A Cañizares no li falten condicions, ni claredat ni bagatge ideològics i polítics per a “ostentar” un càrrec polític d’alt rang en un govern (millor en un règim) ultraconservador i autoritari. En realitat és molt més polític que eclesiàstic. Ja ho va dir fa uns quants dies el Gran Wyoming en l’Intermedio de la Sexta, “Sabem que Cañizares és retor perquè va vestit de retor”. Les manifestacions últimes, unides a altres expressades anteriorment, constituïxen tot un corpus polític i ideològic de naturalesa i temperament tan profundament reaccionari que ni els prelats més conservadors i retrògrads del tardofranquisme i dels principis de la transició, com Guerra Campos o González Martín (opositors del nostre monsenyor Tarancón), arribaren a tant. Ha qualificat d’“invasió” la desgraciada fugida de la guerra i de la fam dels tristament famosos refugiats, als quals moteja de “cavall de Troia” i sobre els quals es pregunta si són “trigo limpio”. El purpurat cap de l’Església valenciana mostra un tarannà fastigosament xenòfob quan es preocupa molt poc pastoralment, d’una manera excloent, per la puresa i la identitat dels pobles d’Europa (per cert, que per la identitat i llengua valencianes, que també són europees, es preocupa ben poc, gens en podríem dir). Això de la preocupació per a evitar mescles i mestissatges recorda molt els programes i actuacions per la supremacia de la raça ària en l’Alemanya nazi i els de la neteja ètnica de l’antiga Iugoslàvia, no fa massa anys. El programa de Cañizares també inclou l’anàlisi i diagnòstic sobre la pobresa i els efectes de les retallades. El monsenyor no veu més pobres demanant en el carrer ni vivint baix d’un pont, ans al contrari, veu recuperació econòmica. Molt poc a vore amb la misericòrdia, la compassió i la pietat, pròpies d’un bon cristià. Pel que fa a la corrupció, reconeix que n’hi ha, però la minimitza quan n’oposa una altra que al seu parer és pitjor, la que per a ell representa l’avort. Tema recurrent per a este prelat, que en anteriors declaracions sobre la pederàstia exercida per alguns sacerdots, rebaixant-hi importància, ja va comparar l’avortament amb els abusos sexuals a menors per part dels sacerdots en les escoles catòliques, arribant a afirmar que «no és comparable el que haja pogut passar en unes quantes escoles, amb els milions de vides destruïdes per l’avortament».
La preeminència masclista i l’exclusió femenina no podia faltar en l’argumentari d’un pare sant tan posseïdor de valors eterns. No veu en un futur immediat, ni llunyà, que puga haver-hi dones sacerdotesses. I rebla el clau quan amb un tuf misogin quan afirma que la presència de Crist la representa l’home. Tot un ideari per al segle XXI. Amb eixa classe de manifestacions un ministre o un alt càrrec de l’Europa avançada, que tant el preocupa la seua identitat, haguera sigut cessat o ja hauria dimitit. Li ha faltat reivindicar la llei de “Vagos y Maleantes”, d’aplicació a homosexuals, gitanos i gent “suspecta” de mala vida, ideal també per a aplicar-la a refugiats, immigrants i “il·legals” sense papers, sospitosos de no ser “trigo limpio”. Un ideari que té molt poc a vore amb els missatges del papa Francesc, i gens amb el nostre cardenal Tarancón ni amb altres purpurats com els Jubany i Añoveros de la transició, fills del Concili Vaticà II, ni amb tants religiosos i religioses que fan de l’acolliment i l’ajuda als que ho necessiten la raó de la seua existència vital i cristiana.
Amb tot, Cañizares de segur que fa i promociona accions positives envers els necessitats, és una de les seues missions, i ha demanat perdó, però les seues manifestacions últimes creen opinió, per a mal, fan (mala) pedagogia i això no és assumible en una societat valenciana, espanyola i europea actuals. Són incompatibles amb una societat democràtica, solidària i avançada com és (o deu ser-ho) la nostra; i no deu exercir un càrrec tan important, com el que representa l’Arquebisbat de València, una persona amb eixes posicions i amb eixe ideari, perquè fomenta la xenofòbia i promociona valors incompatibles amb la solidaritat, la llibertat i la igualtat. I, damunt, no representa per a res la nostra identitat com a valencians i té molt poc en compte (gens) l’existència d’esta llengua, la d’este escrit i la d’uns quants milions d’europeus, com som els valenciano(catalano)parlants. Parafrasejant un expresident del govern espanyol: monsenyor Cañizares, vaja-se’n!, a un convent a fer penitència, i quan n’haja fet, i se n’haja penedit, torne, que de segur que serà ben rebut pels qui ara ens atrevim a criticar-lo.
