El 9 d’Octubre, Jaume I i El Federalisme

8 octubre 2013 01:00h
El 9 d’Octubre és el dia dels valencians, oficialment, ara, Dia de la Comunitat Valenciana (que lleig i insubstanciat és eixe nom, dic el de Comunitat Valenciana, però que funciona. Serà per alguna raó?). Totes les autonomies sembla que tenen un dia a l’any de celebració pròpia ¿nacional, regional, autonòmica?, però si llevem la Diada catalana, l’Aberri Eguna, el Día da Patria Galega, la Diada de les Balears, la nostra i poc més, les altres potser siguen el resultat del “café para todos” o autonomia per a nacions, nacionalitats i “regiones” de la transició democràtica. En el nostre cas potser està ben justificat una cosa i l’altra, per raons històriques, culturals, identitàries, etc., però la visió que el conjunt de valencians i valencianes  tenim d’eixa celebració segurament és bastant diversa i, fins i tot, discrepant, com ho és la percepció que els habitants d’esta terra tenim del fet valencià. Però hi ha la figura personal històrica, unida a eixa data, que sempre ha suscitat la unanimitat dels valencians, com és la de Jaume I. Tots els règims, sistemes polítics, ideologies haguts i hagudes, Monarquia, República, antic Regne, modern País Valencià, Espanya, etc., han respectat i, inclús, venerat el Rei Conqueridor.

Tanta unanimitat podria representar la mateixa insubstancialitat que el nom oficial i actual que tenim. Però eixa figura tenia poc d’insubstancial. La mateixa creació del Regne, en contra de les idees i dels projectes dels nobles dels territoris d’on procedia i era monarca, Catalunya, Aragó, ja va ser un fet singular, discrepant de la manera d’actuar  d’altres monarques veïns, més disposats a la uniformitat. Segurament ho va fer així perquè li va interessar, per refermar el seu poder, però el cas és  que l’organització política i administrativa dels territoris que aglutinava la seua Corona no representava un sistema centralista ni uniforme. Alguna vegada s’ha dit que, vist amb mirada contemporània, seria un federalista avant la lettre. Eixa és la percepció positiva que tindria per als federalistes, almenys això pense jo, federaliste convençut.

El model federal concita l’animadversió i l’aversió de tots els centralismes, per tant també de (quasi) tots els nacionalismes, però encara que als independentistes i als espanyolistes els moleste la idea, la reorganització en sentit federal és, a més de ser el model territorial més just i equilibrat, l’alternativa a l’Espanya Una, que és la Gran Castella, i a la independència de Catalunya i Euskadi, per exemple. Hi ha poca teoria i poca pedagogia sobre el federalisme, però és un debat que cal obrir. Per exemple, com passa en altres estats o unions de model o organització federal, l’economia hauria de tindre centres diversos, en capitals diferents, d’especialització i de decisió econòmica. I el valencià-català (o viceversa) i les altres llengues espanyoles haurien de ser oficials de tot l’estat o unió federal, i el castellà hauria de recuperar el seu nom exclusiu, com l’anomena la Constitució, sense apropiacions onomàstiques patrimonialitzadores. I moltes més solucions equilibradores. I tal volta el terme, la veu i el concepte Espanya recuperara els que tenia quan Jaume I va dir o escriure, o manar que s’escrivira, en la Crònica, allò de “Nós feim la primera cosa per Déu, la segona per salvar Espanya”.  

Devia ser una Espanya i una Hispània diferent. Així veiem alguns este 9 d’Octubre i els que vindran, i així al personatge més emblemàtic d’eixa data.

next