Estic a punt d’eixir cap a Estrasburg, on per invitació de l’eurodiputat valencià Jordi Sebastià, la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN) farà una compareixença davant l’Intergrup per a Minories Tradicionals, Nacionals i Llengües. Val a dir que aquesta denominació estranya i rebuscada és cortesia del veto espanyol i francés al nom inicialment proposat: Intergrup de Nacions sense estat.

ELEN és una ONG d’àmbit europeu, que actualment incorpora organitzacions representants de 18 llengües en un total de 44 estats de la Unió Europea. El seu objectiu és ser una veu per als més de 50 milions de ciutadans europeus que parlem llengües sotmeses a minoració. Això és, aproximadament, un 10% de la població europea.

El títol de la presentació és ‘Racisme lingüístic en Espanya’. Es basa, sobretot, en l’informe que ELEN va lliurar a l’ONU, amb ocasió de l’examen periòdic dels drets humans, a què es presentava Espanya (i que no va superar amb nota, per cert).

La idea central és explicar als parlamentaris que l’estat espanyol practica sistemàticament la discriminació lingüística contra els parlants de llengües distintes del castellà. I que ho fa de manera institucionalitzada. No es tracta de conductes inapropiades per part d’alguns funcionaris, sinó d’una autèntica cultura del supremacisme lingüístic i cultural del castellà, que considera legítim i acceptable arraconar els altres idiomes, tant si tenen un estatus d’oficialitat (català, èuscar, gallec) com si no (asturià, aragonés).

I una de les pitjors característiques d’aquest supremacisme enquistat en les estructures de l’estat és l’estat d’indefensió a què condemna els parlants d’aquestes llengües: no poden acudir a la justícia, perquè és precisament en el sistema judicial on tenen lloc una bona part dels abusos. Es tracta d’un sistema que, de manera consistent, acaba condemnant les víctimes de la violència supremacista i absolent els abusadors. Casos com els ben coneguts de la traductora Saïda Saddouki o el de Carles Mateu Blay, il·lustren perfectament aquest argument.

L’explicació no tindrà, però, l’objectiu d’exposar una queixa. Actualment, les queixes i denúncies per motius de discriminació lingüística es deriven a la Direcció General d’Educació i Cultura. Podem considerar legítimament que les llengües són assumptes culturals; en canvi, la discriminació dels parlants no és, de cap manera, un tema cultural. És un assumpte de justícia, una violació dels drets humans, reconeguda com a tal en diverses lleis i normatives d’àmbit europeu i internacional. I com a tals, haurien de ser assumides per la Direcció General de Justícia.

Amb la compareixença del 8 d’octubre, ELEN pretén convéncer el Parlament Europeu de la conveniència d’obrir un procediment d’infracció contra Espanya, un estat que malgrat haver signat i ratificat la Carta Europea de les llengües regionals i minoritàries, continua perseguint sistemàticament els seus parlants, i que els condemna a una situació d’inseguretat jurídica, perfectament comparable a la que, en diversos períodes històrics, han patit i pateixen éssers humans, en virtut del grup ètnic a què pertanyen.

Si la Unió Europea pot legislar per a protegir plantes i animals, com no ha de poder fer-ho per a protegir les persones que són objecte de violència institucional, amb motiu de l’idioma que parlen?

La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI), en la seua 7a recomanació, esmenta la discriminació lingüística com a delicte de discriminació racista. I és això, i no una altra cosa, el que fa el supremacisme lingüístic: considerar que els parlants d’una llengua són ‘aldeanos’, o que educar en un idioma és ‘tornar a l’edat de pedra’ no és més que l’antesala conceptual per a justificar-ne la persecució política.

I a l’Europa del segle XXI és inadmissible pensar que uns individus es puguen considerar superiors als altres, només perquè l’idioma que parlen té el suport d’un estat. Un estat, per cert, que paguem entre tots (uns més que altres) i que, en canvi, només protegeix i garanteix els drets d’una part dels contribuents; la part que té com a llengua pròpia, l’única que l’estat considera com a seua i vol promoure. Els altres, els qui, a banda d’aquesta en parlem unes altres i les sentim com a nostres, hem de pagar, callar i assumir que som inferiors?

La Unió Europea no hauria de permetre que cap dels estats membres practique ni una sola de les variants del supremacisme. I el supremacisme lingüístic que campa lliurement per les institucions espanyoles no és més que això, una forma execrable de racisme.

Comparteix

Icona de pantalla completa