El haikú (o haikai) és una composició anisosil·làbica breu, limitada a tres versos curts. Un d’ells, el segon, més llarg que els altres dos. Amb un total de disset síl·labes, la versió més habitual i ortodoxa en la nostra poètica és: 4(+1) / 6(+1) / 4(+1). Encara que Mompó, -com altres: Enric Sòria, Enric Cassasses o jo mateix en el meu darrer poemari-, utilitza també versos masculins i femenins esdrúixols sense respectar sempre les disset síl·labes del haikú. Tot sovint el poeta dóna un haikú rere un altre i els encadena pel contingut. D’origen japonès, aquestes composicions cerquen la impressió de la natura en el poeta i la vida sobre l’instant, mitjançant la suggestió amb un fort contingut del jo líric. Hi arribà a Europa a començaments del segle XX, de la mà dels simbolistes i els avantguardistes.
Suc de magrana recull vora un centenar de haikús; noranta-vuit exactament, el fil conductor dels quals és l’erotisme. Afirmaven els grecs, però, que la magrana és el fruit de l’oblit. Llavors hom pot entreveure en l’encertat títol del llibre de haikús un orgasme, un esclat dels sentits, més profund. On en eixos breus instants, tal vegada mil·lèsimes de segon, s’oblida tot, la vida la mort i ens deixem dur per l’èxtasi, la joia i el goig. Com quan acabem de llegir-ne algun dels acurats i bells haikús que ens regala Mompó.
a la llum dels genolls
llostreja el dia.