Ara que s’està debatent sobre la regeneració de la política i la vida pública, la limitació de mandats (no necessàriament de dos) seria una mesura que caldria establir com a norma legal, entre moltes altres, és clar, perquè no es tracta que això ho facen els polítics o altres càrrecs públics de manera aïllada, sinó que hauria de ser norma imperativa en tots els nivells i àmbits de la política, dels sindicats, de les associacions empresiarials, de les institicions públiques i d’altres espais i sectors socioeconòmics. Eixa seria una mesura de renovació i regeneració permanent, que obligaria a renovar candidatures i càrrecs de manera sistemàtica, així com idees i projectes polítics o de gestió. Seria també un instrument de renovació i revitalització indirecta dels partits que els obligaria a dinamitzar la seua activitat i a promocionar persones novelles amb il·lusió per a l’exercici dels càrrecs públics.
És indubtable que hi ha alcaldes i alcaldesses, i en esta comarca de la Ribera n’hi ha alguns exemples, que poden repetir i repetir legislatures fent-ho molt bé i amb suport ciutadà, sense caure les vicis i defectes propis dels mandats llargs, que de vegades es caracteritzen pel clientelisme, pel personalisme i pel foment de la mediocritat al seu servici, però no per això s’ha renunciar a una mesura preventiva i de renovació i regeneració permanent com és la mencionada, ja que, per altra banda, els càrrecs que per la seua gestió positiva poden tindre possibilitat de repetir mandats són polítics i polítiques que poden (i deuen) ser útils en altres càrrecs o funcions al servici de la ciutadania, precisament per la seua capacitat i solvència política.
El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha proposat l’establiment de la limitació de mandats per a la Presidència del Govern, però es tracta que eixa mesura es generalitze. Cal recordar que els dos últims presidents del Govern d’Espanya, Aznar i Zapatero, no van optar a un tercer mandat per a eixe càrrec. Juntament amb eixa mesura, en cal una altra com és la de l’aprofundiment de les incompatibilitats, perquè l’actual llei és massa laxa i permet la compatibilitat de càrrecs (i d’ingressos diversos, a vegades desmesuradament quantiosos) que, per la seua necessitat de dedicació, no són compatibles, des del punt de vista de l’eficiència i de servici a la ciutadania (i de contenció dels gastos). Per exemple, l’acta de diputat de les Corts, del Congrés o de senador (també la de president de Diputació) deu ser incompatible amb qualsevol altre càrrec que necessite dedicació exclusiva. Recorde que quan jo era alcalde del meu poble necessitava tractar un tema important per al meu municipi amb el vicepresident de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, Josep Sanus, alcalde d’Alcoi. No vaig aconseguir entrevistar-me amb ell durant més de tres mesos d’intents, ni mai. Ni oferint-me a anar personalment a Alcoi i aprofitar el viatge per a menjar unes bajoques farcides o una olleta de músic vaig traure trellat. A més dels dos esmentats càrrecs (res a dir d’eixos, ja que el d’edil és condició indispensable per a exercir el federatiu), Josep Sanus era diputat al Congrés i tres o quatre càrrecs més, sense comptar el o els que tenia en el partit. Estava sempre molt ocupat amb tant de càrrec i, a més, era o pareixia que hi era imprescindible. Tan necessari i insubstituïble era que quan es va deixar l’Alcaldia d’Alcoi no va trobar ningun company ni companya del seu partit ni de la resta de l’esquerra adequat per a substituir-lo, i li l’entrega al PP, que era l’adversari polític. La relaxació de l’ètica política, el narcisisme i creure’s necessari i ubicu pot portar a derives com eixa, a pesar que Sanus al principi dels seus mandats pareix ser que va ser un bon polític i un bon alcalde.
La limitació de mandats i l’aprofundiment del règim d’incompatibilitat de càrrecs, sense la relaxació i “flexibilitat” actual i vigent, són mesures profilàctiques i detergents sempre, com a norma per a regir èticament i higiènicament la vida política i pública en general, però ara són més necessèries que mai per les onades de corrupció (putrefacció en alguns casos) que hi ha hagut ( i n’hi ha) i per la conducta tan poc edificant de molts polítics, empresaris i altres càrrecs públics. El cas Jordi Pujol, de corrupció continuada, molt probablement, no s’haguera donat, si eixes mesures s’hagueren establit des del principi de la transició democràtica, i molts altres tampoc.
I com que el nostre pòsit historicocultural té alguna cosa a vore amb el llegat romà, prendre com a un punt de mira el Cursus honorum de la Roma republicana, no estaria de més. En eixa època era necessari eixe currículum per fer i seguir la carrera política (o Cursus honorum) en virtut del qual calia passar per determinats càrrecs de servici públic com a tribú (militar o de la plebs), qüestor, edil i pretor, per arribar a cònsul, càrrec que tenia una durada temporal molt limitada: un any. També hi havia limitació de temps en alguns dels altres càrrecs. Tot això fins a l’arribada de l’Imperi. Era en la República (romana). El cas d’Urdangarín amb princesa-infanta de còmplice i col·laboradora necessària tampoc s’hi haguera donat.
Ara no cal tanta limitació temporal, però una mesura com eixa, adequada a les necessitats actuals, amb un millor i més real i eficaç règim d’incompatibilitats, seria un element de regeneració necessari, oportú i recuperador de la il·lusió i la confiança en les institucions i personatges públics. A més de totes les altres, és clar.
