el lament següent: “Que ben asfaltat els estem deixant el camí als que realment ens exploten cada dia. Eliminem els sindicats! Sí. Deixem que la patronal i els bancs regulen els horaris, les pensions, els sous, les condicions laborals i els costos de l’acomiadament. Voran com ens anirà amb la reforma del mercat laboral quan els sindicats deixen d’existir i no puguen convocar-se vagues ni manifestacions”. Crec que no calen massa comentaris a eixes veritats tan palmàries manifestades per un periodista de la talla de Gabilondo. Però el tema dóna per a molt, els sindicats són vitals per a la salut democràtica i per a la salut social, i contribuir al benestar social és cosa de tots, almenys de tots els treballadors i totes les treballadores.
Parafrasejant el feixiste general Millán Astray, que va vomitar, en octubre de 1936, a Salamanca, una frase semblant a “Abajo la inteligencia y viva la muerte”, amb resposta valenta i contundent de Miguel de Unamuno, els mentors del neolliberalisme depredador i rapaç diuen o pensen “Avall els sindicats, i visca la selva!”. L’anul·lació, el bandejament i l’arraconament del sindicalisme és una premissa per al desmuntatge de l’Estat de benestar, objectiu d’eixe neolliberalisme depredador i rapaç que sembla dominar el món en estos temps. El moviment sindical ha sigut, des de fa segle i mig, un dels principals faedors dels fonaments i dels pilars d’eixe estat de solidaritat, més o menys organitzat, conegut com a Estat de benestar. També de la construcció i de l’acabat de l’edifici social. En conseqüència, per a demolir eixa obra amb garanties d’èxit cal també invalidar i/o inhabilitar a qui pot contribuir en gran manera a mantindre-la, rehabilitar-la o refermar-la, és a dir, als sindicats. Una via és llevar-los competències en les negociacions col·lectives, legislar la no-necessitat de la presència sindical en molts dels llocs on eixa presència era preceptiva, etc., però també creant opinió en contra d’estos, alhora que difonent la idea que el mercat lliure ho solucionarà tot, mentres veiem com a mida que les sangoneres dels mercats financers adquirixen més poder, van minvant els drets dels treballadors. El convers i misogin Salvador Sostres és un dels “escrividors” que més a gust s’entreguen a la tasca d’atacar este necessari sector social. La setmana passada, des de El Mundo escrivia, entre altres “perles”: “Però els que de veritat han destrossat Espanya han sigut els sindicats i uns jutges que actuen com els piquets”, “Hem mossegat la pols fusilats pel sindicalisme i rematats per un sistema judicial ideològic sectari. Recreació infinita de la txeca”. Altres són més “fins”, però la campanya no para.
