«El de Josep Vicent Cabrera, amic de títols llargs i descreguts, és el regne de la causticitat desfermada, de la jovialitat que ensenya les ungles i que en algun moment pot recordar l’inquietant humorisme del Cortázar d’«Instrucciones para subir una escalera». Opinava Enric Sòria com a prologuista on surt Josep Vicent en aquesta mostra poètica: Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual. Editat per Triallibres. Nogensmenys, una atenta lectura de Josep Vicent hom pot delectar-se amb diverses i riques reminiscències, brillantment destriades. Fet i fet, els originals versos dissemblants en aparença, locucions llibresques que, potser, ni plauen ni desplauen tothom, hi recorden l’estirp terral de Foix. Hàbil professional de la sintaxi, dels signes orals i del codi escrit. Com Brossa, la seua lectura demana un lector atent, intel·lectual i neguitós. Trobant-nos entre acurades poesies i formes que sacsegen la ment per colpir i sorprendre el receptor. Què és sinó la poesia? En tot cas, no deixarà indiferent a ningú. Amb un llenguatge modern, igual que amb un perfecte català medieval, mai no sabràs si ço el va escriure fa segles Roís de Corella, Homer, Shakespeare o el mateix Josep Vicent.
Perquè és la seua, una poesia que parla directament i sense embuts, amb unes propostes no sempre convencionals, inesperades, tanmateix personalíssimes de Josep Vicent. És l’actitud del jo poètic, qui ens fa pensar en profunds i tel·lúrics significats: els Sonets de Shakespeare, L’Odissea d’Homer, com una Ronda naval sota la boira de Calders: la ironia, els elements imaginatius i fantàstics, perquè l’autor puga meditar sobre aspectes personals i socials diversos del dia a dia. Entrellaçant amb …Olivetti, Moulinex, chaffoteaux et maury de Monzó: amb un prodigiós devessall imaginatiu i la seua perfecció formal d’una lírica visionària: «Ciutadà, sigueu cívic. Els gossos no són / joguines, un objecte de què desfer-se / quan se n’està avorrit. No els abandoneu: / ells de ben segur que no ho farien». Com una veu provocadora i divertida alhora. Amb unes imatges que en són reflex d’una obra elaborada i exigent: «T’has llevat de damunt cadenetes i el / rellotge; d’anells i d’arracades no n’has / dut mai; fins i tot, t’has desfet de / l’apèndix, en un gest d’espolsar-se la / superficialitat». Com un descàrrec foixià l’aparent senzillesa d’aquesta obra queda arrodonida amb el seu llenguatge acurat i versos que hi són veritables dards enverinats:
quan arriba l’hora d’eixir; altrament,
fa la sensació que em treuen a passejar
per a abandonar-me, amb la satisfacció
de la faena ben feta.