Contra la corrupció calen observatoris competents

6 gener 2015 01:00h
L’efectivitat real de la lluita contra la corrupció requerix que les institucions i organismes públics, d’una banda, i els partits amb presència en eixos llocs, d’una altra, tinguen mecanismes de control permanent de la legalitat en general i particularment de control de l’actuació i pràctiques dels seus càrrecs públics. El dia que un partit, dels que governen o han governat molt de temps, destape i denuncie un cas de corrupció d’un militant o d’un grup de militants seus, s’haurà posat una fita qualitativament rellevant i transcendent en el combat contra la corrupció. Mentrestant, les mesures aprovades fa poc, els decàlegs o les guies i codis ètics per la transparència no tindran l’efectivitat que la qüestió mereix i requerix.

En un partit polític, amb independència de la ideologia o convergència ideològica que el definix, s’establixen relacions de poder, lleialtats i fidelitats, exercicis i usos (i abusos) de poder, complicitats, coincidències i discrepàncies, subordinacions, servituds, etc. Més o menys com en qualsevol altra organització, per exemple, com en una comissió de falles, un equip de futbol, un sindicat o una associació empresarial, una AMPA, etc. En els partits polítics hi ha una tendència molt acusada a tancar-se davant de les crítiques, internes o externes, fet al qual es recorre des de les visions patrimonials del mateix partit o grup. Tot això ha provocat (i provoca) una gran resistència, en la majoria de casos, a admetre les crítiques del tipus que siguen. I no cal dir les barreres que, en principi, es posaven (i encara es posen) a permetre i facilitar la investigació d’actuacions i pràctiques sospitoses de dirigents o afiliats representants dels partits amb càrrecs públics. Una de les raons d’eixa oposició era i és el clàssic tancament, malauradament propi dels partits, amb les típiques acusacions a l’oposició d’enemic exterior i orquestrador de campanyes infundades i calumnioses. Una altra raó és el típic i explicable, que no justificable ni raonable, temor d’eixir esguitada part de la direcció; i una altra, molt determinant en la majoria de casos, és el poder dels corromputs o suspectes de corromputs en els partits, perquè un corrupte en exercici de càrrec polític i públic sol ser un militant amb responsabilitats i poder previ, i en vigor, en el seu partit, i sovint amb predicament. I això és un llastre i un element paralitzant per als dirigents i militants (que són majoria) que no participen de les corrupteles a l’hora de pendre decisions de neteja o denúncia. Perquè els alcaldes, diputats, senadors, ministres, directors generals, delegats en bànkies i caixes, pillats i descoberts en corrupcions diverses, tenien molt de poder en els seus respectius partits. I més poder encara quan el convicte i/o confés o comdemnat per la justícia ha sigut number one en el seu territori, i tenidor de la potestas, com han sigut els casos de Gabriel Urralburu i Javier Otano, secretaris generals del PSN-PSOE de Navarra i presidents de la comunitat foral navarresa; Anton Cañellas i Jaume Matas, líders del PP de les Illes i presidents de la comunitat autònoma balear; i Jordi Pujol, capdavanter de CiU i president de la Generalitat de Catalunya. Llast molt pesat i insostenible en estos casos.

La corrupció infesta els partits grans

La corrupció ha invadit, afectat i infestat, principalment, els partits grans, que han tingut molt de poder i l’han exercit (i l’exercixen) durant molt de temps, com ha sigut el cas del PP, del PSOE i CiU, tot adobat amb la inexistència de la limitació de mandats. Curiosament el PNB, a pesar de posseir tant de temps la governació a Euskadi, no s’ha vist afectat excessivament per la corrupció. Però en la perspectiva d’alternances polítiques diverses de govern, eixes pràctiques afectaran els alternants també. Si no s’adopten i s’institucionalitzen mesures efectives de control i prevenció, eixe càncer de la vida pública continuarà, en major o menor mesura, amb altres enginyeries crematístiques i financeres.

Cal un marc permanent de control i vigilància, tant en els partits com en l’Administració, per la transparència, amb inspeccions intermitents i rutinàries, com a actuacions normals, sense que això signifique sospites sobre ningú. A banda d’indagar i denunciar judicialment, quan calga, les irregularitats o Il·legalitats detectades. Les instàncies actuals que ara podrien realitzar eixe quefer no funcionen per a eixa comesa; en calen de noves o dotar les que hi ha amb competències i continguts contra les corrupcions de tota índole. Ara hi ha observatoris per a moltes coses, com ara contra la violència domèstica, contra l’homofòbia, etc. Ací en la CV en tindrem un per a “observar” el compliment o no de les senyes d’identitat. I qui no se senye bé, castigat, al quarto de les rates, i sense subvenció. Amb molt més motiu hi deuen haver obervatoris per transparència política i administrativa, amb capacitat de denúncia i/o castic. I les denúncies a la justícia que partiren d’ahí, amb lliurament de proves a les fiscalies, facilitarien i agilitzarien procediments i els processos. I no s’eternitzarien les sentències ni les detergents entrades en presó dels corruptes. Clar que tampoc n’hi hauria tants, de corruptes, però d’això es tracta.

L’exemple del papa Francesc i “la por guarda la vinya”

Si servix un exemple, recentment hem tingut el casos de pederàstia protagonitzats pels Romanones, rectors d’esglésies de Granada i altres seglars de la mateixa ciutat. La resistència a indagar i a denunciar els casos per part de la prelatura granadina ha originat la intervenció directa del papa Francesc, que no sols ha dirigit l’aclariment dels casos, sinó que, a més, ha instat a denunciar-los a la justícia ordinària. L’Església catòlica ha sigut un exemple, en molts casos, de tancament, opacitat i foscor davant dels abusos diversos comesos per un nombre massa elevat de religiosos, però últimament sembla que les coses ahí poden anar canviant, amb l’esperó i direcció del bon papa Francesc. Els partits a Espanya en poden i en deuen pendre exemple, encara que siga impel·lits per la necessitat de recuperar credibilitat i oferir esperança i il·lusió en la transparència i en la honra pública; han d’obrir portes i finestres i deixar que la claror i l’aire renovat i pur s’instal·le en les organitzacions polítiques.

Altres exemples a seguir, més civils i institucionalitzats que el de la intervenció papal esmentada, els tenim als Estats Units i altres països del món d’inspiració anglosaxona, on els aspirants a ocupar càrrecs públics, d’elecció ciutadana o de designació, se sotmeten a exàmens rigorosos de comportament moral, social, econòmic, etc. I l’FBI, als EUA, examina sistemàticament i rutinàriament els càrrecs públics abans i durant l’exercici de la funció pública. Això fa falta ací també, sense que calga que l’oposició de torn o organitzacions ciutadanes hagen obligatòriament de recórrer a la justícia, ni esperar obertures de judicis orals. Instància a la qual s’ha de recórrer finalment quan calga, òbviament.

“La por guarda la vinya” és un aforisme ideal per a la prevenció de perills, de furts, de robos i de tota clase de delictes. I delicte de robatori és la corrupció. I no cal posar un guarda en cada bancal, sols cal posar-ne els justets i suficients, amb competències en tot el terme. I que no siga necessari sempre la denúncia del que passa i veu com l’encarregat de la finca s’endú part de la collita, perquè després costa molt de provar els fets.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next