(Mena de rèplica a les detraccions al Diccionari normatiu valencià)
El passat 29 de setembre es va presentar en versió en paper el Diccionari normatiu valencià, de la institució responsable d’establir la normativa lingüística del valencià, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Eixa presentació ha provocat que es tornara a parlar i a escriure sobre l’esmentat diccionari, amb reaccions a favor i en contra de les prescripcions i/o descripcions que hi conté o de la seua mateixa existència, tal com va ocórrer quan es va publicar en línia al febrer de 2014. Des de posicions crítiques, n’hi han hagut que no sols reprotxen aspectes tècnics o millorables, que com en tota obra humana, sens dubte, n’hi han, sinó que, amb una esmena a la totalitat, neguen o dubten de l’oportunitat o de la necessitat de la seua mateixa existència, ja que si hi ha el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no en cal altre de normatiu. Jo sóc dels que creuen en l’absoluta pertinència del DNV com a eina necessària per a avançar en la normalització lingüística, juntament amb altres mesures polítiques, socials, acadèmiques, etc., per les raons que a continuació expose. Quan vaig començar a dedicar-me professionalment a tasques pròpies de la promoció i ensenyament del valencià, a mitjan de la passada dècada dels 80, em trobava bastant mancat d’alguns recursos lingüístics necessaris, ja que bona part del valencià genuí i comunicatiu era proscrit normativament. Ferrer Pastor i els seus diccionaris, les ensenyances de Josep Giner, la Gramàtica valenciana, de Sanchis Guarner, el Diccionari català-valencià-balear o les mateixes Normes del 32 no eren obres vàlides, ni per a l’ensenyament ni per a textos propis de la normalització lingüística, ja que no tenien la qualificació de documents normatius, per desviar-se, en part, del patró lingüístic que emanava de les prescripcions de l’Institut d’Estudis Catalans, per dialectals o per contindre molts castellanismes o barbarismes. Així ens ho feien saber alguns responsables del ram de la llengua. L’aparició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans en 1995 va reafirmar eixa situació, ignorant i excloent milers de paraules i expressions genuïnament valencianes (també catalanes perifèriques i balears), cosa que també ocorre en la segona edició del susdit diccionari, de 2007. L’aparició del Diccionari valencià, de la Generalitat Valenciana i de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, dirigit per Josep Lacreu, i editat per Bromera, els diccionaris de Ferrer Pastor, el model lingüístic de RTVV, els treballs de prestigiosos lingüistes com Emili Casanova, Jordi Colomina, Abelard Saragossà, Toni Mollà, Lluís Polanco (i posteriorment Eugeni S. Reig i V. Garcia Perales) i altres, així com l’aparició del SALT van anar canviant les coses en el sentit de poder usar un valencià més creïble i assimilable, més genuí i comunicatiu que el basat en el patró subordinat, amputat i ortopèdic, i auspiciat i guiat pels ens universitaris, influïts pel model propi del corrent noucentista i centralista, i sempre basat en el dialecte barceloní o en el català oriental. Era i és un model sols per a especialistes, que podia o pot ser vàlid per a la literatura (narrativa o poètica) i per a gent ja molt iniciada o per a doctrinaris hiperidentitaris, però inservible per a un ban, un edicte d’alcaldia, un text periodístic o informatiu a la ciutadania, un programa de festes o per a un informe urbanístic, i inservible, sobretot, per a la immensa majoria de parlants i usuaris d’esta llengua. Però la invalidesa d’eixe patró mutilat i ortopèdic, denominat valencià culte (també ho era, d’amputat i protètic, a Catalunya i a les Balears) i el sorgiment (o ressorgiment) d’un valencianisme lingüístic i l’existència de corrents moderns i renovadors i la mateixa realitat sociolingüística, entre altres i justes raons, propiciaren la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per part de les institucions valencianes amb el coneixement i “beneplàcit” de les presidències de la Generalitat i Parlament de Catalunya. L’AVL té com a missió fixar i establir la normativa del valencià i, com és natural, eixa missió comporta la producció de documents normatius en matèria lingüística. I això ha fet. Sobre la base de la normativa ja establida, del valencià genuí, del viu, real i comunicatiu ha anat prenent acords i produint documents normatius o d’ús, segons els casos i les necessitats. La culminació, per ara, d’eixe laboriós treball ha sigut l’elaboració i publicació del Diccionari normatiu valencià, primer en línia, al febrer de 2014, i ara en paper. Per les raons exposades i altres que hi relacione, era necessari un diccionari normatiu explícit, fet per una institució valenciana responsable de la normativa del valencià, ja que tenim una llengua general composta d’almenys tres variants, una d’estes, la nostra, fet que obliga a bastir estàndards diferenciats, si volem fer possible una autèntica normalització lingüística, acceptada per la ciutadania de tots els territoris de la nostra llengua. La pertinència d’un diccionari normatiu valencià es justifica també per raons històriques. En l’època moderna, la variant valenciana de la llengua s’ha manifestat en nombrosos diccionaris com el Diccionario valenciano-castellano, de Carles Ros (1764), Ensayo de diccionario valenciano-castellano, de Lluís Lamarca (1839), Diccionario valenciano-castellano, de Josep Escrig (1851), Novísimo diccionario general valenciano-castellano, de Joaquim Martí Gadea (1891), Vocabulari ortogràfic valencià-castellà, de Lluís Fullana (1921), els diferents i valuosos diccionaris de Francesc Ferrer Pastor, el Vocabulari fonamental, d’Enric Valor (1988), el Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu, 1995), els diccionaris de Vicent Pascual, els editats i publicats per Edicions Bromera i altres. Feia falta també un diccionari valencià per raons comunicatives, i que incloguera, com ho fa el DNV, la gran quantitat de neologismes integrats en la nostra parla i no inclosos en cap diccionari com a normatius.
Encara que no hi hagueren altres raons, el DNV feia falta i es justifica perquè incorpora en les seues pàgines, com a normatives, milers de paraules, expressions, locucions i frases fetes genuïnes i/o d’ús corrent, real i natural, bandejades anteriorment, a més de recollir les anteriors aportacions contingudes en els dicionaris com el DV, el SALT, els de Ferrer Pastor, les contribucions de Casanova, Colomina, Saragossà, Lacreu, Mollà, Polanco, Palomero, Pasqual, Ferrando, Pérez Saldanya, V. Garcia Perales, V. Cantó, J. L. Doménech i molts altres, i poar també en la nostra joia lexicogràfica, el Diccionari català-valencià-balear, i en altres com el diccionari de la RACV. També es justifica per l’abundant fraseologia valenciana que hi inclou, ignorada en els reculls normatius fins a l’aparició del DNV. Tot, al costat de recollir, pràcticament, totes les entrades contingudes en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, de manera que l’AVL considera normatiu tot el que ja tenia eixa consideració, més tot allò (o quasi tot) el que els acadèmics han considerat que, per genuïnitat, per integració o per necessitat comunicativa, cal que tinga eixe caràcter i consideració.
Després de l’aparició del DNV en 2014, en la versió en línia, ja vaig anar fent comentaris positius, en la columneta setmanal que publique en la página “Panorama” de Levante-EMV (ara recollides en el llibre El valencià és fàcil), respecte de novetats normatives que hi conté i sobre la pertinència general de la seua aparició, i sobretot, pels milers de paraules, expressions i locucions, bandejades pels diccionaris de referència normativa, que incorpora per a l’ús normatiu. Aplaudia l’admissió, per exemple, del caràcter transitiu dels verbs de les menjades en l’article “Ja podem dinar paella”, la inclusió normativa de la preposició baix de, la consideració d’estructura normativa de la preposició a davant del complement directe nom de persona “He vist a Júlia pel carrer”; la integració en el corpus normatiu de multitud de paraules com anda, bovo, col·lisionar, decepcionar, disseccionar, ofertar, peçó, publicitar, quiròfan; alcançar, apretar, arrastrar, despedir, disfrutar; gasto, làmpara, mentira; anorèxic, dislèxic, rabo, reconeixible, sarpada, tomello, xillar, xiste, entre milers més de paraules o expressions ben genuïnes, integrades i ben necessàries per a la comunicació. Algunes d’estes ja usades per escriptors del nostre Segle d’Or, com Jaume Roig o sor Isabel de Villena. Però entre els comentaris més precisos i detallats, de fora de l’AVL, jo destacaria i recomanaria els articles que Felip Gumbau ha escrit sobre la publicació de l’esmentat diccionari. El primer es titula “Les aportacions del Diccionari normatiu valencià”, presentat en la VI Jornada sobre el Valencià, organitzada per Taula de Filologia Valenciana, celebrada a Betxí a l’octubre de 2014 i publicat en Aula de Lletres Valencianes, Revista Valenciana de Filologia (núm. 5). El segon article de Gumbau s’ha publicat recentment en el digital Núvol i es titula “Paraules que ja no són barbarismes segons el DNV”. Em pareixen dos articles que revelen el substanciós contingut del DNV, que crec que haurien de ser divulgats i de lectura de deure entre els ensenyants, els professionals i els usuaris, en general, de la llengua, pel seu caràcter didàctic i de divulgació de la normativa establida per la institució valenciana responsable de fixar-la i establir-la; i a usar pel conjunt dels usuaris.
Entre les crítiques abunden la censura a l’admissió de massa variants formals, assenyalen contradiccions (tots els diccionaris en contenen) i fan, en alguns casos, denúncia de l’acceptació de castellanismes, però gran part dels castellanismes que assenyalen no són tals o són d’ús tan antic que estan perfectament integrats en la parla dels valencians, com alguns dels exemples esmentats més amunt. El problema i origen de les crítiques al DNV, a banda de qüestions tècniques, més prompte són de caràcter ideològic i de lleialtats identitàries no estrictament valencianes. S’invoca, explícitament o implícitament, el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans per qüestions politicoideològiques, envernissades de “raons” filològiques, a pesar de la inviabilitat del DIEC2 per a un model lingüístic genuí alhora que modern, que puga ser vàlid per a la normalitat del valencià-català. A Catalunya els primers que no apliquen totalment algunes de les prescripcions de la normativa de la seua acadèmia són els mitjans de comunicació. Una lleugera observació a l’Ésadir, el portal dels mitjans de comunicació catalans, i als diccionaris de l’Enciclopèdia Catalana ens revela el cas real que, alguns sectors, fan del DIEC2. Este diccionari té 67.000 entrades, el Gran diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, més de 80.000, el Diccionari normatiu valencià, més de 90.000, el de la RAE, castellà, també més de 90.000. Això també dóna una idea del caràcter selectiu/elitista, restringidor/empobrit o d’obertura (també mental) del diccionari invocat pels crítics respecte el DNV i els altres citats. Però hi han valencians, no molts, però n’hi han, que, com va dir el professor Boira en encertada expressió, per als quals l’última notícia bona que s’ha pogut produir en terres valencianes va ser el dia 25 (de matí) d’abril de 1707. A partir de la poqueta nit d’eixe dia, quan fórem derrotats en la Batalla d’Almansa, ja no hi ha hagut cap notícia ni fet ressenyable que siga valencià. Ni les taronges clementines ni d’altra varietat, ni el tèxtil, ni la indústria de la fusta i el moble, ni el turisme; ni l’arròs bomba, ni la indústria del calcer, ni el vi dels nostres secans, ni el Genovés, ni Rovellet, ni Puchades, ni Marcial Pina, ni Àngel Casero, ni les festes de les Falles, ni les de Moros i Cristians, ni les Gaiates, ni el Palmeral d’Elx ni la Dama han sigut ni són notícia per a alguns. I les gramàtiques i els diccionaris valencians, no cal ni dir-ho. Tot molt penós i lamentable . Potser a alguns els falte una poca (o molta) autoestima de ser valencians.
Tornant al Diccionari normatiu valencià, el que cal és que es difonga al conjunt dels usuaris de la llengua, com cal difondre la Gramàtica normativa valenciana, la Gramàtica valenciana bàsica i tots els reculls i documents normatius o d’ús aprovats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i especialment als àmbits de l’ensenyament, tasca en la qual es deu posar ja la Conselleria responsable del ram de la llengua, perquè és com deu ser i perquè no és tolerable que encara en el curs passat hi ha hagut professors i professores que han titlat, com a falta, la transitivitat dels verbs de les menjades, la validesa de baix de amb valor prepositiu i nombrosos termes i expressions ben genuïns, incorporats a la normativa per la institució valenciana responsable de fixar i establir les normes lingüístiques. I és necessari eixa difusió i despenalització de les antigues faltes i incorreccions, perquè les conseqüències de no aplicar en l’ensenyament les novetats del DNV i de la GNV les estan pagant els nostres estudiants i els aprenents i examinands en general. Cal fer el valencià més fàcil, com ho està fent, encara que no suficientment, l’AVL en el documents citats i altres, i com també ho estan fent, o ho intenten, tampoc suficientment, a Catalunya alguns organismes, com l’Ésadir, el diari Ara, publicacions de l’Enciclopèdia Catalana, el Termcat i lingüistes aperturistes o realistes. I no és assumible que, com a conseqüència de dificultats i rigideses normatives innecessàries, el percentatge d’aprovats en els exàmens de la JQCV siga tan cridanerament baix com ho està sent, amb estudiants que, després de 12 anys d’estudiar valencià o en valencià, es veuen suspesos dos i tres vegades l’examen de mitjà, per exemple. No fallen els discents del tot o únicament, falla la norma, el model i els sudokus que signifiquen les proves avaluatòries. D’altra banda, a Catalunya ja n’hi ha alguns/algunes, de lingüistes i de correctors/ores, que es fixen i consulten, a pesar del silenci oficial, el Diccionari normatiu valencià, com ho han assenyalat alguns com Rudolf Ortega, que en el suplement “Quaderns”, de l’edició catalana d’El País (21 de febrer de 2016) diu “Jo confesso que consulto el Diccionari normatiu valencià, el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sé, a més, que en el gremi dels esforçats de la lletra no sóc l’únic, perquè el diccionari de l’AVL està emergint com l’obra de consulta (obligada?) de tots aquells que, un moment o altre, han de corregir textos en valencià, sense anar més lluny la columna “Cartes de més a prop” que publica setmanalment el Quadern. Sí, és clar que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ja està pensat per abastar tot el domini lingüístic catalanòfon, però quan un supera la tanca del prejudici acaba acceptant que la possibilitat de consulta d’una obra específicament valenciana, i de notable qualitat, no és sinó un element a favor. Com més recursos, millor”. I algun aire renovador deu estar bufant pels despatxos de l’Institut d’Estudis Catalans que ja s’han proposat reformar la regla dels innecessaris diacrítics, algunes de les dièresis sobrants, la incomprensible norma de les erres entre vocals i alguna reforma més. I per a concloure: el Dicionari normatiu valencià pot tindre defectes, producte dels equilibris i del pragmatisme propi de la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua, però és el diccionari normatiu o de referència més complet i el que més recursos oferix a l’usuari per a un ús correcte i alhora practicable i comunicatiu del valencià.
Membre de Taula de Filologia Valenciana
Columnista de Levante-EMV. Col·laborador en La Veu del PV
Tècnic lingüístic de l’Administració Local (jubilat)
Autor de El valencià és fàcil (Reclam Editorial, Alzira, abril 2016)
