Amb una Botella al coll

Em permet, senyora Botella, dirigir-me a vosté amb la intenció de manifestar-li la meua admiració més sincera. I ho faré, per entendre’ns millor, en la llengua que vosté i el seu sant baró acostumen a usar en la intimitat.

La seua actuació de la nit d’autos del COI, Madame, va ser tot un exemple. Quin aplom! Quin mestratge en la parla! I diuen de vosté que no té més credencial que la de compartir el bany amb el petit Josemari! Deixe que li diga, vestal de l’olimp, que vosté ja s’ha convertit en referent per al seu poble. El somni americà? Quin somni americà ni quines milks? Vosté és el somni espanyol, europeu, mundial! Representa el lles all can ibèric, el Pels meus eggs, el tot per l’aire per a enderrocar l’enemic. Sí, senyora! Aquest és l’esperit dels soldats en una guerra, l’esperit que el seu partit no ha deixat de practicar. Allò que compta, ha vingut a dir-nos, és tindre la barra més dura que l’indi de Village People. Que no tinc ni idea d’anglés? I? Per això he de deixar de traduir les obres de Shakespeare? Que no diferencie un acordió d’una gaita? I? Em quede sense dirigir la Simfònica de Viena? Doncs, va a ser que no. Va a ser que la senyora Botella no s’arrugarà davant del planeta sencer, va a ser que es llevarà els auriculars perquè no li dóna la santa gana que un traductoret de mitja canya li diga el que ha de sentir, va a ser que respondrà les preguntes com li isca del xurro i damunt, els regalarà, a tota aquella colla de pastissers anglòfons, unes parauletes en el seu mateix idioma de mastegar espaguetis. Faltaria more!

En el meu valencian country, Mestra, som els últims en lectura i en decència, i els primers en la resta: en estafadors, en analfabets, en festers de festes ràncies, i en toreros de carrerons pixats. Ara sé que això pot canviar. Ens ha il·luminat i ens ha fet veure que tot és possible. No hi ha balancins en els parcs per als xiquets? Doncs, ja tenim els futurs astronautes valencians! No som els més Gandia Shore? Doncs a colonitzar els premis Nobel! Demà mateix substituïm els nostres tarongerars per Camps i Camps de morro ben assaonat i… a viure del romanç!

Corre la veu, oh, reencarnació de Demòstenes, que del 95 % d’Espanya que anhelava la victòria per a Madrid, un 0,1% ha sigut crític amb la seua persona. No importa. Que es burlen de la seua altivesa? Vosté els ensenya el dentat, que això sempre impressiona. Que critiquen les seues habilitats lingüístiques? Vosté els anomena Aguirre, i encolliran de l’esglai. L’han humiliada? Ni cas. Pose’s a xiular la marxa del Pont sobre el riu Kwai, y a altra cosa, butterfly!

Vosté està molt per damunt de tot això i ha de saber que, malgrat la vergonya i l’enveja que desperta en els seus compatriotes, als meus ulls de talp, no aconseguiran mai, mai de la vida, degradar-la, estimada, admirada i sempre genial senyora Brick.