Ser Jordi Pujol

11 octubre 2014 01:00h
Vaja per avançat que des de fa molts anys, més de trenta, he considerat a Jordi Pujol com un dels tres o quatre personatges més solvents políticament, més carismàtics i més “home d’estat” de la segona mitat del segle XX (de l’Estat espanyol, és clar). I tot això, juntament amb el seu catalanisme i la seua posada en valor i visibilització del seu país, però probablement no tant com es mereix i crec que seguirà mereixent el nostre veïnat del nord. I ho dic des de la meua perspectiva d’unionista, dit en termes “britànics” actuals, és a dir des la visió d’u que desitja i espera que Catalunya continue formant part d’Espanya, i millor d’una Espanya federal, confederal o com vullguen ells, nosaltres i els altres. Tornant a la figura carismàtica de l’expresident de la Generalitat catalana, sempre recordaré, molt plaentment, el “Tranquilo, Jordi, tranquilo” de l’exrei Joan Carles I en la poqueta nit del 23-F, amb el Congrés dels Diputats ocupat per Tejero i els carrers de València amb els tancs de Milans del Bosch. Si Jordi Pujol parlava, i transmetia el missatge del rei, era perquè podia fer-ho, és a dir, el colp d’estat no triomfava a Catalunya. La figura de Jordi Pujol lliure, i en el seu lloc institucional en eixos moments, representava molt per a la pervivència de la democràcia espanyola i, personalment, també la seguretat i llibertat individual per als que, si el colp d’estat haguera triomfat, els/ens haguera significat, com a mínim, la presó o altres situacions ben dramàtiques.

D’altra banda, supose que molts tenen/tenim clar que el descobriment de la condició d’evasor i defraudador  fiscal de Pujol ha tingut més a vore amb la utilització com a arma contra els projectes soberanistes del nacionalisme català, que amb la persecució d’ofici contra evasors i defraudadors en general. Però en tot cas, a la delinqüència monetària cal perseguir-la sempre, ja siga contra els que s’enrotllen amb banderes identitàries, com els que, com el recentment pillat ugetista Fernández Villa, han anat vestits amb els trages sindicals o d’una altra índole corporativa o col·lectiva. I contra tots.

La descoberta de corruptes que compaginen l’exercici de tal condició amb la pública d’alts valors polítics, morals o col·lectius, com la dels mencionats, és encara més danyosa per a la sanitat democràtica i per a la confiança ciutadana, que la dels que no els cal vestimentes ètiques, perquè contribuïxen en gran manera al descreïment d’eixos valors. Sobre la condició de corrupte o no de Jordi Pujol, va ser molt interessant l’entrevista que Ana Pastor va fer a Artur Mas en el programa “El Objetivo” de La Sexta, de fa uns quants dies. Cal reconéixer el valor del president català d’acceptar anar a un programa tan inquiridor i incisiu com eixe, perquè sabia perfectament que la presentadora el requiriria a parlar de Jordi Pujol i la seua naturalesa de corrupte.  Quan, efectivament, la penetrant i incisiva conductora preguntà a Mas si l’expresident era un corrupte, la resposta va ser lamentable i decepcionant per a un responsable públic i polític d’una democràcia. Vingué a dir que un polític corrupte és aquell que aprofita el càrrec per a enriquir-se o que es fa ric des de les seues funcions de càrrec públic. I que estava convençut que això no havia ocorregut en el cas del senyor Pujol.  Bé, deixant de banda que, a hores d’ara, ningú es creu que no s’haja aprofitat i enriquit més, des del càrrec, i deixant de banda també les sarpades del tres, cinc o més per cent i l’aclaparador nepotisme familiar, sols per l’evasió  de capitals i la defraudació fiscal, ja estem davant d’un corrupte. I Artur Mas, tot això, ho deu saber ben bé, com a delfí que n’era, i que deu haver sigut en moltes ocasions coneixedor i/o còmplice de tan nobles menesters del senyor Pujol, com ell l’anomenava en l’esmentada entrevista. És a dir, si evadir capitals, dur-los o tindre’ls en paraïsos fiscals i defraudar a Hisenda no és corrupció i, per tant, no és polític corrupte qui ho practica, tots els catalans i tots els espanyols, per extensió, estem facultats per a no declarar els nostres ingressos i els nostres béns a Hisenda i ocultar tot el que es puga en eixe sentit. Si ho fan i, de fet, ho justifiquen dos càrrecs públics ben rellevants, per què no ho hem de fer tots?

Una altra cosa que em va cridar l’atenció de la referida entrevista va ser quan Ana Pastor li preguntà si es creia la versió del testament del pare de l’expresident. Testament que no apareix per cap lloc, ni tampoc, document substitutori. Mas, incòmode i amoïnat, però tirant de patètica i impúdica mentira, contestà que s’ho creia, perquè li ho havia manifestat el mateix senyor Pujol; però reconegué, al preguntat següent, que no l’havia vist (el testament). Més vulgar i inversemblant l’explicació ja no va poder ser-ne. Mas perdé l’ocasió d’afirmar-se com un dirigent clar, rotund i al servei de l’honradesa, de la netedat i del seu poble. En quines mans està el pandero! Per cert, quin pare, el del senyor Pujol, que deixa tota una fortuna a un fill, via nora i néts, i bandeja una filla. I diuen que són catòlics!

Jordi Pujol ja es va alliberar de l’acció de la justícia, i tal volta de la penitenciaria, quan ocorregué el cas de Banca Catalana. Aleshores, la senyera, el fet d’haver sigut pres polític i l’esquerra catalana el van salvar. I a continuació va impartir lliçons d’ètica. Recorde un memorable article de Vázquez Montalbán, company de presó d’ell al penal de Lleida, de tancada defensa seua. Què diria ara el genial i honrat nove·lista creador de Carvalho? Amb tot, Jordi Pujol passarà a la història com un personatge carismàtic, fins i tot de llegenda. Al cap i a la fi, grans mecenes, grans benefactors  culturals històrics van ser alhora grans corruptes i grans sàtrapes i coses més greus. I sense anar més lluny, alguns de ben  a prop, de casa nostra: els Borja, però també molts altres; i també alguns i notables mafiosos.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next