«La trajectòria literària de Mari Carmen Sáez és una de les més solides i suggeridores que s’ha produït a casa nostra els últims vint anys. […] Naturalesa i somni recorren aquests versos que ens arriben des de la maduresa d’una veu que ha sabut, que sap, fer-nos veure la realitat des del cant més pur, més humà». Hom pot llegir aquestes sinceres paraules del mestre literat Marc Granell en el pròleg, escrit per ell, del llibre de poesies El costum dels crepuscles de Mari Carmen Sáez publicat per l’Editorial Germania en la seua col·lecció Plaerdemavida. «La seua poesia és més una poesia de sensacions i de suggeriments que no de descripció de fets, i tampoc no és una poesia conceptual. La veu poètica es queixa de la realitat, del món que l’envolta, i que busca, amb ansietat, un altre espai possible per a viure una vida molt més feliç. Hi predomina, per tant, el desig de renovació, sense perdre la realitat en què es viu, perquè el combat ha de ser permanent. No obstant això, sembla que la veu poètica ha trobat en les paraules i la poesia, aquella tranquil·litat o seguretat que necessitava». Rere aqueixes paraules del pròleg del poeta, mestre i agitador cultural Josep Antoni Fluixà, s’hi amaguen els secrets que podem trobar en el seu darrere poemari, aprés la seua Illa retrobada, publicada en Onada Edicions i mereixedora del 13è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol, 2009.
El costum dels crepuscles és un poemari estructurat en quatre parts: «Si em parles del vent», «Mots que desfan l’alba», «Primer record» i «Vidres de l’oblit». Amb cinquanta bells poemes amb què Sáez ens obsequia amb la profunditat de l’experiència, les pèrdues i l’anhel impossible del desig. Que amb imatges belles i colpidores alhora, dialoga amb el lector en l’instant, des del somni i l’enyorança. Hi trobem també quatre citacions, a l’inici de cada part: Antoni Ferrer, Gabriela Mistral, Maria Beneyto i Anna Montero. Les quals introdueixen cada part amb sinceritat i certitud. Amb un grau suprem d’expressivitat semàntica i figurada, hom troba entre els versos de la poeta una original obra d’art amb música i lletra on s’entrellacen les paraules, les comparacions i les analogies de les idees. Sáez cerca la transparència en la dificultat, com una missió poètica de copsar la idea platònica: una veritat i una bellesa aristotèlicament universals. Un camí per a assolir el diví de l’escriptura. Una consciència artística, estilitzada i prescriptiva de la realitat. Apuntant cap a la intemporalitat i el més pur llenguatge dels sentiments. Com hom pot oir Novalis «El món ha de fer-se romàntic per a tornar a trobar el seu sentit originari». Doncs Sáez cerca, des del meu parer, eixe buit irracional, la recerca romàntica, l’infinit i canta, ara i ací, el seu anhel insatisfet, entregant-se a l’imperi de la lírica, seduint l’expressió del somni front al món objectiu.
em travessa amb gel els ossos.
I és que tinc un somni arrelat
que va creixent a colp d’onades,
coral ferit a la boca.
Si puc acaronar-lo en silenci
farà tremolar l’essència del dia.
Plou des de les acaballes
d’una mar freda i constant.
Ja sóc una carícia d’arena
caiguda davant del foc.