Getsemaní

«Llavors Jesús va arribar amb els deixebles en un terreny anomenat Getsemaní, i els digué:

-Seieu ací mentre vaig allà a pregar.

Va prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu, i començà a sentir tristor i angoixa. Llavors els digué:

-Sento a l’ànima una tristor de mort. Quedeu-vos ací i velleu amb mi.»

El jardí de Getsemaní al peu del Mont de les Oliveres fou on Jesús i els seus deixebles van anar després de l’Últim Sopar la nit abans de la crucifixió. El jardí es troba, actualment, dins de Jerusalem, a la vall del Kudron, a l’est de la ciutat.

Trobant-se, doncs, el poeta en una elevació del terreny, en una pla aïllat, ens hi porta un vas d’alabastre amb un perfum de molt preu, i vessa vers nosaltres aquest poema a L’Espill, núm. 3, Eliseu Climent Editor cap a l’any 1979, i des de 1987 en aquesta acurada edició d’Edicions de la Guerra que tenim, sortosament, entre mans.

L’imperi de les lletres té unes arrels directes, inevitablement, amb tota la nostra tradició, més totes aquelles tradicions que ens envolten i ens influeixen. Podem acudir a unes paraules amb què Carles Riba tractà de definir l’obra de Josep Carner: «uns versos sense altra finalitat que llur mateixa perfecció somrient». Però en aquest cas per a trencar «l’obsessió de la forma» en favor de l’aparença visible dels objectes, les idees i la seua representació.

Paraules precises com vogir entre les torres, per fer retirar-se com Jesús en aquests paratges conreats per passar la passió de la vida i la mort, suportant el sofriment i l’abandonament. Un poema presentat en una plaquette divida en quatre parts: I. Tossal de l’orb. II. Pont de la mar. III. Ulisses i IV. (Sense títol). Dels rius del silenci, a les esquinçades de la bagassa, mentre enculava la Missenyora, petjada del senyal trobadoresc i ausiasmarquià pel qual s’al·ludeix a l’estimada. Mentrestant, amb els ulls rebentats i el calze ple de vi somiquejava com un gos. Per acabar, «viuria; mort, i cremat, dins un somni de flames!». I ara mort, «deixeu-me!»

Ens enrosquem, ens enrosquem fins al cen-
tre de la nostra mort.
Les cuixes amb camèlies…
Cadàvers que hom exhibeix a mitjan festí.
Oh Senyor, crema’m, oh Senyor, crema’m, oh
mare indiferent!
Cremeu aquests ossos.
Cremeu aquests ossos.
Cremeu aquests ossos.
Cremeu aquests ossos.

Que la gràcia de Jesús, el Senyor, siga amb tothom. (Però adés no ho oblideu: «Cremeu aquests ossos!»)

Josep Bonet (Almoines, 1951) és un poeta associat al grup anomenat dels setanta amb una trajectòria selecta i singular. La seua poesia és inspirada, sensual i rica d’imatges.