Al capdavall, els moments presents els quals ens ha pertocat conviure són molts difícils: retallades en sanitat, educació, crisi econòmica, de valors, corrupció generalitzada, atur, salaris indignes, pressions laborals, etc. Però al mateix temps vivim una època on la gent ha perdut els valors morals, venuts a un capitalisme especulatiu salvatge i a les oligarquies dominants. Més de mig segle després, pensem, la societat és més conformista que no mai. No cal ja que ni parlem dels problemes de nostra llengua vernacla: tancament de mitjans de comunicació, de línies d’ensenyament en valencià, desigualtats legislatives en temes de drets lingüístics, etc. Sembla ser que aquesta crisi està servint per a què els poders que ens malgovernen acaben amb tot allò que no els agrada. Però, com escrigué T.H. Eliot: “es pot privar un poble de la seua llengua, poden eliminar-la i poden implantar l’ensenyament d’una altra llengua a les escoles, però si no s’ensenya a aquest poble a sentir en una llengua diferent, no s’haurà extirpat mai l’antiga, que reapareixerà en la poesia, vehicle del sentir.” Jugar entre el silenci i el misteri de la paraula, també com a excusa per treballar per nostra llengua. Aquesta poesia que té molt a veure amb l’expressió de sentiments i d’emocions. També com a la reflexió de Carles Riba quan afirmava que la poesia (jo ho amplie a la literatura en general i a la filosofia) se li plantejava com una experiència, com un mètode de pensament i de coneixement sobre si mateix i sobre el món i la realitat que ens envolta.
Quines podrien ser, aleshores, les possibles solucions a tant de despropòsit? L’educació, pensar el pensament, restaurar els valors, l’ideari Beat? “Trenquem el camí establert per a seguir el camí de nostres desitjos” –Gregory Corso. Rellegim Chomsky, Passolini, Pavese, Estellés, Fuster, Dante, Camús, Sampedro, Kerouack, etc. Reinicialitzem la societat cap a un nou lliurepensament, sense esclaus ni botxins de cap sistema, ni cap socialisme ni anarquisme teledirigit. Alguns pensareu que som uns somiadors. Us direm, però, que no som els únics, com deia John Lennon. Imaginem que algun dia tothom en tenim dels mateixos drets i obligacions i que vivim en una societat veritablement justa i democràtica. Mentrestant, com a venjança escrita i espill d’una esperança de la bellesa per un futur més digne i just; llegim i escrivivim. En un principi, sembla que no podem fer grans coses. Però amb l’aportació diària de cadascú individualment amb nostres petits actes podem tractar de canviar el món i fer-lo més just, habitable i solidari. Pensem alternatives; fem un cant a l’alliberament derivat cap als moviments socials, el treballador, els immigrants, la dona, els homosexuals, els catalanoparlants, és a dir, de totes les minories i per l’ascens de nostra cultura pròpia i respecte, assertivitat, empatia i tolerància per tota la resta. T’engresques amb nosaltres, doncs, a ser un nou Beat home als països d’Ítaca del segle XXI?