Un monument per a Pablo Iglesias

3 juliol 2016 01:00h
Pablo Iglesias mereix que Mariano Rajoy i el Partit Popular li organitzen un homenatge de reconeixement i li erigisquen un monument a la seua labor estratègica, que ha resultat tan altament beneficiosa per a ells. Segurament el de “Luis, sé fuerte” tornarà a ser president del Govern d’Espanya per diverses causes i raons, però una d’elles, i de bastant pes, és gràcies a l’actuació del líder de Podem.

Com tots sabem, si la coalició que lidera Iglesias no haguera coincidit amb el PP en la fallida investidura del candidat socialista, Pedro Sánchez, ja faria més de tres mesos que Rajoy seria expresident del Govern espanyol, i probablement ex d’algun altre càrrec. I les eleccions del 26J no s’hagueren celebrat. L’aliança PSOE-Ciutadans no era la més desitjable de les opcions, des d’un punt de vista esquerrà o progressista, però la composició del Congrés era la que era i una coalició d’esquerres PSOE-Podem i confluències-EU tampoc sumava suficient. En eixe context, cal assenyalar i reconéixer els esforços de Compromís i, particularment, de Joan Baldoví i de Mónica Oltra, per buscar i facilitar una via que bastira una alternativa progressista i viable que desatllojara a Rajoy de la Moncloa. Hi ha un aforisme valencià que diu que “més val perdre que més perdre” i més valia, pense, des d’una perspectiva de progrés, de regeneració de la política i de la vida pública, la presència minoritària de Ciutadans en el Govern i l’oposició constructiva o de suport crític de Podem i confluències i EU, que deixar perdre l’oportunitat de foragitar a Rajoy de la Moncloa. No voler perdre un poc ha conduït a perdre del tot. Perquè la posició de facilitar l’accés de PSOE-Ciutadans al govern central sí que haguera sigut una acció pareguda (encara que no exactament igual) a un govern “a la valenciana”, on sota la direcció d’un solvent i creïble Antonio Montiel es va propiciar una alternativa al PP sense que Podem forme part del Consell de la Generalitat, però amb espais de control, de decisió política i de suport crític.

A  les Corts espanyoles no ha sigut així, i ara hi ha l’escenari de “més perdre”, des d’una visió progressista. Tots han perdut més, llevat del PP, que guanya respecte al 20D.

Pablo Iglesias, al capdavant de Podem i confluències, té el gran mèrit d’haver fet de revulsiu de la política espanyola, amb un gran paper regenerador, profilàctic i detergent. I ha aportat aire nou i fresc. A més, ha tingut l’encert d’aglutinar forces perifèriques (ho dic sols en el sentit geogràfic) en eixa direcció, però ha deixat (i ha fet que altres deixaren) perdre l’ocasió de rematar eixa faena, i ha permés que el bou haja quedat més viu i s’haja escapat del “corro”. Evidentment hi han hagut altres causes i culpes, com, entre altres, les posicions centralistes i d’incomprensió de l’Espanya real de dirigents socialistes més prompte jacobins (a vore per a quan l’alternativa federal), però la manca d’intel·ligència política, la prepotència i algun punt de supèrbia han primat i han sigut més notòries en l’actuació del líder de Podem. Si fem un símil agrícola de secà, podríem dir que ha abatollat molt bé les garrofes que hi havia en l’arbre, però no les ha sabudes plegar i emmagatzemar. Qui les plega i reté segurament serà el PP.

I per rematar estes lletres, un prec: que Pablo Iglesias, quan en torne a tindre, d’ocasió, que no demane ni es quede els ministeris d‘Interior, de Justícia, de Defensa ni el CNI. Canta molt. I això: un monument a Pablo Iglesias. En la seu popular de Gènova o en alguna plaça de ciutat afí. De tan grosses n’hem vist. Recordem quan Aznar va dir allò que parlava català en la intimitat o quan va anomenar l’ETA com a Movimiento Vasco de Liberación.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next