D’altra banda, Catalunya ha sigut, des de fa quasi dos centúries, la locomotora d’Espanya en matèria i progrés econòmics, tant en l’interior peninsular com cap a l’exterior. I també ha sigut capdavantera en modernitat, moviments i avanços socials des de fa més de segle i mig. I va tindre un paper destacat i preeminent en la lluita per la democràcia durant el franquisme i, especialment, en la transició. En eixos anys, anar a Barcelona i a la Font de Canaletes era com anar l’Europa de la llibertat, de la igualtat i del benestar social. Per als progres de la meua generació eixos llocs, Montserrat i altres indrets barcelonins i catalans eren com santuaris de pelegrinatge democràtic i/o revolucionari. En el nostre cas, com a valencians, en eixa època també veiem el Principat com un espill a on mirar-nos i un patró a seguir en la defensa i normalitat de la nostra llengua.
Per totes eixes condicions (o per gran part d’eixes) Catalunya hauria d’haver tingut un paper capital en l’organització i en la direcció politicoeconòmica d’Espanya, d’acord amb la seua importància i dimensió econòmica, social i cultural, en un marc de reconeixement de la realitat plurinacional d’Espanya. Però això no ha sigut així, en primer lloc per una política centralista castellana, que s’apropià del nom i del gentilici d’Espanya, basada en l’autoritarisme, en el domini i força militar i a ignorar, ocultar i invisibilitzar les diferències dels països i territoris de la perifèria i ressaltar i magnificar els valors, simbologia i “glòries” passades o contemporànies del territori dominant. I la imposició del castellà com a vehicle d’eixa ideologia de domini/submissió. Amb benefici crematístic i poder polític i econòmic, és clar, per al patriotisme “mesetari” o assimilat a eixe ideari.
El centralisme no ha alcançat els seus objectius
Però a pesar d’això, el centralisme no ha alcançat del tot els seus objectius. Ho ha aconseguit en el centre peninsular i en algunes vores, però no en tota la perifèria. I Espanya continua, per a bé, sent un estat o un territori plurinacional. I Catalunya, dins d’Espanya, i a pesar de tot, és capdavantera en economia i en benestar social. Però la classe dirigent burgesa i nacionalista de Catalunya, tot i ser conscient i de la potència catalana i que Espanya no era (i no és) una, no ha utilitzat la basa del seus potencials i de les seues realitats en economia, cultura i avanços socials per a liderar un projecte de l’Espanya real, alternatiu al centralisme autoritari i esterilitzant, ni ha buscat l’aliança i el concurs per a això del País Valencià, Euskadi, Galícia, Navarra, Aragó, Andalusia, Balears, Canàries i Astúries, posem per cas, i també els sectors del centre més conscients de la realitat plurinacional d’Espanya. El procés constituent de la transició haguera sigut un bon moment per a introduir el model federal i el reconeiximent explícit del caràcter plurinacional d’Espanya, com alguns catalans proposaven i esperaven, entre ells el ponent constitucional (comunista aleshores) Jordi Solé Tura, però es trobaren amb l’oposició d’altres catalans com Jordi Pujol al front de CiU, que temien eixe model federal (en coincidència amb el centralisme castellanoespanyol), ja que preferien (els dirigents nacionalistes catalans) una relació bilateral amb l’Estat; insolidaris i indiferents amb les aspiracions i a la personalitat diferenciada d’altres territoris, com el País Valencià, Euskadi i els altres anomenats ací. Haurien tingut les de guanyar amb el temps i el seny que sempre els ha caracteritzat. Però, fins ara, no ha sigut així, i el nacionalisme burgés català ha preferit la via estreta de l’autocomplaença i el camí cap al paradís (fiscal també?) de la independència.
I ara ens trobem en una cruïlla en què una de les vies d’eixida és la independència de Catalunya, camí i meta on volia transitar i arribar la burgesia nacionalista catalana, una part d’esta, enviscada de corrupció. I ho fa de la mà dels independentistes honestos de sempre i de grups i persones originàriament d’esquerres, que, pense que equivocadament i sectàriament, veuen la independència com a única via d’eixida a la crisi. Crisi a la qual han contribuït els ja decididament independentistes, molts d’ells sobrevinguts i tacats per la corrupció. En eixe camí independentista els alimenta i espenta l’immobilisme paralitzant i el jacobinisme de pandereta de l’actual govern espanyol.
Però un poble, una comunitat, una nació no són cervells monolítics sense fissures ni clavills. No existix el pensament únic i, per descomptat, tampoc a Catalunya. I la mitat dels catalans, amb les oscil·lacions de cada moment o de cada conjuntura estan ara a favor de la independència (percentatge unflat per la crisi i per l’espenta de la classe dirigent corrupta). Però l’altra mitat, activament o passivament, està a favor de la permanència a Espanya. Es va a un empat infinit. I alguna solució s’haurà de trobar. Catalunya integrada en l’Estat espanyol ha mantingut la seua personalitat, econòmica, cultural, lingüística, etc., i ha pogut ser i és la locomotora i avantguarda d’Espanya, com hem apuntat. Els impediments, les barreres i el domini del centralisme no han pogut impedir eixa palmària realitat, entre altres coses perquè el projecte d’Espanya única mai ha tingut una idea motriu motivadora i il·lusionadora que arrastrara el conjunt dels habitants de tot l’Estat, com va ocórrer a França, on la idea de ciutadania unida a les divises de la Revolució Francesa, llibertat, igualtat i fraternitat van ser nexe i vincle de la unitat de França. A Espanya la “unió” i la desaparició o minoració de les diferències sols es basava en el catolicisme reaccionari i ranci, comú a tots els territoris, en l’autoritarisme i en el domini militar. I poc més. Un fracàs polític i ideològic.
El projecte federal com a solució
Els pocs assajos de democràcia en la història d’Espanya i, sobretot, el període democràtic que arranca amb el final del franquisme fins ara, és a dir, la democràcia actual, sí que han reconegut, en les lleis i en els butlletins i diaris oficials, encara que en alguns casos a mitges, la diversitat territorial de la Pell de Brau, en l’Estat de les Autonomies. Però això no ha sigut suficient, com està ben a la vista. Però si es vol evitar que tot açò acabe de mala manera, s’ha de buscar alguna solució en què no hi haja vencedors ni vençuts. I una de les possibles és el projecte federal. Asimètric, com proposava Pasqual Maragall. Un sistema, el federal, que el tenen establit països tam democràtics com els EUA, Suïssa, Canadà, Alemanya, Austràlia, Bèlgica i altres. És el que casaria ben bé amb la realitat plurinacional del territori espanyol. Ocorre que es parla molt d’eixe model, però no s’explica suficientment, falta argumentar-lo, necessita pedagogia i difusió dels avantatges i virtuts que té o que tindria en el nostre cas. La revista SAÓ en el número d’abril d’enguany va publicar un monogràfic sobre el federalisme. En este, la professora de Constitucional de la Universitat de València i ara també secretària autonòmica de Transparència, Zulima Pérez Seguí, en el fonamentat i didàctic article “Cap a la federalització de l’estat autonòmic” diu, entre altres coses, “La federalització no representa, per se, un major grau de descentralització, però sí una major interrelació i participació” , “La federalització de l’Estat permet apostar per la unitat en la diversitat”, “De fet, la federalització de l‘Estat és la desembocadura lògica del nostre sistema”. Per la seua banda, el professor de la UCM José Luis Villacañas, en un aclaridor article en Levante-EMV (22-08-15), fa un al·legat a favor d’eixe model i diu: “S’acabarà la política de vaivens, es concedirà a Catalunya (i a altres territoris…) la possibilitat fàctica de veto en la legislació de les seues competències, se li podran reconéixer estructures d’estat federat, se li donarà visibilitat política d’acord amb la seua nacionalitat, es canviarà la forma d’organitzar el pressupost i s’elegirà d’una altra forma el Tribunal Constitucional. També es canviarà la política de seus oficials, com és normal en els estats federals”.
Per exemple, una organització federal d’Espanya, a banda de determinar, òbviament, una nova distribució del finançament i de les competències territorials, hauria d’establir l’oficialitat en tot el territori federat de totes les llengües que es parlen a Espanya (com a Suïssa, per exemple); diversificar territorialment la ubicació de les institucions i centres decisoris en política, economia, cultura, etc. Per exemple, Pedro Sánchez, entre altres, proposa que el Senat estiga a Barcelona. El tema dóna per a molt, però els que volem el reconeiximent de la diversitat i la pluralitat nacionals, entre elles la nostra, com a valencians, i alhora la permanència de Catalunya a Espanya, apostem pel federalisme com a solució i superació del problema del centralisme i de l’independentisme. Per a això caldrà que en les pròximes eleccions el Partit Popular siga apartat del govern de l’Estat. Si hi continua, el xoc frontal i la divisió entre Catalunya i el poder executiu i entre catalans, entre ells, estarà servit. I tots eixirem perdent. La dreta carpetovetònica sempre ha alimentat els projectes independentistes. Jo, com a valencià, ho veig com un drama, per a la nostra economia, per a la nostra llengua i per moltes coses. No puc fer-me a la idea que per a anar a Sant Cugat, a Sant Adrià de Besòs o a Mollet del Vallés a vore els meus cosins haja d’anar a l’estranger. I m’alegra coincidir amb Raimon, que, com a valencià, no ho veu clar. Tampoc entenc del tot que una part de l’esquerra (internacionalista, fins fa poc) puga estar a favor d’un procés de secessió en l’Europa del s. XXI. Pensava que l’alçament de barreres nacionals, fronteres divisòries i les banderes territorials eren cosa de la dreta pata negra. Però encara podem esperar que si al PP li fa falta, i Rajoy parlara català en la intimitat, la tòxica CDC acudisca al seu rescat, a canvi, per exemple, de transformar Catalunya en un paradís (fiscal). De tan grosses (o de quasi tan grosses) se n’han pogut vore.
