Com deia, l’esmentada mesura sembla bona, però insuficient, perquè significa una certa deixació de la responsabilitat i de les funcions dels partits o de l’administració als quals pertany l’imputat. I es deixa tota la responsabilitat d’esclarir i de dilucidar la possible corrupció en mans dels jutges, amb la qual cosa se sobresatura el treball de la justícia; i la dilació conseqüent dóna temps i recursos al corrupte per a eixir-se’n de buit i burlar l’acció judicial.
Però abans d’arribar a eixa obertura de juí oral, l’administració i el partit al qual pertany el suspecte ja saben, o tenen facilitat de saber-ho, si ha comés actes corruptes o no. I haurien de ser els mecanismes administratius, polítics o de partit els que actuaren i apartaren el sospitós, com a mesura preventiva i profilàctica. Les denúncies sobre corrupció quasi sempre vénen de partits de l’oposició, dels sindicats, dels mitjans de comunicació o de persones o entitats que es consideren perjudicades, etc., però pràcticament mai del lloc administratiu, polític i partidista d’on pertany el sospitós o imputat. I això, entre altres coses, minva la confiança de la ciutadania en les institucions i en els partits. L’acció en eixe sentit de l’administració o dels grups polítics, on la possible destitució és directa i barata, estalviaria moltes vegades diners i temps, a la justícia i a tots. Al corrupte se’l veu en la majoria de casos, per les seues pràctiques “administratives”, per la seua afició/vocació a vorejar o bandejar la llei (feta la llei feta la trampa), per la seua manera d’actuar, pel seu mode de vida, etc.
Cal també que els secretaris generals administratius, no subjectes a vaivens polítics, tinguen el control total sobre els gastos de la institució i que els informes de reserva de legalitat o advertiment d’il·legalitat siguen imperatius i d’obligat compliment. I a banda dels mecanismes de control, propis de les administracions, caldria que la policia i la guardia civil, que són també instàncies administratives, a requeriment de la mateixa administració, sense necessitat de manaments judicial, poguera àgilment intervindre en labors d’examen i/o d’investigació en possibles casos de corrupció, o simplement com a verificació de les legalitat.
Per exemple, si una empresa està aconseguint concessions d’una manera constant, i altres empreses deixen de presentar pliques, podem estar davant d’un estat de favoritisme; a canvi d’alguna cosa, és clar. De “mordidas”, per exemple. I això té un responsable o diversos en situació de complicitat. No cal esperar que hi haja denúncies, imputacions o obertures de juïns orals, encara que després haja d’haver-ne. Els responsables administratius, secretari, interventor, etc., el sindicat corresponent o el responsable del partit al qual pertany el càrrec polític que atorga concessions dubtoses han de poder indagar sobre la bondat, maldat o anomalia d’eixa concessió, com a actuació normal i ordinària. I ja se sap aquella dita que diu que “La por guarda la vinya”.
Dos exemples, menuts però significatius d’una certa pràctica, ocorreguts, l’un fa ja molts anys i l’altre no en fa tants. Si un estanc ix a concurs i, casualitat, se’l queda l’alcalde o la dona de l’alcalde, encara que no hi haja il·legalitat manifesta, crec que no estem davant d’un primer edil que li brolla l’honradesa precisament. Estem davant d’un cas d’aprofitament i d’una corruptela. Un altre cas. Si un quiosc bar de propietat municipal ix a concurs per a ser arrendat durant un temps determinat, i la concessió se li adjudica al marit de l’alcaldessa, és evident que, amb independència o no de l’estricta legalitat, estem davant d’un acte de nepotisme corrupte. Per a combatre això, eixes mostres de despreci a l’ètica i a la consideració a la ciutadania, no caldria, com a possibilitat única, anar al jutjat, que també tocaria, però el partit del/de la tan generós/ossa amant de la família, abans hauria d’indagar i actuar en conseqüència, és a dir, l’apartament i/o expulsió i en pau. Clar que si eixa possiblitat existira, ningú, o molts pocs i poques s’arriscarien. Doncs d’això es tracta. Totes les mesures regeneracionistes i a favor de la claredad i la transparència, amb la que ha caigut i està caent, seran poques, però no caldria judicialitzar-ho tot; l’administració i els partits tenen el poder i els recursos per tallar la corrupció en casa mateix. I més barats i més ràpids. Els últims casos d’expulsions del PP, del PSOE, d’IU i dels sindicats, per les targetes opaques, per una banda, i per l’operació Púnica per altra, mostren que per a expulsar corruptes o sospitosos de corruptes no cal arribar a cap judici. I el PP, i en menor mida el PSOE, però també, encara n’hauran d’expulsar algun (i alguna) més. I per cert, resulta estrany que Convergència Democràtica de Catalunya encara no haja despatxat de les seues files el corrupte evasor de capitals i defraudador Jordi Pujol ni a ningú de tan unida i interessada família.
