Parlar valencià és senya d’identitat?

2 desembre 2014 01:00h
El conseller de Governació, Luis Santamaría.
Parlar valencià, per descomptat, és una senya d’identitat. O deu ser considerat una senya d’identitat. No m’hi referisc com a llengua, com a idioma oficial i propi dels valencians, que també, sinó a l’acte i al fet de parlar-lo, en tots els àmbits, i especialment en les institucions i fòrums públics valencians. Una llengua pot tindre tots els reconeixements legals possibles i alhora ser una llengua en retrocés, moribunda, camí de la mort; encara que, mentres hi haja parlants, sempre és ressuscitable. La nostra té les benediccions en la nostra principal llei, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i en altres normes legals, però en alguns llocs de predomini històric del valencià, com la ciutat d’Alacant i alguns barris de València, popularment, és una llengua moribunda, en perill d’extinció. I a pesar d’algune lleis i normes insuficients, la transmissió lingüística generacional en ciutats i pobles grans seguix minvant de manera alarmant. A Irlanda, el gaèlic irlandés modern ha tingut i té totes les proteccions i tots els plans i reglaments, sobre el paper, per a ser la llengua normal d’ús en tots els terrenys, però sols el parla una minoria i no s’aconseguix revitalitzar-lo com tocaria, a pesar de tindre oficialment un estat que el reconeix i el protegix.

Tot això ho dic a propòsit del projecte de la Llei de Senyes d’Identitat que ha presentat el Consell, a través del conseller de Governació, Luis Santamaría. El valencià, llengua o idioma, òbviament, figura com a senya d’identitat valenciana en eixe projecte. Però no diu res que la principal expressió d’eixe senyal identitari és, precisament, expressar-se en valencià, parlar en valencià. Si s’inclou com a senya d’identitat, però sols en un paper i per a utilitzar-lo (només el paper) segons convinga, no li veig la utilitat a favor del valencià. Una llengua existix perquè algú l’ha parlada i algú la parla, perquè algú s’ha comunicat i algú es comunica mitjançant esta. Per tant, si es posa en una disposició, llei o norma de protecció o d’ús, és perquè algú la seguisca parlant, no com a relíquia protegible, que la mirem a través d’una urna i prou.

El senyor Manuel Fraga Iribarne, que no era ningun disgregador ni qüestionador de la unitat d’Espanya precisament, sinó tot el contrari, com a president de la Xunta de Galícia, tenia disposat per als membres del Govern gallec (conselleiros, subsecretaris, directors generals, etc.) que en les intervencions públiques com a tals, en el Parlament autonòmic, en les rodes de premsa, etc., utilitzaren la llengua gallega preferentment i majoritàriament, i que sempre començaren les intervencions en l’idioma propi; i a més predicava amb l’exemple allí. El senyor González Pons, en els primers dies del seu mandat com a conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, va reunir, a Ares, els subsecretaris i directors generals de totes les conselleries en la Comissió Interdepartamental i els va entregar un decàleg molt molt inductor i esperançador per a l’ús i per a la comunicació en l’Administració de la Generalitat Valenciana, en la línia de les disposicions esmentades del senyor Fraga: el Decàleg d’Ares. Allò, malauradament, no va anar avant, però va eixir d’una conselleria regida per un polític del mateix partit dels que regixen ara mateix el Govern valencià, com del mateix partit era el ja històric polític gallec, i ningú ho va considerar cap raresa ni anormalitat ací, encara que sembla que al govern de Madrid,el Decàleg, no li va agradar.

Amb tot això vullc dir que si des dels dels càrrecs de la Generalitat no s’usa de manera habitual i majoritària esta llengua, de res servixen altres disposicions com la mencionada Llei de Senyes d’Identitat, inclús en el cas que fóra benintencionada, que evidentment no ho és. Perquè el millor senyal de la seua “benintencionalitat” seria no haver-la treta, atés el tarannà que hi incorpora. Posaré un altre exemple identitari, però ideològic i “universal”. Deia Karl Marx que “la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant”. Parafrasejant el creador del marxisme podem dir que la llengua dominant és la llengua de la classe/poder/grup/sector, etc. dominant/dirigent/governant, etc. Si els dirigents valencians actuals, els contemporanis i els històrics, i no ho dic només pels de la dreta i conservadors, hagueren usat i/o usaren el valencià com a llengua normal de relació i de comunicació en tots els àmbits, la llengua dominant no seria tan clarament el castellà i al valencià no li caldrien lleis especials de promoció ni de protecció ni d’identitat. Les cites exemplaritzants que he posat, potser amb certa ingenuïtat, són de polítics de dreta, però també he citat el Marx ideòleg (de Groucho no hi ha cites per al cas), que com tots sabem no era de dretes. Ho dic perquè alguns polítics i algunes polítiques d’esquerres no gasten el valencià ni per a donar el bon dia, tant en privat com en públic. I és absolutament necessari per a la pervivència d’esta llengua que els dirigents valencians, de tots els colors i condicions socials, polítics, socioeconòmics, etc., parlen valencià, simplement perquè són valencians.

I acabe repetint-me. Parlar en valencià, a casa, al carrer, a les Corts i a tota l’Administració valenciana, és senya d’identitat. Que ho posen així i, llevant el que li sobra, i amb la participació de totes les institucions i dels grups que hi haurien de participar, molts també mostraríem el suport al projecte de llei esmentat. Ah, però si veiem algú parlant-lo o escrivint-lo defectuosament, per favor no li ho retraguem, siga qui siga, sinó encoratgem-lo a perseverar en això. Més val un valencià defectuós, però usat, que un valencià inexistent o absent.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next