L’autor, però, va explicar la seua fascinació per la torre, en un article de 1998 en una revista denominada
La premsa del Camp de Túria, que dirigia Salvador Barber. Fet i fet, els ingredients bàsics de la fascinació estaven constituïts per un infant que anava a l’escola en trenet -el tren de via estreta, per a qui no estiga familiaritzat amb el diminutiu- i contemplava la torre immòbil i poderosa al paisatge. Aquella torre era, i és, la torre Bufilla, a prop de Bétera. Anys després havia de tindre ell una gran història d’amor amb aquesta localitat. Amb les pròpies paraules del poeta Alexandre Navarro de l’obra:
El tren i la torre, que ha publicat Onada Edicions a finals de l’any 2015. Quan fa alguns anys, per motius absolutament prosaics i gens pintorescos, quasi tots els dies efectuava el trajecte Bétera-Montcada en tren, en el popular trenet, sempre hi havia una fita en el camí que captivava (i captiva encara) la seua atenció d’una manera amable: la torre Bufilla. Sobre la seua història i la seua desaparició, durant la meitat del segle XIV, és del que parla l’interessant i recomanable article que ell mateix va escriure i que acabava així: “
En l’actualitat pot contemplar-se un breu panorama de restes arqueològiques, amb el xiulet del tren com a teló de fons, entre els tarongers i les garroferes. Algunes restes han estat realçades per poder figurar millor el que foren habitatges i carrers. Si més no, ens trobem amb els fonaments d’una localitat congelada a meitat segle XIV.”
El contingut, la forma i l’estructura del poemari és el llenguatge de l’imaginari propi de l’autor amb tot allò que l’envolta i el seu món interior. Un llenguatge enèrgic amb una escriptura de la llum que ressegueix les petjades de la seua penúltima obra: Encesa fotografia (2013). Vint-i-set poemes com l’esclat d’una metàfora amb un denominador comú: l’amor. Tan sols una citació encapçala tot el llibre «Em cou el pit / i tinc buits els braços.» de Josep Maria Sala-Valldaura. Un pensament poètic que guiarà el procés de la lectura, quan es fa impossible destriar el món del llibre que els lectors tenim entre les mans. Perquè Navarro és el fotògraf on les imatges esdevenen mots, i els mots poema, amb la claror de l’aigua pura i cristal·lina. L’estètica del poeta ens duu doncs a eixe món íntim dels vers sentiments, mostrant una èpica centrada en un univers particular. La poesia d’El tren i la torre esdevé plaer estètic, unit a la bellesa intrínseca que mobilitza la sensibilitat del cos i el plaer de jugar amb les paraules. Amb un brillant rerefons de Kavafis, Estellés, Enric Sòria o Antoni Ferrer: Polifem a la porta d’Altea, el minotaure sense laberint, l’olivera profunda i el magraner de pas absolut, nit i dia, amb pany i clau, seràs un amor (d’alfàbega) caminant. Perquè no som futur, sols present. Comptat i debatut, en aquest poemari podem descobrir un viatge interior, dels sentits, de l’amor possible i impossible, com a motor (sensual) de l’existència. Un poemari i un poeta altament recomanables per a tot aquell amant de la bona literatura, perquè des d’un poble com Nàquera, a la comarca del Camp de Túria del País València també s’escriu amb lletres d’or la poesia catalana, ara i ací.
XXIII
Descriure’t
a les fosques:
tot ho il·lumines.
Alexandre Navarro (Nàquera, 1972). Ha publicat els següents llibres de poesia des de 1995 com Ex-vot fins a l’actualitat: Desgracià la pluja les banderes (1995), No em moriré d’amor (1995), Criatura del demà (1998), Antara (1999), A l’entrada del temps fosc (1999), Opus incertum (2000), Genet del vell país (2003), La part del centaure (2003), Al cap del dia (2004) i Encesa fotografia (2013). Ha obtingut nombrosos premis literaris, entre els quals cal destacar: el Ciutat de Tarragona, el Vila d’Almussafes, el Josep M. Ribelles, o el Ciutat de Vila-real, entre d’altres. Ha publicat diversos estudis, entre ells sobre la poesia de V.A. Estellés, així com articles de crítica literària a mitjans com: El temps, Saó, Levante-EMV, Lletres Valencianes o Revista de Catalunya. Llicenciat en Dret, en l’actualitat es dedica a la docència.
