El costum dels crepuscles

«El costum dels crepuscles és la mirada fixa sobre els instants quotidians, la contemplació de tot allò que canvia d'una manera lenta, minúscula, invisible: estats d'ànim al bell mig de la solitud. És com beure a glops lents el silenci quan roman als braços de l'atzur romput del crepuscle. És la poesia de la serenitat, la calma d'anar i vindre al poema amb l'esguard nu i rebre els seus esguits de vida secreta. És escoltar la veu que ens rondina a dintre». Fet i fet, una florida poesia com la dels trobadors i el dolce stil novo: fenòmens de l'alta literatura humanística. Amb un caràcter intel·lectual d'alta volada, l'ús regular de metàfores i simbolismes, com del doble sentit de les paraules. Allò que hom exhorta és el paisatge dels versos pintats que tenim davant dels ulls. Com Petrarca, el jo líric es plany del fet que els homes no són capaços de quedar-se sols amb si mateixos, acceptar la vida terrenal, la reflexió al desert de les idees o la solitud a la muntanya de les oliveres. El poema mata amb la mirada, els seus secrets es revelen quan les ombres s'esvaeixen i el seu color i textura roman en el full de totes les coses. «L'abundància d'erudició no sempre es troba en un cor modest, i sovint hi ha una gran disputa entre les paraules i el pensament, entre la teoria i la manera de viure». Cal delectar-se amb l'enrenou del silenci dels seus versos, deixar-se portar pel vent i la tempesta, gaudint del seu flaire primaveral, o de qualsevol altra època de l'any: l'estiu, l'hivern o la tardor. Cercant ocells d'aigua, una illa retrobada o aquest costum dels crepuscles.
   
«La trajectòria literària de Mari Carmen Sáez és una de les més solides i suggeridores que s'ha produït a casa nostra els últims vint anys. [...] Naturalesa i somni recorren aquests versos que ens arriben des de la maduresa d'una veu que ha sabut, que sap, fer-nos veure la realitat des del cant més pur, més humà». Hom pot llegir aquestes sinceres paraules del mestre literat Marc Granell en el pròleg, escrit per ell, del llibre de poesies El costum dels crepuscles de Mari Carmen Sáez publicat per l'Editorial Germania en la seua col·lecció Plaerdemavida. «La seua poesia és més una poesia de sensacions i de suggeriments que no de descripció de fets, i tampoc no és una poesia conceptual. La veu poètica es queixa de la realitat, del món que l'envolta, i que busca, amb ansietat, un altre espai possible per a viure una vida molt més feliç. Hi predomina, per tant, el desig de renovació, sense perdre la realitat en què es viu, perquè el combat ha de ser permanent. No obstant això, sembla que la veu poètica ha trobat en les paraules i la poesia, aquella tranquil·litat o seguretat que necessitava». Rere aqueixes paraules del pròleg del poeta, mestre i agitador cultural Josep Antoni Fluixà, s'hi amaguen els secrets que podem trobar en el seu darrere poemari, aprés la seua Illa retrobada, publicada en Onada Edicions i mereixedora del 13è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol, 2009.
   
El costum dels crepuscles és un poemari estructurat en quatre parts: «Si em parles del vent», «Mots que desfan l'alba», «Primer record» i «Vidres de l'oblit». Amb cinquanta bells poemes amb què Sáez ens obsequia amb la profunditat de l'experiència, les pèrdues i l'anhel impossible del desig. Que amb imatges belles i colpidores alhora, dialoga amb el lector en l'instant, des del somni i l'enyorança. Hi trobem també quatre citacions, a l'inici de cada part: Antoni Ferrer, Gabriela Mistral, Maria Beneyto i Anna Montero. Les quals introdueixen cada part amb sinceritat i certitud. Amb un grau suprem d'expressivitat semàntica i figurada, hom troba entre els versos de la poeta una original obra d'art amb música i lletra on s'entrellacen les paraules, les comparacions i les analogies de les idees. Sáez cerca la transparència en la dificultat, com una missió poètica de copsar la idea platònica: una veritat i una bellesa aristotèlicament universals. Un camí per a assolir el diví de l'escriptura. Una consciència artística, estilitzada i prescriptiva de la realitat. Apuntant cap a la intemporalitat i el més pur llenguatge dels sentiments. Com hom pot oir Novalis «El món ha de fer-se romàntic per a tornar a trobar el seu sentit originari». Doncs Sáez cerca, des del meu parer, eixe buit irracional, la recerca romàntica, l'infinit i canta, ara i ací, el seu anhel insatisfet, entregant-se a l'imperi de la lírica, seduint l'expressió del somni front al món objectiu.
 
S'obrin els meus ulls i el que veig
em travessa amb gel els ossos.
I és que tinc un somni arrelat
que va creixent a colp d'onades,
coral ferit a la boca.
 
Si puc acaronar-lo en silenci
farà tremolar l'essència del dia.
 
Plou des de les acaballes
d'una mar freda i constant.
Ja sóc una carícia d'arena
caiguda davant del foc.
 
Mari Carmen Sáez (Millares, La Canal de Navarrés, València) és una escriptora en valencià i castellà, i actriu. A Almussafes (la Ribera Baixa) coordina el grup d'animació cultural Grup Poètic Argila de l'Aire. Participa en activitats al voltant de l'animació lectora, recitals de poesia, teatre i contacontes. És professora de teatre de l'Aula Infantil de Teatre de la Societat Coral El Micalet de València. Col·labora setmanalment al diari El Punt Avui amb la secció «La remor del vent». Ha publicat poesia, narrativa infantil i juvenil, ha estat guanyadora de diversos certàmens i premis literaris, i ha estat antologada en diverses publicacions.

Comentaris

pau
3.

totalment d acord amb Ramon Ramon

en quan a la poetessa..si bé s ha fet una veu sòl.lida que bruny i brunzeix al nostre àmbit lingüitic,ara cal que es faci visible a les biblioteques..cases de cultura..llibreries..radio...televisió....internet i tot allò que esdevé un reforç..un recolzament...un reconeiximent...en definitiva....un altaveu de llibertat i creació que assaone el nostre imaginari col.lectiu..que falta li fa.

  • 4
  • 1
Enric Sanç València
2.
Encoratja i engresca a seguir que poetes com Ramon Ramon de Catarroja puguen llegir les meues humils ressenyes de nostres escriptors a La Veu del País Valencià, i comentar-les tan agraïda i afablement. Fet i fet, així dóna gust continuar llegint, aprenent i tractant de millorar-les.

Sobre la resta, company de lletres i somnis, no cal perdre ni un segon amb la gent que no ens estima. Necessitem tot el temps per a seguir estimant qui s'ho mereix, i a nostra llengua, cultura i terra.#1
  • 6
  • 1
Ramon Ramon Catarroja
1.
De nou, Enric Sanç, t'agraesc públicament que ens acostes i fomentes els nostres poetes. De segur que hi haurà algú que votarà en contra del meu comentari, però no patesques: no van contra tu ni contra la bona poeta de què avui parles; van contra mi. El nostre país és ple de campaners menors (que garlen des de campanars tapiats) que no accepten que alguns apostem per la cultura catalana en majúscules i pels Països Catalans com a espai politicocultural. El més trist d'aquests ressentits (són gent coneguda que, quan comenta en La Veu, s'amaga en pseudònims) és que no saben distingir els àmbits de la crítica ni els espais per a destil·lar el seu odi. Votar en contra d'un comentari que encoratja la feina cultural que fa gent com Enric Sanç, Sebastià Carratalà, etc., pel fet que no t'agrada el comentador és d'una mediocritat cultural i d'una misèria ètica molt preocupants. Jo, però, no deixaré d'animar aquells que, en situacions de marginació, feu que aquest país siga culturalment més habitable.
  • 8
  • 1

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat