L’haiku o haikai és una composició anisosil·làbica breu, conformada per versos femenins i, majoritàriament, blancs. D’origen japonès -però força conreats en la poesia occidental-. Composicions que cerquen la impressió de la natura en el poeta, la impressió de la vida sobre l’instant, a través de la suggestió, tenen, en conseqüència, un fort contingut líric. L’haiku, doncs, és una composició limitada a tres versos curts -un d’ells, el segon, més llarg que els altres dos-, amb un total de disset síl·labes. La versió més habitual en la nostra poètica és 4(+1) 6(+1) 4(+1). Emperò com escrivia el poeta Enric Casasses: ‘Els tres versos de l’haiku, la famosa estrofa japonesa de disset síl·labes, sí però, què vol dir disset síl·labes en japonès?, pesa igual que aquí una síl·laba d’allà?, no serà que en japonès totes les síl·labes són tòniques? O simplement que és que ells no tenen síl·labes mig mudes? L’haiku se sol presentar com la suma ideal de 5+7+5=17 … Això que se’n diu vers, japonès o no, és una jugada del buf del parlar, i aquestes mides de cinc i de set síl·labes són unitats gairebé naturals de la respiració, de les més corrents i freqüents de la parla que es parla, al Japó ho saben tots els nens. Un vers de menys de vuit síl·labes ja és curt, o sigui que s’ha de dir que l’haiku va així, un vers molt curt, un vers curt i un vers molt curt…’
Fet i fet, Meneu ens regala quaranta-cinc bells poemes breus de tres versos relacionats amb l’amor a la natura. La poeta intenta descriure’ns el plaer que experimenta en recórrer el camí de sa casa a ca sa mare des del formós indret on resideix a Benavites (Vall de Segó, País Valencià). La impressiona quelcom íntim, omplir-se dels detalls i dels instants fugissers d’aquest recorregut, cada dia i nit igual, cada dia i nit diferent. En veure canviar el paisatge, la satisfacció de les percepcions amb certa necessitat de renovació. El jo poètic es mimetitza amb la sendera, arribant a ser un mateix ésser viu, que camina, respira, sent, i al cap i a la fi: dansa. Dansa amb els mots i amb tot allò que l’embolcalla.
d’onetes desitjoses.
Pluja envejosa!
Seràs com fulla
caiguda a la tardor.
Ai, passatgera.
Gracel Meneu i Berenguer (València, 1960) és escriptora, ballarina i coreògrafa de professió. Una de les protagonistes del moviment emergent de la dansa contemporània al llarg dels anys 80. Becada amb el J.W. Fulbright a Nova York, 1983. Directora artística de la companyia Vianants Dansa dels anys 1984 a 1995. Obtingué el Premi de la Generalitat Valenciana a la millor direcció coreogràfica, 1995. Actualment, a més d’escriure, exerceix com a professora titular de dansa contemporània al Conservatori Professional de Dansa de València.