Com molts poetes es veuen abocats a involucrar-s’hi en comprometre’s, en tant que éssers humans, amb la misèria del primer o el tercer món, amb la llibertat nacional, el testimoni i la denúncia de la desigualtat, de la injustícia, etc. Tal i com, Josep Maria Sala-Valldaura en Entre el simi i Plató, (Els Llibres de Pròsper, Editorial Moll, Palma, Mallorca, 2007), descriu l’èmfasi de l’engatjament sartrià i marxista havia establert lligams entre el poeta i la seua societat. Potser, al polític s’hi veu que li deixa a la boca un principi de gust dolç, com vi abocat, la «bellesa i el sublim» dostoievskià. Si més no en dues de les darreres publicacions en Onada Edicions: L’aire absent de José Manuel Prieto, i del llibre que passem a comentar avui Amors de tardor de Joan Francesc Peris. Llevat de la distància generacional, ambdós polítics, saforencs de naixement i/o vocació, i ara mateix, escriptors de poesia.

Amb pròleg de Toni Roderic, president de la Federació estatal d’Els Verds i escriptor, amic i company de Peris, Amors de tardor ens delita amb «tota la sensibilitat d’una ànima enamorada», els sentiments, els paisatges, els amors, el País, davant el pas de la vida del seu protagonista: l’autor. Amb un, el seu, somriure d’esperança. Malgrat la pluja. Un llibre de poemes redó amb cinquanta poemes breus de vers menor com tirallongues sense ritme. Aquestes tirades de versos esdevenen sovint composicions autònomes, tot i que, en alguns casos funcionen com a estrofes. En ocasions hi trobem versos de menys de quatre síl·labes, els quals han estat tradicionalment poc usats, però. La poesia contemporània ha introduït el conreu d’aquests versos molt breus, tot sovint per reproduir el to i el ritme de certes cançons populars. I a pesar de tot, la poesia més recent els ha utilitzat amb naturalitat i cada vegada més habitualment com escriu Josep Bargalló al seu Manual de mètrica.

La poesia esdevé una ciutat oberta com indica el professor de la Universitat Jaume I de Castelló, Vicent Salvador. Com una escola de les emocions, la metàfora nostra de cada dia. Com el primer pas d’un passeig subjectivíssim per la geografia densa, accidentada i poc cartografiada de la república poètica. Encara que se’ns recomana desconfiar de la poesia que no prové d’una devastació profunda. Com la de poetes autòmats que floreixen amb ritme estacional i els seus versos no ressonen a pou, no vénen «de molt de temps d’estar callat», com deia Joan Vinyoli. Perquè també el matí més encalmat ve rere la nit més intensa i l’anhel voraç de la vida naix de l’experiència de la mort, de l’esvoranc que corglaça. Després de la devastació, la llum potser de tal intensitat com el «color d’olor de poma» de Gabriel Ferrater. Amors de tardor, però, hi són uns poemes que vénen de l’experiència, la reflexió i l’estima per la vida. Bon vent i barca nova, en aquesta feliçment iniciada tasca poètica, Joan Francesc Peris.

Joan Francesc Peris.

Joan Francesc Peris (València, 1957) va publicar El País Valencià serà d’esquerres (i verd) o no serà (2007). Llicenciat a la Universitat de València. Professor de Geografia i Història en l’ensenyament secundari. En els darrers temps, ha combinat l’activitat política, sindical i docent, amb el conreu de la poesia íntima i de l’experiència. Aquest Amors de tardor és el seu primer recull de poemes que hi veu la llum.

Comparteix

Icona de pantalla completa