La retirada del projecte de llei restrictiva de l’avort i la dimissió d’Alberto Ruiz Gallardón, com a ministre de Justícia i de tot, són dos notícies, a més de molt bones, també representatives de sanitat democràtica. En el cas de l’avortament, també, de sanitat mental d’una part molt important i qualificada de la societat espanyola. S’ha dit que la marxa arrere en eixa qüestió, per part del Govern, ha obeït a raons electorals, al temor de perdre suport d’una part important de votants, tants, que podrien suposar la pèrdua del poder i de la responsabilitat de governar a Madrid i en algunes comunitats autònomes. Doncs bé. Això suposa que una part molt majoritària de la societat espanyola no combrega amb determinades idees representatives d’èpoques fosques i feliçment pretèrites. Si les retrògrades i incivils restriccions al dret a l’avortament, contemplades en eixe projecte llei, retirat ja, llevava o podia llevar vots a qui les proposava, això és bon senyal. Ja voldríem molts que altres restriccions no es pogueren dur avant perquè suposaren pèrdua segura de suport polític i electoral. I que les alternatives a eixes restriccions foren les polítiques de recuperació de l’economia, de l’ocupació i de l’expansió i recuperació i/o consolidació de drets laborals i socials. Que siga una mesura electoralista, no lleva que siga una bona i positiva notícia. I que el ja exministre s’haja vist obligat a dimitir és la penitència que ha hagut de complir per traïcionar uns ideals que ens havia fet creure a tots que tenia. És també un simptoma de sanitat i higiene democràtica que un giracasaques ideològic fracasse en la seua mutació de principis per ocupar càrrec nou. Semblava un polític transversal, però finalment, la cabra va anar al “monte” i allí ja no ha pogut menjar ni argilagues.
Gallardón, avortiu i avortista
Alberto Ruiz Gallardón ha sigut, en la seu oblidable període ministerial, especialista a produir avorts. I això que hi estava per a parar-los o per a restringir-los i reduir-los al màxim. Segons el diccionaris, “avortar”, a més del seu sentit literal i propi, és també ‘fracassar, no tindre èxit, una empresa, un projecte, una iniciativa’, per exemple, i també ‘fer fracassar’. Això ha passat amb els projectes estrela d’este tartuf i convers ideològic (de ser el “progre”, suposat, ha passat a ser el carca “pata negra” autèntic i autentificat del seu partit, per la ja fracassada i retirada llei antiavort, per les taxes judicials i per altres mesures). El seus projectes de reducció dels aforats i el de la reforma de la llei del Poder Judicial van ser avortats, també, pels mateixos del seu partit i/o pels jutges i magistrats. Ell sabia de sobra, llevat que el seu narcisisme ho impedira, que eixos canvis serien castrats totalment o parcialment, perquè el vergonyós privilegi dels aforaments i els canvis en l’estructura judicial toparien amb àmbits i sectors amb molta capacitat de pressió i d’oposició. Però sembla que això era una cortina de fum per a tapar o dissimular l’autèntic projecte que el definia des que el feren ministre, com era la reforma de la llei de l’avort, o autèntica llei antiavort. O una fugida cap avant per a distraure l’atenció i tornar a fer-se el pogre en el cas de la reducció dels aforats. Ara li han fet avortar la criatura salvadora i evitadora dels avorts, i a ell i al projecte nasciturus els han operat en la clínica avortiva, establiment que deu produir repugnància a la seua sensibilitat preconciliar i retrògrada que ara li brolla (o devia produir-li’n, qui sap si ja ha començat a recanviar, de bell nou). Però què ha passat perquè llei gallardoniana l’hagen avortada o enviada als llimbs? En primer lloc, per la contestació de milers de dones (i també d’hòmens) indignades pel que consideraven, i considerarien si es reemprenguera, un llarg pas arrere en drets i en la llibertat de decidir la maternitat o no. Com, igualment, ho consideren la majoria dels grups i partits de l’oposició, que rebutgen el caràcter reaccionari de l’avortada llei, entre altres coses, perquè esta, a banda de retallar la llibertat de les dones a decidir ser mares o no, permetria el naixement de més de 250 valencians i valencianes amb deformacions severes (al voltant de 2.300 en tota Espanya), que és, aproximadament, el nombre d’avorts per malformacions practicats anualment.
Però l’operació clínica o la poció avortiva els l’han receptada, administrada o practicada, a Gallardón i als que també l’havien concebuda, els del mateix partit del ministre convertit en antiavortista, astorats per les reaccions socials i polítiques, pel cost polític i electoral que podia tindre i també, per a alguns sectors popularistes lliberals, pel caire cavernícola del projecte de llei. Poc després de fer-se públic el susdit pla ministerial gallardonià, s’alçaren veus qualificades i càrrecs significatius del partit governant, com ara Celia Villalobos, Núñez Feijóo, Cristina Cifuentes, Monago i altres, a més de nombrosos regidors i ajuntaments, oposant-se o qüestionant el biaix retrògrad del programat i apartat anteprojecte de llei. En relació a la possible retirada d’eixe projecte i del mateix Gallardón com a ministre, escrivia jo mateix un article publicat ací, en la Veu de PV, pel febrer d’enguany, titulat “Gallardón, a un convent’, que, entre altres coses, deia: “A hores d’ara, supose que ningú dubta que el projecte serà revisat, i s’acceptarà el supòsit de malformació, si el partit del Govern no vol sofrir més rebel·lions i desgast. Però el problema no s’acabarà ahí, perquè estan els altres casos i situacions que afecten el dret a decidir la maternitat, les diferents condicions i situacions socials, psicològiques, etc. Mentrestant, a Gallardón el cessaran de ministre, i esperem que es retire de la política. O que ingresse en un convent, perquè de tartufs i de mutants de principis, com ell, en sobren”. Pel que es veia, l’assumpte no podia quedar d’una altra manera. Però en qualsevol cas, hem de pensar que eixa embranzida contra la llibertat de decidir la maternitat i propiciadora de naixements de criatures malformades per a tota la vida, no era cosa de Gallardón a soles; darrere i amb eixes idees hi ha el conservadorisme més tradicionalista i reaccionari, amb un poder immens, i l’Església espanyola, que atacaran i pressionaran el Govern perquè reprenga la llei retirada. Però, per ara, sembla que s’ha fet marxa arrere, de la qual cosa ens devem felicitar els que no combreguem amb mentalitats ràncies i repressores de la tolerància i la llibertat. I eixa reculada servix, alhora, per a frenar altres projectes en ment dels sectors més integristes de la pell de brau, com podrien ser la supressió del matrimoni gai i la revisió del divorç, com algun alt dignatari eclesial ja insinuava fa set o huit mesos. ¿Arribarien a tornar a penalitzar l’adulteri (de dones)? Millor no comprovar-ho si, entre tots, parem les antigors repressores. Una ja l’hem/l’han parada.
