Amb pròleg de Toni Roderic, president de la Federació estatal d’Els Verds i escriptor, amic i company de Peris, Amors de tardor ens delita amb «tota la sensibilitat d’una ànima enamorada», els sentiments, els paisatges, els amors, el País, davant el pas de la vida del seu protagonista: l’autor. Amb un, el seu, somriure d’esperança. Malgrat la pluja. Un llibre de poemes redó amb cinquanta poemes breus de vers menor com tirallongues sense ritme. Aquestes tirades de versos esdevenen sovint composicions autònomes, tot i que, en alguns casos funcionen com a estrofes. En ocasions hi trobem versos de menys de quatre síl·labes, els quals han estat tradicionalment poc usats, però. La poesia contemporània ha introduït el conreu d’aquests versos molt breus, tot sovint per reproduir el to i el ritme de certes cançons populars. I a pesar de tot, la poesia més recent els ha utilitzat amb naturalitat i cada vegada més habitualment com escriu Josep Bargalló al seu Manual de mètrica.
La poesia esdevé una ciutat oberta com indica el professor de la Universitat Jaume I de Castelló, Vicent Salvador. Com una escola de les emocions, la metàfora nostra de cada dia. Com el primer pas d’un passeig subjectivíssim per la geografia densa, accidentada i poc cartografiada de la república poètica. Encara que se’ns recomana desconfiar de la poesia que no prové d’una devastació profunda. Com la de poetes autòmats que floreixen amb ritme estacional i els seus versos no ressonen a pou, no vénen «de molt de temps d’estar callat», com deia Joan Vinyoli. Perquè també el matí més encalmat ve rere la nit més intensa i l’anhel voraç de la vida naix de l’experiència de la mort, de l’esvoranc que corglaça. Després de la devastació, la llum potser de tal intensitat com el «color d’olor de poma» de Gabriel Ferrater. Amors de tardor, però, hi són uns poemes que vénen de l’experiència, la reflexió i l’estima per la vida. Bon vent i barca nova, en aquesta feliçment iniciada tasca poètica, Joan Francesc Peris.
Joan Francesc Peris.
