Clar, que el concepte i l’abast territorial d’Espanya aleshores no devia ser el que amb els anys ha arribat a ser, ni el que té la Castella imperial i extensa. Ni tenia a vore amb la concepció de l’Espanya Una, que tenien Felip V, el comte-duc d’Olivares, Franco i l’Eugenio d’Ors del NO-DO; i que també tenen Alfonso Guerra, Pepe Bono, Wert, Rosa Díez o la FAES.
Jaume I devia ser un federaliste avant la lettre, atesa la concepció i praxi de la seua política territorial, amb la qual cosa no li calia independitzar ni annexionar res, sinó sumar, integrar i afegir, en la “diversitat”, per Espanya, per Déu i, per descomptat, pel seu poder.
Però l’Espanya políticament real, la Gran Castella realment, ha sigut, i és, molt diferent d’aquella que degué invocar Jaume I. Ha sigut integrista, absorvent i massa excloent de tot allò que no casava (i no casa) amb una concepció colonial i centralista, pròpia de l’uniformisme castellà, d’una banda, i també del centralisme francés, borbònic primer, i jacobí, posteriorment. Les topades i els xocs entre eixa Espanya uniformadora i l’altra possible (la diversa, integradora i perifèrica) ha sigut constant al llarg de la història, sobretot en els últims 300 anys. Els conflictes prengueren més cos a partir de la pèrdua de les colònies d’ultramar i dels avantatges que suposava eixe colonialisme per a Espanya, incloent les perifèriques Catalunya, País Basc, Galícia, Regne de Valènca, Astúries, Cantàbria, etc. Mentre hi havia per a robar i repartir, els xocs quedaven temperats.
El centralisme espanyol sempre ha sigut eixut, amb poca (o gens) modernitat, sense impregnar-se d’un element vital per al seu assentament, com a França, que anava unit al concepte de ciutadans, molt propi dels jacobins i de la Revolució Francesa. Ací amb l’integrisme religiós i repressió ja en tenien prou.
L’Espanya de les autonomies, nascuda de la transició democràtica, va aportar, en part, eixe reconeixement de la diversitat real, naturalment acompanyat del concepte i exercici de la ciutadania, de la llibertat, de la solidaritat (amb les mancances que es vullga), d’acord amb els temps històrics d’eixida d’una dictadura fortament centralista. Però la insuficiencia d’eixe estat d’autonomies, adobada per les pràctiques continuades de l’Espanya Una, va desembocar, primer en el Pla Ibarretxe, i ara en el procés sobiraniste/independentiste de Catalunya.
Llevat de molt pocs casos, els processos d’independència tenen èxit per causes i motivacions que, majoritàriament, tenen molt poc a vore amb ideals independentistes previs, sovint impregnats de romanticismes patriòtics i identitaris amb escassa base popular. I els dirigents esdevinguts independentistes sobtats, sovint anteriorment eren tan repressors i centralistes com els dirigents de les anteriors metròpolis. L’exemple dels països de l’Est, i especialment l’antiga Iugoslàvia, és ben palmari d’això que dic. I les causes que precipiten els processos independentistes, sovint no tenen molt a vore amb els ideals citats, sinó més prompte han sigut resultat de situacions bèl·liques, globals o regionals, com en els casos que es donaren després de la Primera Guerra Mundial. O el cas especial d’Israel, ben just, després de la Segona Guerra Mundial. I darrere (i davant) sempre el mòbil econòmic, patriota quan interessa. I el cas de Groenlàndia, pacífic, això sí, però que obté la independència de Dinamarca després de trobar abundant petroli en el seu subsòl. No cite per a res els processos de descolonització, perquè els casos d’ací, ara, no tenen res a vore amb el colonialisme. Els dirigents de la burgesia catalana no han sigut com els mutants de l’Est que he citat, i han contibuït en gran manera a la democràcia, a l’estabilitat i a la governabilitat d’Espanya, des del seu catalanisme. Però ara pugen al carro de la crisi per a aconseguir les regnes dels cavalls de la independència. Sempre muntats a cavall. I de passada, o sobretot, ocultar la seua incapacitat per a contribuir a la resolució de la crisi i amagar l’època més corrupta de la política catalana de tota la vida.
En el cas de la Catalunya actual, a banda de la seua condició i reivindicació històriques com a nació i poble diferènciats, que ho són, el recurs principal, ara, per a transitar cap a la independència, és la crisi econòmica que ha provocat el neolliberalisme selvàtic i que bé que patim, i que un polític incapaç i mediocre, Artur Mas, i el seu ambigu partit, aprofiten per a projectar la independència de la resta d’Espanya. Òbviament amb l’acompanyament dels autèntics independentistes d’Esquerra Republicana i el concurs inexplicable, per a mi, d’Iniciativa per Catalunya-Verds/Esquerra Unida i Alternativa, com a companys de viatge, a més de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Convergència i Unió s’apunta a l’independentisme, i s’aprofita d’eixe ideal com a forma de fugir i amagar la seua incapacitat d’oferir i realitzar alternatives i projectes respecte a la crisi econòmica. I també com a manera d’ocultar la corrupció, més gran que en la vida a Catalunya, que ha consentit i fomentat i aprofitat en benefici propi, com a grup i, personalment, molts dirigents.
Catalunya i tot el món tenim dret a decidir què volem ser i amb qui estar i/o viure, però la secessió o unió d’un territori respecte d’un altre no és com les desavenències d’una parella, que afecten dos persones, o la segregació d’una empresa o una escissió de partits o sindicats. Un país o un poble mai són un cos únic, afortunadament. Una independència territorial afecta la història comuna, que en este cas ja dura, d’una manera o altra, més de cinc segles; afecta societats canviants, afecta les persones i col·lectius, les diferents generacions que hi conviuen. No pot ni deu ser una qüestió matemàtica, és una cosa molt complexa. I sempre és millor sumar que restar; sumar i unir en la diversitat i no restar i excloure, que comporta tota secessió.
Catalunya sempre ha representat la modernitat, el progrés, l’europeisme; capdavantera de les idees lliberals i progressistes. I líder en economia i indústria. I també exemple de lleialtat i fidelitat al seus orígens alhora que la més cosmopolita. I avantguarda cultural i educativa. I tot això formant part d’Espanya. I era la primera “región española”, i ara la primera comunitat autònoma. Quan se celebraren els primers, i únics, Jocs Olímpics a Espanya foren a Barcelona. Per què no es dedica a catalanitzar Espanya, en un projecte federal, per exemple, en lloc d’iniciar un procés de separació de la vella pell de brau?
Per a mi, com a valencià, la possible independència de Catalunya és un drama perquè se’m llevaria la part més il·lustrada i cosmopolita d’Espanya. I on hi ha més parlants en la meua llengua. I Espanya no és tan inamovible ni tan inalterable com la presenten els independentistes irredents o interessats. Entre Franco i Suárez hi havia molta diferència, com n’hi ha entre Guerra i Zapatero, com en la pràctica n’hi va haver entre el primer i el segon Aznar i la FAES. I, ja egoistament parlant, els progressistes, esquerrans, socialistes, etc., necessitem Catalunya sempre per a les polítiques progressistes en tota Espanya.
Celebraré que Catalunya puga ser un estat, però celebraré més encara que ho siga dins d’Espanya, i que contribuïsca de manera capdavantera a la federalització de l’actual estat espanyol. I que continue oferint noves glòries a Espanya. La que pot ser i deu ser amb el seu imprescindible concurs.
