El feixisme va suposar una salvaguarda per a l’injust estat de les coses vigent, un recurs desesperat però no accidental, per a mantenir el mode de producció capitalista, qüestionat en el polític i en l’econòmic pel moviment obrer i els sectors més progressistes de les classes benestants. Els historiadors debaten sobre la catalogació dels diferents règims establerts en bona part d’Europa en el període d’entreguerres. Però el indubtable és que amb independència de les seves moltes peculiaritats, el feixisme, el nazisme i el que anomenarem primer franquisme, comparteixen una característica comuna: l’exaltació i exercici de la violència com a mode de fer política. Una manera que va acabar provocant la major tragèdia mai coneguda.
Cap judici humà pot justificar la maldat intrínseca del nazi-feixisme, ni negar la seva directa responsabilitat en un conflicte nominalment iniciat l’1 de setembre de 1939, però generat i consentit molt abans. No obstant això, els horrors d’aquell temps no van ser obra d’uns quants; Hitler, Mussolini o Franco van comptar amb una àmplia base social, amb organitzacions de masses que sostenien i executaven la seua inhumana ideologia. Per a la nostra desgràcia històrica el generalíssim va morir de vell, després de mutar la seua no bel · ligerància inicial en neutralitat, ser condemnat per l’ONU, i finalment perdonat pels interessos de la Guerra Freda.
Aquesta història explica el present, o almenys permet comprendre com és possible que encara hui es produïsquen i toleren apologies de la violència. Ni el criminal totalitarisme estalinista, ni la socorreguda apel · lació als anomenats “terrorismes” de qualsevol tipus, excusen salutacions i simbologies que van acompanyar moltes morts i sofriments.
El cop militar del 18 juliol 1936 va provocar un buit institucional, i en la zona republicana un clima revolucionari en el què milers de persones van ser assassinades per la seva significació política dretana. La gran majoria de les més de cinc mil persones assassinades durant els gairebé tres d’anys de guerra al País Valencià, ho van ser en els tres primers mesos del conflicte, en processos irregulars o en accions sense cobertura institucional. I la resta en un context sense parangó abans del 18 de juliol. Molts altres valencians, militars o civils, en nombre que no podem determinar, van perdre la vida al front, o a la rereguarda víctimes de bombardejos. I després de la victòria franquista, gairebé quatre mil cinc cents valencians van ser sentenciats i afusellats pel règim franquista.
Per als vençuts la guerra no va acabar amb el “parte” de la victòria. Els exiliats tampoc van escapar de la persecució i la mort que regnaba Espanya. Diversos centenars de milers de republicans van ser internats en camps francesos, dels quals molts van sortir enrolant-se en companyies de treball o unitats militars franceses. La derrota de França al juny de 1940 els va recloure primer a camps militars. Però aviat van ser deportats als camps d’extermini. Allí van coincidir amb resistents, opositors o simplement exiliats. Els nostres eren considerats apàtrides pel règim franquista, i per això els van etiquetar amb el triangle blau. És curiós que a qui mes se li ompli la boca parlant d’Espanya, menys es preocupa dels espanyols.
Centenars de valencians van ser presoners dels camps d’extermini nazis. La majoria d’ells van perdre la vida. Per si serveix d’alguna cosa cito els noms dels morts, de localitats de relativa actualitat:
Enrique Calabuig Buigues, Francisco Escribà Morán, José Ferrer, Jaume Ferrer Segura, i Francisco Prefasí Alberola, de Gandia.
Francisco Ten Campos i José Ten Campos, de Betera.
Ramon Amat Carol, Ricardo Chafer Daroca, Vicente Colomer Vila, José Francés Vidal i Rafael Perelló Tormo, de Xàtiva.
Antonio Moreno Ballester, Francisco Pérez Colomer i Vicente Soriano Giménez, de Canals.
No podem permetre oblidar el que ha passat.
Historiador
