Bush, Blair i Aznar al Tribunal de la Haia

Recentment Toni Blair, expremier britànic i un dels components del trio de les Açores, ha demanat disculpes per l’atac a l’Iraq en 2003, en reconéixer que va ser una equivocació, ja que el mòbil d’eixa acció, que era (segons eixe patètic trident) que eixe estat posseïa armes químiques i de destrucció massiva, es va demostrar fals, perquè no en van trobar, ni d’arsenal químic ni d’armament d’aniquilament massiu.

Prèviament els inspectors de l’ONU ja van informar que eixes afirmacions no se sostenien després de les inspeccions realitzades a l’efecte. Les que hi pogueren haver ja havien sigut destruïdes després de la guerra del Golf, com sí que verificaren els inspectors desplaçats des de Sud-àfrica anteriorment. George Bush, expresident dels EUA també ha reconegut que el principal mòbil d’eixe atac era infundat. Per la seua banda, l’expresident del Govern espanyol, José María Aznar, ni ha demanat disculpes ni ha reconegut l’error oficialment, cosa que demostra l’estatura moral i política del personatge, a pesar que els morts de l’11M en el metro de Madrid són, en part, una conseqüència d’aquella “il·luminada” acció. Aznar va donar, llagoterament, el seu ridícul suport a Bush i a Blair (un altre llagoter), i ara no els fa costat en el penediment o en el reconeixement de l’equivocació.

Però no és prou demanar disculpes o perdó ni reconéixer errors, quan, a més dels morts en eixa acció bèl·lica, l’atac a l’Iraq va ser una extraordinària sembra (o resembra) per a la reproducció i multiplicació del jihadisme radical. Però és que el motiu real d’eixe descomunal atac no va ser el fals motiu de l’existència de les armes químiques o de destrucció masiva, ni la falta de democràcia a Iraq, que també es va invocar. El verdader motiu va ser aconseguir “La possessió i completa dominació de les reserves petrolíferes per part de George Bush Jr”, segons informes, segurament més encertats i verídics, que les motivacions invocades per l’expresident nord-americà i els seus comparses. És a dir, un atac i una guerra de rapinya i de robo dels béns de l’enemic. Com totes les conquestes. Més immoral, impossible.

Van derrotar i derrocar a Saddam Hussein i el seu règim dictador, però van escampar, amb les bombes llançades i els morts ocasionats, infinita llavor i adob perquè criara i recriara el terrorisme amb atemptats com els que una setmana sí i l’altra també du a terme el fanatisme religiós islàmic, en el món occidental i en els mateixos territoris i països àrabs. Però com deia, demanar perdó o reconéixer un error no és suficient per la magnitud de l’acció, per la inexistència de justificació i per les conseqüències. Es poden perdonar ofenses o actuacions reparables. I també, des de posicions cristianes i religioses en generalm es pot pot obtindre el perdó per accions i fets més agressius, fins i tot per delictes, per un autèntic penediment. Pareix que Deú tot ho pot perdonar. Però una cosa és el perdó religiós, personal o privat i una altra ben distinta és la impunitat. Perquè els crims no deuen quedar impunes ni exempts de juí. L’atac contra l’Iraq va ser un gran crim, en si mateix i per les conseqüències que se sabia que anava a comportar, comporta i seguirà comportant.

Els crims de guerra, els genocidis i altres accions bèl·liques massives contra persones, estats i poblacions han sigut qualificats i jutjats històricament pels vencedors, amb sentències comdemnatòries previsibles, presó en els millors dels casos i afusellament, l’execució en cadafal i altres procediments executoris, en moltes ocasions. Però en el nostre món occidental on imperen els valors i els principis dels drets humans, del respecte a la vida, siga on siga, i el valor de la raó i la justícia, no hi han d’haver vencedors ni vençuts per a jutjar les violacions d’eixos valors i principis, s’hagen comés on s’hagen comés. La Cort (o Tribunal) Penal Internacional, amb seu a la Haia, és un tribunal que té la missió de jutjar les persones acusades de cometre crims de genocici, de guerra, d’agressió i de lesa humanitat. L’atac a Iraq, per si mateix, basat en un mòbil fals, per la falta de justificació politicomilitar i per les tràgiques conseqüències (previsibles) va ser un crim d’agressió en alguna de les seues variants. El responsables i mentors d’eixa acció deuen respondre i pagar per això. No es prou el juí davant la història, que és molt sofrida i la solen contar els triomfadors. El judici deu ser present i terrenal.

Algú o algun organisme, facultat per a això, hauria d’acusar a Bush, els seus comparses llagoters i ajudants necessaris de coartada falsa, d’eixa catàstrofe i de les seues conseqüències. Ja sabem que postular l’enjuïciament dels personatges citats és un bridis al sol, ara per ara, però en política tot (o quasi tot) és mudable, i ¿qui anava a dir, en els seus temps gloriosos, als totpoderosos i omnipotents capitosts nazis alemanys, feixistes italians i japonesos imperials que, després de la seua tirana omnipotència, en els anys que manaven a plaer, es vorien davant d’un tribunal per a ser jutjats per les seues criminals decisions? I ¿qui anava a dir a Videla i companyia, a Milosevic, a Karadzic, Mladic i al dictador liberià Taylor que es vorien jutjats per un tribunal internacional?

Opine que seria just que el Tribunal Internacional de la Haia jutjara els de les Açores i no deixar eixe judici per a la història ni per a Déu, si n’ni ha. Per a mi, i supose que per a molts, mereixen penes proporcionades amb la seua criminal agressió i les seues conseqüències, però com a mínim, molt mínim seria, se’ls hauria d’inhabilitar políticament i administrativament i se’ls hauria de desposseir de qualsevol funció pública, càrrec o privilegi procedents de la seua condició d’exmandataris. Ja seria cas que a sismògrafs o a enginyers se’ls jutge, que probablement s’ho mereixen, per no preveure a temps catàstrofes o sinistres, i que les figures esmentades, que han originat tantes desgràcies, sense cap justificació demostrada, se n’isquen de buit, i damunt continuen pegant la tabarra i opinant sobre el diví i l’humà. O que a Pablo Echenique se’l puga inhabilitar (el PP ho ha demanat) per cantar una jota picant o per una irregularitat administrativa laboral. O que els titellaires de Madrid per unes titelles, potser inoportunes, però sols això, hagen passat alguna nit en la presó. La desproporció és ben palmària.

Per cert, Mariano Rajoy era ministre i portaveu del Govern espanyol quan la foto de les Açores, no? I ara sí que hi ha armes de destrucció massiva, en el món occidental, en els països àrabs i en parts d’Àfrica. N’hi ha en formes d’immolació amb innocents a la redor i d’atacs suïcides amb centenars de morts per Al·là. En gran part, això li ho hem d’agrair a Bush, Blair i Aznar, que si hi haguera cel, mai trobarien la porta d’entrada.