La flor extraviada

Ressenya literària del poemari “LA FLOR EXTRAVIADA” d’Abel Dávila. Editorial Germania, 2013.

Abel Dàvila Sabina, natural de Cienfuegos, Cuba, és llicenciat en Belles Arts. Viu “tractant d’assolir l’equilibri entre la imatge i la paraula”. És agraït a la terra que l’ha acollit i es nodreix de la diversitat i de les noves cultures i literatures que l’envolten. Admirador de la bellesa de l’art i de la paraula més poètica. És alumne del taller de poesia de la Universitat Politècnica de València en castellà i en català. Ha participat en diverses exposicions amb els seus propis quadres i en recitals poètics. I com ell mateix diu: “Le gusta su gata porque es negra y del huerto, le gusta el catalán y sus poetas y sobre todo la libertad”. El podeu seguir en el seu bloc personal: http://caonao07.blogspot.com.es/.

Joan Conejero i Mila Villanueva

Les orquídies de la família Orchidaceae són la més gran família botànica que existeix, amb més de vuit-cents cinquanta gèneres i més de vint-i-cinc mil espècies. Totes elles, llevat de les obtingudes artificialment en jardineria, estan protegides per les lleis internacionals com a plantes amenaçades. Són abundants i vistoses en climes tropicals. La majoria són perennes i epífites (del grec έπί, es refereix a qualsevol planta que creix sobre un altre vegetal usant-ho solament com suport, però que no el paràsita), algunes no tenen clorofila i són paràsites d’altres plantes. Altres poques són litòfites, és a dir que poden créixer directament sobre la roca o en terrenys molt pedregosos i s’alimenten de la molsa, de partícules nutritives de l’aigua de pluja, de la pols escampada que s’aferra a la roca i també de llurs propis teixits morts.

Potser no és casual aquest amor del lletraferit cubà Abel Dávila per aquestes fascinants plantes. Ni sentir-se com “La flor extraviada”. Així el llibre és encapçalat amb les següents cites esclaridores: “Hay libros que se escriben sobre la carne misma” ADA SALAS i “La patria es dicha, dolor y cielo de todos y no feudo ni capellanía de nadie” JOSÉ MARTÍ.

Nombrós públic assistent a Antella

Trenta-set poemes classificats en cinc parts clarament diferenciades: ANALES DEL HILO, REMEMBRANZAS, ORQUIDEARIO, APARECIDO i EXTRAVÍOS. On el poeta es despulla i en un exercici d’escriptura purament catàrtic ens mostra una introducció dels fets de la seua vida, dels seus records, enyors i contradiccions de Cuba –on la família juga un paper fonamental, així com la seua parella sentimental-. El breu capítol APARECIDO, dedicat íntegrament al seu pare i per a cloure el poemari la meua part preferida i des del meu parer més poètica i evocadora, EXTRAVÍOS. On trobe les imatges més assolides i on el poema deixa de ser tan sols un fil argumental i/o explicatiu. Com la sinceritat mostrada durant tot un dietari d’un nàufrag que sens pàtria ni déus pot corprendre als lectors més insensibles.

Reiniciem des del principi; de fet en ANALES DEL HILO, el poeta narra els seus esdeveniments passats com penjat d’un fil de la presumpció i la vanitat viscuda entre dos societats on de “tanta ínfula, tanta pàtria acumulada i tants déus morts”, de la cita d’ÀNGEL MONTESINOS, el poeta Dávila vol “… salvar la poesia / desaparecida de mi infancia” “donde perpetuamente se alojaron / las nostalgias.” “[Y la palabra más díficil es la que no tiene sombra.]”. Sempre com a punt de referència la seua illa de Cuba i la seua família “perduda” com “Las tierras del camino / son gotas de ansias que expulsa / la tierra por sus poros, / el tacón gastado, / el cinto mágico de los abuelos, / y el adiós fingido / con los cinco dedos de la mano”. Un pintor, un escriptor, un ésser humà que ja no vol parlar de llibertat quan considera que ara ho ha perdut tot “allí crujió para siempre / la voz del destierro” on “la família era un fino trazo imaginario / sobre un mar viciado de sal [Nunca he visto morir a mi perro.]”. La cita de SÈNECA és tota una declaració d’intencions d’amor a la seua terra malgrat tot: “Ninguno ama a su patria porque es grande, sino porque es suya”. Tot seguit ens relata “l’obligada” partida no sense manca d’enyorança “Al frente un horizonte necio / promete la fortuna de la añoranza [Agua, agua, millas de soledad]. Els poemes de Dávila són plens de referències al passat i a la família, com ja hem esmentat adés: “[He perdido la cuenta de los años. Una de ellas ha muerto y la otra calla.]”, parlant de les seues ties.

Ja en REMEMBRANZAS ens parla dels records, del seu avi “Sólo conocí sus viejas manos / de bastón y paraguas”, i de les seues iaies: “tan viejas ellas, tan distintas. / Ahora tan iguales, tan muertas. / Quizás hoy compartan, no lo sé, / el mismo cementerio / pero, seguramente, no iguales flores”. Del seu pare comentarem més endavant el que ens escriu, sinó abans rebre el seu regal sense remembrances: “mi padre me regaló / el único libro que no recuerdo”. I tanca aquesta part el poema JUGUETES “Encontré en la tierra / un brazo extirpado de juguete… [Luego aprendí a restaurarlo todo]”.

Entre poemes, Ernesto Urra amenitzà la vetllada poètica.

ORQUIDEARIO, està conformat per la part més nombrosa i emotiva de poemes, tretze en total. Enceta el capítol un poema que li dedica expressament la seua amiga i poetessa Inma López pel seu amor mutu a les orquídies: “Teníem les nostres flors preferides: / la mimosa de fràgils grocs de febrer, / la frèsia fragant de principis de març, / les orquídies, entre abril i maig. / L’orquídea blanca, / amb records de la càndida infantesa. / I la de taques violeta, / tràgica com una cantant d’òpera”. Seguidament, rere una emocionant dedicatòria a les seues nebodes, uns versos del poeta Josep Micó “No vaig escollir el cosmos on nàixer, / tampoc la galàxia ni el planeta, / ni el continent ni l’època.”, ell mateix es confessa sense pernoliar “No escogí la patria, ni los artefactos, ni los padres / ni las flores, ni el sexo… ellos a mí.” Entre els versos també podem trobar significants cants a la mare com aixopluc i recer malgrat la distància: “¿Quién puede decir / que una mirada triste es flaqueza? / Ella es lánguida y nos salvó / -ha sido su función-, / y mustia aún… es consuelo” “Un día me alejé de ella / y volé sobre las túnicas del mar” “Marchitarse no es solo cuestión de flores”. I entre tants càntics a la família enyorada: la mare, el pare, avis i àvies, ties, germanes, nebodes…, un retret al germà: “Si me odias todavía no lo sé, / pero en el reverso de los años / el miedo de los bosques y tú / son tan solo una página inutilizada”. A aquest poemari no li manca la referència a la mort, personificada en aquest cas en una tia seua: “Hoy he recordado la muerte; / se me apareció en la cara / de mi tía Caica / … / mi única orquídea difunta”. Abel Dávila entre enyors i remembrances també te temps de cantar-li a l’amor, un amor desitjat i aconseguit “Él me había acabado de regalar una orquídea, / esta vez me daba igual su color.” “un año más tarde comencé a sentirme / hijo de Orquis… y él lo supo”. “Esta orquídea tiene un secreto que no compartiré, / es germen deslucido porque su luz es mi luz, / y su olor es aquel que he buscado. / Es la construcción de la flor extraviada, / el idilio de la orquídea”. Preciosos versos d’amor i estima vers el subjecte amatori.

En APARECIDO, Dávila li dedica uns passats retrets al seu pare amb perdó, però. Encapçalen uns versos de Micó “Tot el dolor de l’abandó, / tant de dolor, m’arribà / sense cap retret, / inclús amb la tendresa del perdó”. La nafra o la ferida del poeta es curada pel temps i la distància en el retrobament del pare, en la comanda de l’estima i la necessitat de l’afecte patern: “Fue así de fácil, cuando dijiste al teléfono / escribe un libro, y nada más; / después de una vida entera / esperando que me pidieras algo” “Las sábanas eran tan limpias… / Y siempre se te esperaba” “me acuné en un rancio sillón / para llenar de sonido el silencio.” “No me diste la mano, / ni me sentaste en tus piernas.” “No sé, pero en verdad, / cuesta mucho hacer las maletas del regreso. [Te llevé una gorra con el escudo del València y unas gafas]” y tanca el poema de la quarta part l’emotivitat i el perdó: “Ahora, padre, me sobran palabras, / se han metido en el lugar que deberían / ocupar los abrazos. / Ahora, que ya casi te vas, me devuelves todo. [Lo importante es que has aparecido]”.Conclou el poemari la seua quinta i darrera part EXTRAVÍOS on el poeta realça l’enyor i el dolor per la distància familiar i el pas del temps “Quisiera cortar este hilo doloroso / de hablar en la distancia, / de imaginar a través de una voz / todos los abrazos, / de reconstruir las caras / que no han muerto aún.” “Y pensar que mi mayor frontera / es el agua y mi destino una tierra enferma. / … / [La planta más hermosa es la que hiere el silencio]. Així Dávila es retroba cada nit en la solitud de la seua cambra “El techo de mi habitación / es un agujero de memorias, / … / [Miro hacia arriba buscando patria.] I des del meu punt de vista, tanca aquest llibret de versos magistralment amb el record i una esplèndida imatge visual que resumeix el germen d’aquest realista i vivencial llibre: [Recuerdo cualquier trazo, incluso el boceto de una flor extraviada.]

Com podran comprovar amb la seua pròpia lectura amb unes acotacions explicatives a peu de pàgina, els versos són nuets i mostren les nafres assolides pel pas del temps, des dels seus orígens illencs a la seua arribada a Europa. Ací es sent vessat a contradiccions, neguits, nostàlgies, i a un anhel o percepció de viure o morir entre dos mons. El procés de la immigració, el desarrelament, la família, l’amor… La decepció d’haver arribat a un continent aparentment millor –al menys econòmicament, política i social- i més segur en la recerca d’un treball digne i un futur. Però, dissortadament, l’artista queda decebut d’allò que experimenta per les expectatives creades. La balança entre la malenconia i l’estima a les persones d’una nova terra arribada, que si fa no fa, li fan mantindre al menys una tènue esperança en el demà.

Concloure aquesta ressenya, com no, recomanant la seua estiuenca lectura (no se’n penedireu) i amb les lletres de la contraportada del poemari: “En este extravío sumerjo mis versos, los recuerdos justificando el amor, la patria desbocada en cada ruptura, la frontera del dolor y la distancia. Todo en busca de la reconciliación y la gratitud. Ahora desde la montaña de los años han aparecido todos los perdones, el recorrido vital irrumpe con letras en las imágenes, que se superponen a través de una nueva figura, “la vida en dos mitades”, y que son las escenas de este poemario. Ahí, en el espacio vacío, donde la flor se extravía, habita la esperanza”. Gaudiu-ne.