El partit Esquerra Valenciana (EV) va ser fundat al juliol de 1934. Se’l considera una escissió esquerrana del republicanisme blasquista, i al costat del Partit Valencianista d’Esquerra (PVE), la representació més significativa del valencianisme progressista durant la II República. Els principals dirigents de la formació, que optimista declarava comptar amb deu mil afiliats a la fi de 1936, van ser Vicent Marco Miranda i Vicent Alfaro Moreno.
Esquerra Valenciana disposava de centres polítics i militància a València, Albaida, Puçol, Benetússer, Sallent, Sumacàrcer, Simat de la Valldigna, Bétera, Sollana, Mislata, Silla, Burjassot, Alzira, Figueroles, Sedaví, Canals, El Puig, Benaguasil, Albalat de la Ribera i Castelló de la Ribera. I amb la incorporació de l’Esquerra Republicana del País Valencià que liderava Gaieta Huguet Segarra, també la va tindre a Castelló de la Plana, Borriana, Artana, Torreblanca, Villamalur, Pina, Benicarló, Vilafames i Ain.
Esquerra Valenciana va ser impulsora de les candidatures a València del Front Popular, en les eleccions de febrer de 1936, en les què Vicent Marco Miranda, president del partit, va obtenir acta de diputat. Vicent Alfaro, secretari general del partit, havia sigut alcalde de la ciutat de València entre octubre de 1931 i juny de 1932.
Esquerra Valenciana va mantenir relacions i contactes amb la Izquierda Republicana de Azaña, però també i en un altre ordre amb Esquerra Republicana de Catalunya i Estat Català. Els seus membres que sovint assistien a mítings de la formació, eren sempre aclamats.
La pretesa confluència de EV amb el Partit Valencianista d’Esquerres no va ser finalment possible, encara que es compartira l’aspiració de crear una força similar a la d’ERC a Catalunya, i es mantingueren contactes i converses formals per a tal fi, constituint fins i tot un Comitè d’Enllaç entre les formacions, i produir-se un transvasament de militància del PVE a EV a finals de 1937, amb Alfred Bosch al cap. L’entrada en l’òrbita del Partit Comunista del PVE va entorpir segurament la confluència.
Esquerra Valenciana va mantenir en major mesura la seua independència política, la seua vocació nacionalista, i la seua aposta pel reformisme social des del liberalisme polític. L’obtenció d’un Estatut d’Autonomia, per al que va redactar un avantprojecte, es considerava per EV una fase transitòria cap a una Confederació de Repúbliques Ibèriques, incloent Portugal, en la què amb Catalunya i Balears es mantindria una especial relació lingüística i “espiritual”.
Les circumstàncies de la guerra provocada pel cop d’estat de juliol de 1936 van mediatitzar sens dubte el desenvolupament polític del valencianisme polític, i la vida de les persones que el sustentaven.
Vicent Alfaro Moreno va ser detingut al finalitzar la guerra, i condemnat a mort. Commutada la pena va ser excarcerat i es va exiliar a Suïssa, on va morir en 1974.
Vicent Marco Miranda va romandre ocult a Borriana i a València, on va morir en 1946.
Gaetà Huguet Segarra es va exiliar el 1939, a Marsella. Va morir el 1959.
Alfred Bosch Morata es va exiliar el 1939 a França, on va ser internat en camps de concentració. Es va exiliar finalment a Mèxic, on va morir en 1952.
El 2015 l’esquerra valencianista pot obtindre la major representació de la seua història. I així serà si preval la causa comuna que perseguien els nostres germans d’aquell temps.
Historiador
