L’efecte inductiu a favor de més ús del valencià

27 agost 2015 01:00h

I ‘tots els Marx estan d’acord. I tenen raó’
 
Deia Karl Marx que “la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant”. Parafrasejant-lo podem dir que “la llengua dominant és la llengua de la classe/poder/règim dominant”. Un altre Marx, Groucho en este cas, feia dir a un dels seus personatges que “estos són els meus principis, però si no li agraden en tinc d’altres”. Si són certs eixos aforismes, que crec que sí  que ho són, estaríem, en part, davant d’un efecte inductiu, a banda d’altres més coercitius (o de convenciment).

Deixe de banda, per a més avall, la famosa declaració de principis del savi còmic jueu americà i em centre en la de l’altre, també savi jueu, però alemany. Eixa asserció la va expressar l’autor d’El capital, quan el progressisme sols havia aparegut teòricament o esporàdicament i fugaçment en la realitat. Ara, segurament, no és vàlida del tot, però sí en part. Les hegemonies ideològiques, referides en l’esmentat aforisme marxista, se sustenten i es nodrixen de la força i potència coercitiva, de l’alienació social, de la submissió i d’altres formes de domini, directe o indirecte, a banda, és clar, dels “hegemonistes” convençuts. Però també hi ha l’efecte inductiu. Una part de la societat actua i es comporta per inducció, en actituds i comportaments polítics i/o ideològics, en els efectes de la publicitat, etc. També en els usos lingüístics, a banda de naturalitat, de rutina, de convenciments, de marcs legals, de coerció política, de submissió i de pressió social, hi ha actituds i comportaments per inducció. Per exemple, l’efecte inductiu favorable a més ús del valencià es va notar, benauradament, immediatament després del 24 de maig passat, i es confirma en les setmanes i mesos posteriors en sectors de l’Administració “sensibles” als efectes inductius que generen els canvis en el panorama polític valencià. En el meu lloc de treball ho vaig notar sensiblement després de l’esmentada data, sense que hi haguera cap circular o instrucció que, de moment, ho ordenara expressament. Les revisions, correccions i/o traduccions s’incrementaren notablement. I l’ús oral, a més, en el personal administratiu d’institucions com ajuntaments de pobles i ciutats grans, de la Generalitat, de les Corts, etc., ha augmentat, en molts casos, com la bromera. Tot molt positiu per a una desitjable normalització de la nostra llengua, que falta li fa. Ara es tracta d’aprofitar eixe efecte inductiu, òbviament acompanyat necessàriament de mesures de reafirmació, de consolidació i d’increment dels usos lingüístics que propicien la nova situació i també de no caure en errors del passat, tot sobre la base de la nostra realitat lingüística i la nostra parla, amb observança de la unitat de la llengua i de la tradició, i sense uniformismes ni centralismes lingüístics, que espanten i aüixen la immensa majoria d’usuaris de la llengua de l’ús escrit.

Els efectes inductius poden donar-se, moltes vegades, sense órdens expresses ni impreses en diaris, butlletins o circulars oficials. Els models o patrons del poder/classe dirigent o de referents socials són presos com a exemples de comportament en molts àmbits i en molts sentits. Recorde el cas que em va passar als dos o tres dies de les eleccions autonòmiques de 1995. Una funcionària, encarregada de la centraleta telefònica de la conselleria competent en cultura i política lingüística, em va atendre amb un “Buenos días, le atiende XX, dígame”. Em vaig quedar de pedra, molt sorprés, perquè la mateixa empleada pública, fins a eixa telefonada, i des de feia quatre o cinc anys, sempre m’havia atés amb un “Bon dia, l’atén XX, diga’m”, amb alguna variant, però sempre en valencià. Quan, dins de la certa confiança que jo creia que teníem, li vaig preguntar pel motiu d’eixa mutació idiomàtica, em va respondre que ella era “muy valenciana” i que “nadie me puede quitar mi valencianía por hablar en castellano”. Vaig remugar per a mi un “Sio para!!!”, com dirien a Castelló i en altres pobles de la Ribera. A eixa xica, de segur que ningú li havia manat ni dit que mudara de llengua a l’atendre el telèfon. Era l’efecte inductiu, producte del canvi de la preferència idiomàtica dels nous governants, que ella intuïa o albirava, sense més. És a dir, l’empleada pública en qüestió tenia els seus principis, però en tenia d’altres, si la situació ho requeria, i pel que vaig comprovar ho requeria, com el personatge interpretat per Groucho Marx. Contràriament, en la mateixa setmana posterior al 24 de maig d’enguany, un funcionari de les forces de seguretat estatals em va saludar amb un “Bon dia, m’alegre de vore’t”, amb un somriure d’orella a orella, quan mai, des de fa quatre o cinc anys que el conec, li havia sentit cap paraula en la nostra llengua. Benvingut el canvi idiomàtic de l’amic policia! Eixe model de comportament també el veiem personificat en altres bandes, en llocs de certa responsabilitat, però, encara que ens dolga moralment, l’hem de suportar/aguantar i, sobretot, ara l’hem d’encoratjar, ja que el vent bufa a favor de molt més ús de la nostra llengua.

Com deia més amunt, hem d’aprofitar (sens dubte així serà), de manera convincent, el canvi de cicle polític per a assegurar, consolidar i, sobretot, incrementar exponencialment l’ús i el conreu de la nostra llengua, aprofitant el Diari Oficial, l’efecte inductiu que genera la nova situació i el que calga amb eixe objectiu. I com deia Manuel Vázquez Montalbán “Tots els Marx estan d’acord” (subtítol d’una obra seua). I tenen raó. Almenys en alguns casos, crec jo.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next