El valencià ha “celebrat” el 30 aniversari de la llei que li va retornar oficialitat, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, sense un dels espais-vehicles clau en la realització, manteniment, conreu i transmissió d’una llengua, com és l’existència d’un mitjans de comunicació auduovisual propis. Una celebració de tribu a l’”africana” o a la “polinèsica”. No tenim televisió valenciana ara, però en tornarem a tindre. Per a això estan i estaran els representants del poble, i el mateix poble. I per això eixa reivindicació ha de repetir-se, centenars i milers de vegades per a aconseguir-ho. En el món hi ha milers de canals de televisió i ràdio, a banda de les grans cadenes i corporacions públiques i privades, que representen, promocionen, divulguen o difonen programació de molt divers contingut, des de informació i programes pròpies d’un mitjà de comunicació normal i de qualitat com Levante-Tv, i altres generalistes. Universitats amb canals propis, canals d’especialitats diverses, només religiosos o esportius. Inclús canals per al tarot i nigromàncies diverses. I tots poden existir, amb més o menys dificultats. Però, pel que sembla, una radiotelevisió representativa del poble valencià i de la seua llengua, no. El poble que va tindre un esplendorós segle XV d’Or de la literatura i de l’economia; el de dinamisme econòmic de sempre; el poble pioner i model en exportacions diverses; el que té un esport tan singular, i bonic com la pilota valenciana; el d’Ausiàs March i el de l’autor del Tirant lo Blanch, tan lloat per Vargas Llosa; el dels papes Borja i sant Vicent Ferrer, el dels universals Joan Lluís Vives, Blasco Ibáñez o Sorolla; el de Peset; el del tèxtil i les peladilles alcoianes; el poble de les millors tradicions musicals i artístiques; el de d’una festa tan singular i representativa com les falles, el del Misteri i el Palmeral d’Elx; el de la festa de les Gaiates, el de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, el de Joan Fuster, Andreu Alfaro i Sanchis Guarner; el de Vicent Andrés Estellés; el d’Enric Valor, Ferrer Pastor, Josep Giner, Carles Salvador, Gaietà Huguet; el de Juan Gil Albert, de Berlanga i dels mestres Rodrigo, Serrano i Chapí; el de Bernat i Baldoví; el dels futbolistes Puchades, Claramunt i Albelda; el de la família Villalonga i de Lluís Suñer, ¿no mereix mitjans de comunicación públics i propis? ¿Ha de ser com un poble i una llengua sense passat ni present?.
I com s’arriba a esta situació? Em diu un amic del PP, que ha exercit càrrecs (i encara n’exercix) i militància lleial, que “Per incapacitat i falta de convicció en les virtuts d’este poble”, afirmació que jo compartisc. El meu amic és dels que compartixen, com altres del seu partit, indignació pel tancament de RTVV. Com tots i totes del PSPV-PSOE, de Compromís, d’Esquerra Unida, i com tants i tants altres valencians que considere que la recuperación de la televisió i ràdio valencianes pròpies i públiques és una questió de dignitat com a valencians. L’amic també considera que el president de la Generalitat ha quedat incapacitat i invalidat per a ser candidat a la Presidència de la més alta institució valenciana. El deute i el dèficit de la i la desmesurada plantilla no és cap excusa per a haver-la tancada. Si u té un braç espatlat, se’l cura o es posa una ortopèdia, per no se’l talla i es queda manco i privat de funcions necessàries. I en este cas, es devia haver fet com ho va fer RTVE, amb forta reducció de gastos i de plantilla de personal, però amb criteris objectius i equilibrats, salvaguardant els interessos dels treballadors, amb un ERO també objectiu. L’explicació donada pel President que no tancaria escoles ni centres de salut per mantindre la RTVV va ser, a més de demagògica, la pròpia d’una incapacitat administrativa i política. I vaja uns assessors que té el President!
I abans del tancament, tinguérem l’ERO, odiós com tots els ERO. En este cas, un expediente de regulació de l’ocupació que culminava una llarga llista de malifetes, desficacis i saquejos de l’erari públic, que eren uns clàssics de la casa. Un empastre que tenia garantit el rebuig en les sales de la Justícia, com aixina va ocórrer. I tot seguit, una actuació de república bananera o africana. Com que no ix com vullc, no rectifique i ho faig com tocaria, sinó que ho tire al fem. Caldria haver-lo fet tenint en compte els llocs ocupats mitjançant oposición, o per procediments correctes des del punt de vista de l’accés a l’administració o a la funció pública, o altres variables objectives, però s’optà per l’assenyalament a dit, per a despatxar i per a quedar-se.
En l’any 1995, any del canvi polític en la Generalitat, hi havia en al voltant de 600 treballadors i treballadores. Ja en sobraven, probablemente, 200. Cap a 2010 n’hi havien a la redor de 1.900. Una gran quantitat d’estos últims havien entrat a treballar per procediments poc (o gens) ortodoxos, des del punt de vista dels criteris legals o llegítims d’accés a llocs laborals públics. I molt i moltes, per la via de l’enxufisme pur i dur. I tot al servei d’una línia informativa dirigida, sectària i per a glòria dels governants de torn (cosa bastant comú, d’altra banda amb altres televisions autonòmiques, amb governs de diferents colors polítics).
I quin ERO podien fer els dirigents d’ací? Com anaven a despedir, per criteris objectius, a enxufats i enxufades que tan bé els havien servit? Alfonso Rus, en una d’eixes arrancades de sinceritat i transparència que té, va dir: “Mosatros els hem posat i mosatros els llevem”. Era una veritat a sitges, perquè molts hi entraren a treballar en RTVV pels procediments legals i habituals en estos casos. Al col•lecctiu d’empleats se’ls ha acusat d’intransigència quan se’ls han fet propostes de reducción de salaris i altres reduccions. Segurament això és cert, però també és cert que malament podia tindre una línia d’actuació unida i coherent, un col•lectiu tan dispar, des del punt de vista de l’origen del seu accés als llocs de treball.
El resultat de tant d’empastre és que, a hores d’ara, no tenim ni ràdio ni televisó públiques valencianes i és absolutamente necessari que en tornem a tindre. No podem, pel que fa a mitjans de comunicació, ser com una tribu índia, africana o melanèsica.
Ximo Puig, secretari general del PSPV-PSOE s’ha compromés que la radiotelevisió valenciana estarà en antena a l’octubre de 2015, els altres partits parlamentaris de l’oposició també estan clarament per la labor. Però s’ha de comptar, tant com es puga, amb el Partit Popular. Representa quasi la mitat dels valencians i són molts els indignats d’eixe partit pel tancament de la RTVV. En alguns ajuntaments, amb majoria del PP, s’estan aprovant, quasi sempre a proposta de l’oposició, mocions contràries al tancament i favorables a la reapertura de la televisió i ràdio publiques valencianes. Rus també ha dit la seua respecte a programar televisió en valencià des d’instàncies publiques.
Esperem que d’ací poc tot açò haja sigut un mal somni (encara que ben real per ara) i tornem ben promte a tindre una RTVV. Això sí, de qualitat (o de més qualitat), pública, plural i en valencià. I amb un model lingüístic com el que hi havia, enllestit per Toni Mollà, i inclosa la llista Fabregat, substancialment ampliada. El model de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
I continuarem parlant sense descans de RTVV, fins que la tornem a tindre.
