Em podria fer l’ànim, fins i tot, de redibuixar els contorns llustrosos de la nostra mar i netejar-la de baves criminals i d’humiliacions.
Crec que, arribat el moment, m’esforçaria per bufar sobre els boscos encesos per aplacar-ne les males ànimes.
Vetlaria, n’estic convençuda, per retenir l’alé d’esperança que s’esmunyiria dels nostres llavis.
Si es donara la circumstància, m’emborratxaria amb els salts d’alegria dels nostres ancians, els crits de victòria dels silenciosos i les abraçades sentides dels més prudents.
Escoltaria la música que travessaria camps i sèquies, giravoltaria sobre les marjals, es batria en duel contra el vent dels cingles, i arribaria a la plaça conservada intacta en la nostra memòria des de fa segles, a l’hora convinguda, per unir totes les goles i entonar el cant de la llibertat retrobada.
Crec que m’acostumaria, si fóra el cas que tornàrem a nàixer, a veure onejar en el firmament, per damunt de la nostra terra recuperada, quatre barres i un estel.
